Peix espasa
Xiphias gladius  | |
|---|---|
 | |
| Període | |
Oligocè inferior fins a l'actualitat
| |
| Estat de conservació | |
 | |
| Gairebé amenaçada | |
| UICN | 23148 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Actinopteri |
| Ordre | Istiophoriformes |
| Família | Xiphiidae |
| Gènere | Xiphias |
| Espècie | Xiphias gladius Linnaeus, 1758 |
El peix espasa (i peix d'espasa[1]) o emperador (Xiphias gladius) i esparró (rossellonès) és un peix teleosti de l'ordre dels perciformes i de la família dels xífids, amb el maxil·lar prolongat en forma d'espasa, fort i ràpid i de costums pelàgics.
Morfologia[modifica]
- Talla: màxima de 6 m, comuna entre 80 i 220 cm.
- Cos allargat i subcilíndric, molt robust.
- Musell acabat en un rostre amb espasa, llarga i aplanada.
- Petites dents als joves, que desapareixen en els adults.
- Membranes branquiòstegues unides per la base i separades de l'istmus.
- Sense branquispines.
- Dues aletes dorsals i anals separades als adults, però no en els joves.
- Aletes pèlviques absents.
- Caudal en forma de mitja lluna en els adults, escotada als joves.
- Peduncle caudal amb una forta carena lateral a cada costat i un solc profund a les cares dorsal i ventral.
- Línia lateral absent en els adults.
- Escates absents en els adults.
- Color negre marronós al dors i costats, aclarint-se progressivament fins al ventre.
Comportament[modifica]
Espècie oceànica i pelàgica de 0 a 800 m de fondària.
Generalment solitari, de vegades en petits grups. Efectua migracions entre aigües temperades, on s'alimenta, i aigües fredes, on es reprodueix.
Té un comportament bastant agressiu, i s'alimenta principalment d'una gran varietat de peixos pelàgics que formen moles, i també d'espècies demersals, així com de crustacis i calamars.
Distribució geogràfica[modifica]
Es troba a tot el planeta en aigües tropicals i temperades.
Pesca[modifica]
De carn molt apreciada, magra, tendra y delicada.
Pesca semiindustrial, artesanal i esportiva, amb palangres de superfície, soltes, curricà, arts d'arrossegament, encerclament, arts de platja, tremalls, línies de mà, canya i arpons.
La seva pesca és molt característica, des de l'antiguitat, en els mars entre Sicília i Calabria, i particularment a la costa tirrenica de la provincia de Reggio; també és un plat típic de la cuina d'aquesta regió.[2]
Es troba regularment als mercats, i es comercialitza fresc, refrigerat, congelat, fumat i en conserva.
Els grans acumuls de mercuri als individus grans són una limitació al consum.
També s'empra l'oli del seu fetge.
Talla mínima legal de captura: 120 cm des de la punta del maxil·lar inferior a l'extrem posterior del radi més petit de l'aleta caudal.
Referències[modifica]
- Lloris, Domènec i Meseguer, Sergi: Recursos marins del Mediterrani: fauna i flora del Mar Català. Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, octubre del 2000. ISBN 84-393-5244-1. Plana 119.
- Riera, F.; J. Oliver; J. Terrassa: Peixos de les Balears. Conselleria de Medi Ambient, Ordenació del Territori i Litoral. Direcció General del Medi Ambient. Any 1998.
- Mercader, Ll.: Peixos de la Costa Brava. El Cau, Quaderns del Museu Municipal de la Costa Brava. Sèrie Medi Natural. Ajuntament de Palamós, 1993.
- Huguet, A.: Catàleg d'espècies d'interès pesquer a Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca. Any 1995.
- Alegre, M.; J. Lleonart; J. Veny: Espècies pesqueres d'interès comercial. Nomenclatura oficial catalana. Dep. Cultura, Generalitat de Catalunya, 1992.
