Xarxet comú

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Xarxet (color)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Xarxet comú
Mascle de xarxet comú.
Mascle de xarxet comú.
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Anseriformes
Família: Anatidae
Gènere: Anas
Espècie: A. crecca
Nom binomial
Anas crecca
(Linnaeus, 1758)
Distribució geogràfica del xarxet comú: verd clar (àrea de cria), blau (àrea d'hivernació) i verd fosc (poblacions sedentàries).
Distribució geogràfica del xarxet comú: verd clar (àrea de cria), blau (àrea d'hivernació) i verd fosc (poblacions sedentàries).
Subespècies
Estol de xarxets comuns a Bengala Occidental (Índia).
Xarxet comú fotografiat a l'Índia.
Mascle de xarxet comú fotografiat al comtat de Northumberland (Anglaterra).

El xarxet comú, xarxet, sarset al País Valencià, sel·la rossa[1] o cetla rossa a les Balears (Anas crecca) és un ocell de l'ordre dels anseriformes i el més petit dels ànecs europeus. El xarxet americà era classificat com la subespècie Anas crecca carolinensis del xarxet comú, però actualment és considerat una espècie de ple dret.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

  • Fa 35 cm de llargària.
  • El mascle és molt vistós, amb el bec fosc i el cap de color castany vermellós, i té una intensa taca verda al voltant de l'ull, en forma de falç, vorejada de blanc, amb una brida blanca que s'estén fins al bec. A la part posterior del cos presenta dues taques blanquinoses-groguenques, una a cada costat, vorejades de negre. El mirall és verd intens i negre vorejat de blanc. A la resta del cos predomina el color gris clapejat de clar.
  • La femella és tacada de terrós i fosc, amb una feble línia superciliar terrosa clara que arriba fins al bec.[2]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Esporàdicament algunes parelles han nidificat al Delta de l'Ebre i als marges del riu Tordera, prop d'Hostalric, i, probablement, al Delta del Llobregat.

Alimentació[modifica | modifica el codi]

És un ocell típicament granívor, sobretot durant l'època hivernal, però també menja herbes aquàtiques, insectes, cucs, mol·luscs d'aigua dolça, etc.[3]

Distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

Es troba a Euràsia entre els 70º i els 48º de latitud nord i, com a migrador parcial, hiverna des de l'Europa Central fins a l'Àfrica del Nord i el sud d'Àsia. És comú, a l'hivern, als Països Catalans, i a l'estiu, al nord dels Pirineus.

Costums[modifica | modifica el codi]

Arriba als Països Catalans predominantment al mes de setembre, malgrat que en comencen a arribar alguns exemplars al Delta de l'Ebre durant el mes d'agost, i se'n van per febrer-març.

Són molt ràpids en vol, car fan bategar les ales a gran velocitat. Formen estols compactes que volen de manera característica fent brandades.

Aprofiten molt sovint els arrossars i les zones entollades properes a la riba, on hi ha llot tou que filtren contínuament amb el bec. Necessiten molt poca fondària d'aigua, i es poden veure drets, amb el cap baix, xipollejant.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Roger Tory Peterson, Guy Mountfort i P.A.D. Hollom: Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació del text original en anglès (Collins Field Guide to Birds of Britain and Europe) coordinada per Jordi Sargatal, amb l'equip de traducció i adaptació: Francesc Anton, Rosa Llinàs, Deli Saavedra, Jordi Sargatal i Erich Streich. Barcelona: Edicions Omega, 1995,, p. 75
  2. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 90. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.
  3. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgina 27. ISBN 84-315-0434-X.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Carboneras, Carles (1992): Family Anatidae (Ducks, Geese and Swans). a: del Hoyo, Josep; Elliott, Andrew & Sargatal, Jordi (editors): Handbook of Birds of the World, Volum 1: Ostrich to Ducks: 536-629. Lynx Edicions, Barcelona. ISBN 84-87334-10-5.
  • Roger Tory Peterson, Guy Mountfort i P.A.D. Hollom: Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció al català i adaptació del text original en anglès (Collins Field Guide to Birds of Britain and Europe) coordinada per Jordi Sargatal, amb l'equip de traducció i adaptació: Francesc Anton, Rosa Llinàs, Deli Saavedra, Jordi Sargatal i Erich Streich. Els dibuixants no estan indicats. Barcelona: Edicions Omega, 1995, p. 75.
  • Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció al català de l'anglès i adaptació per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Els dibuixants no estan indicats. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 94.
  • Laurie-Ahlberg, C. C. & McKinney, F. (1979): The nod-swim display of male Green-winged Teal (Anas crecca). Animal Behaviour 27: 165–172.
  • Livezey, B. C. (1991): A phylogenetic analysis and classification of recent dabbling ducks (Tribe Anatini) based on comparative morphology. Auk 108(3): 471–507. Text complet en format PDF.
  • Sangster, George; Knox, Alan G.; Helbig, Andreas J. & Parkin, David T. (2002): Taxonomic recommendations for European birds. Ibis 144(1): 153–159.Text complet en format PDF.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]