Xoro

Pixinguinha - Sofres porque queres (1919)

El xoro (del portuguès choro [ˈʃoɾu]) és un estil musical instrumental brasiler. Es caracteritza pel virtuosisme, la improvisació, modulacions subtils i farcit de síncopes i contrapunts. Es considera el primer estil musical popular i urbà típic brasiler. El terme significa 'plor' o 'lament' i tradicionalment se l'anomena xorinyo (chorinho). Malgrat el seu nom, aquest estil sovint té un ritme ràpid i alegre.

Instruments musicals típics del xoro brasiler: guitarra de set cordes, guitarra, mandolina, flauta, cavaquinho i pandeiro.

És originari de Rio de Janeiro al segle XIX. Originalment el xoro s'interpretava per un trio de flauta, guitarra i cavaquinho (petita guitarra de quatre cordes) i, normalment, veus. Altres instruments utilitzats en aquest gènere són la mandolina, el pandeiro –semblant al pandero o pandereta—, és sense sonalls i el cèrcol pot ser metàl·lic–, el clarinet, el saxòfon, la trompeta i el trombó.

Diversos autors i intèrprets freqüentaren el gènere. Pixinguinha en fou un dels principals creadors i promotors, establint el cànon i incloent-lo com a producte per a les emissores radiofòniques, després d'haver-ne estat el primer en introduir-hi influències del jazz i dels ritmes afrobrasilers –amb les conseqüents crítiques dels puristes de l'estil, contraris a influències externes, i les de la societat benestant brasilera racista– i arranjar els xoros en partitures complexes, per a grans formacions musicals.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Xoro

• Audovisual Chorinhos i chorões, minut 1:36, d'Antônio Carlos Fontoura. Ministerio de Educação e Cultura, Instituto Nacional do Cinema, Departamento do Filme Educativo. 1974
• El que és el xoro (anglès)
• Reflexions i consell sobre la interpretació de xoros amb flauta ¨(anglès)