Yazid II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Yazid ibn Abd-al-Màlik o Yazid II (en àrab يزيد بن عبد الملك, Yazīd ibn ʿAbd-al-ʿAzīz) (Damasc 687-724) va ser un califa omeia marwànida que va governar entre 720 i la seva mort, de tuberculosi, el 724. Era fill d'Atiqa bint Yazid bint Muawiya (filla de Yazid I del que va agafar el nom). No va rebre especial formació política o militar per regnar ni va viatjar mai fora de Síria excepte a les ciutats santes. Fou designar segon successor el 717 per Abd al-Màlik i fou el príncep hereu sota Umar II a la mort del qual va esdevenir califa (9 de febrer del 720).

El seu breu regnat va estar ple de conflictes, amb nombroses guerres civils tant a l'est com a Àfrica i la Península Ibèrica. A l'Iraq es va revoltar Yazid ibn al-Muhallab al-Azdi, revolta perillosa que no obstant fou de curta durada; reflectia el malestar del iemenites contra el govern omeia, i la reacció d'aquestos fou contraria als yemenites: va enviar tropes sirianes a l'Iraq i va confiar en el suport de les tribus mudarites; com a governador de l'Orient va designar al seu germà Maslama ibn Abd al-Malik (720-721) instal·lat a la Jazira, amb el seu protegit el mudarita Umar ibn Hubayra al-Fazari (721-725). No obstant va compensar nomenant a dos iemenites com a governadors a Armènia i Azerbaidjan; fins i tot un general iemenita sirià va ser nomenat governador del Khurasan abans que aquest districte fos annexionat al govern d'Orient (Iraq).

Els mawla (conversos) van ser perjudicats per l'anul·lació de les reformes d'Umar II que els afavorien. La imposició de la djizya (poc abans suprimida per als mawles) a l'Andalus, Sind, Khurasan i el Magreb, va caure molt malament. Al Khurasan es va obrir una nova política sota Said ibn Amr al-Harashi (721-722) que va provocar revoltes i lluites permanents els següents 20 anys la qual cosa va ajudar els abbàssides a crear-se una base social des de la qual acabarien per fer fora els omeies el 750. El governador de Yazid II al Magreb, Yazid ibn Abi Muslim fou assassinat ràpidament quan va tractar d'introduir aquesta política el que va fer perdre autoritat i prestigi al govern omeies i va preparar la gran revolta berber del 740.

A les fronteres va continuar l'expansió després d'una breu aturada sota Umar II; es van fer campanyes contra els francs, a Sardenya, i contra els bizantins a Sicília i a Anatòlia; al Caucas va combatre contra els khàzars i a Àsia central contra els turcs a Transoxiana,.

Va practicar una política iconoclasta vers els cristians ordenant la destrucció de totes les representacions humanes o d'animals abans que l'emperador Lleó III de Bizanci adoptés la mateixa mesura. No va sortir mai de Damasc excepte per anar a al-Urdunn on tenia terres i on va morir el 26 de gener de 724.

Es diu que va estar apassionadament lligat a les cantants Hababa i Sallama però probablement la influència d'aquestes (i principalment d'Hababa) no fou tant important. Fou un poeta notable segons reconeixen diversos membres de la família omeia.

Va ser succeït pel seu germà Hixam ibn Abd-al-Màlik.



Precedit per:
Úmar II
califa omeia de Damasc
720724
Succeït per:
Hixam


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • K. Blankinship, The end of the Jihad state, Albany, 1994
  • J. Wellhausen, The Arab kingdom and its fall, Calcuta, 1927