Iazidisme

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Yazidi)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tawûsê Melek, l'àngel paó, divinitat principal del yazidisme

El yazidisme[1] (també transcrit iazidisme[2]) (en kurd yezidi, êzidî, yazdani, en àrab ایزدیان‎ ayziyan, en armeni Եզդիներ ezdiner, en rus Езиды ezidy) és una religió monoteista sincrètica, eminentment kurda, que barreja antigues tradicions mitològiques regionals amb el mitraisme, el zoroastrisme, el cristianisme i l'islam. El centre de culte principal és Lalish, al nord-est de Mossul, on hi ha el mausoleu del xeic Adí ibn Mussàfir, el qual va influir de manera determinant aquesta religió i que és venerat com a sant.[3] Actualment els seus practicants (anomenats 'yazidites', 'yazidís' o 'ezidís') serien uns 300.000[4] essent presents principalment al nord de l'Iraq, Síria i sud-est de Turquia, amb comunitats al Caucas i amb una diàspora cada cop més important a Europa.[4] Els yazidites creuen en Déu com a creador del món, el qual va posar-lo sota la custòdia de set Éssers Sants (o àngels) dirigits per Tawûsê Melek, "l'àngel paó". També creuen en la metempsicosi i la reencarnació. Els seus llibres sagrats són el Kitêba Cilwe ('Llibre de la revelació') i el Mişefa Reş ('Escriptura negra').[5][6] Per diverses raons l'islam els ha acusat de manera periòdica de ser "adoradors del dimoni", el que ha provocat nombroses persecucions i matances al seu encontre.[4]

Denominació[modifica | modifica el codi]

L'origen del nom és confús: sembla que pot provenir de l'antic persa yazatà ('ésser diví');[4] aquest mot, en persa mitjà esdevé yazad o yazd, i en kurd yezid o yezdan. Diversos erudits, però, mantenen que el mot vindria més aviat del nom del califa omeia Yazid I, una figura divinitzada en questa religió.[4] D'altra banda, êzidî deriva d'Ezi ('divinitat' en kurd), i els seus practicants s'autoanomenen ezidís ( ئێزیدی êzidî o êzdî), excepte en algunes zones on es diuen dasinís.[4]

Història[modifica | modifica el codi]

Els yazidites fan remuntar els inicis de la seva religió fins a més de 6700 anys enrere, pretenent així que és la més antiga del món (llur any zero correspondria al 4750 abans de Crist).[6] En tot cas, l'origen del yazidisme sembla ser un llarg i complex procés de sincretisme provinent de creences de l'antiga Mesopotàmia, enriquides pel contacte de les següents religions com el zoroastrisme, el judaisme, el mitraisme, el cristianisme i l'islam. D'aquesta darrera prové el fet que veneressin els omeies i en especial Yazid ibn Muàwiya, considerat com una encarnació de la divinitat.[4]

Al segle XII, un sufí àrab, Adí ibn Mussàfir o Xeic Adí, es va establir a la vall de Lalish, al Kurdistan, on es va trobar amb questa població i les seves creences ancestrals. Adí va fundar-hi una tariqa, l'adawiyya, i va recodificar diversos costums dels autòctons. Aquests van adherir a les seves ensenyances i el van considerar també com a una reencarnació de la divinitat, venerant-lo des d'aleshores com a un sant. El yazidisme actual és doncs una barreja d'aquelles antigues pràctiques amb el sufisme de l'adawiyya.

Durant el període de la dominació mongola i seljúcida, la religió es va expandir ràpidament; al cap de només dues generacions, la comunitat, dirigida per Hàssan ibn Adí, havia crescut prou com per entrar en conflicte obert amb l'atabeg de Mossul, el qual va fer matar Hàssan el 1246. Pel que sembla, l'oprobi dels musulmans més ortodoxos envers la comunitat ja va començar a aquesta època, considerant que es venerava d'una manera excessiva al Xeic Adí i a Yazid[4] (l'islam ortodox no aprova cap tipus de veneració excepte envers Déu).

Al segle XIV un nombre important de tribus de la Turquia oriental van abraçar les creences yazidites, incloent els emirs de la Jazira. Els líders musulmans van començar a percebre el moviment com una amenaça greu i van atacar-lo militarment; el 1414 va tenir lloc una batalla durant la qual es va destruir la tomba del Xeic Adí. Després de la batalla de Txaldiran (1514), però, la influència del yazidisme es va fortificar; els otomans van nomenar un dels seus adeptes "emir dels kurds" i, a la dècada del 1530, emirs yazidites dominaven la província de Soran. No obstant això, amb el pas del temps, el seu poder va anar disminuint a causa de les conversions a l'islam cada cop més nombroses i de les periòdiques persecucions religioses.[4] Tot i així, es va establir una dinastia de mirs (emirs) que a la fi de l'Imperi Otomà encara gaudia d'una forta influència en certs territoris.

Al segle XIX, les persecucions es van accentuar arran de les reformes Tanzimat (1839-1876), que van exacerbar l'ambient d'intolerància religiosa fins a culminar amb les matances a gran escala de les minories cristianes. Els yazidites també van ser intensament perseguits, sobretot per certs líders tribals kurds sunnites com ara Mohammed Beg de Rowanduz (1832) i Bedir Khan Beg (1840), així com per funcionaris otomans, com Omar Wahbi Paixà (1893). Tot això va provocar una certa solidaritat entre aquestes minories perseguides; per exemple, els yazidites de Sinjar van protegir armenis durant el genocidi de 1915-1916.[4]

A causa d'aquesta situació, durant el segle XIX i principis del segle XX, molts yazidites van fugir cap a Geòrgia i Armènia. A la segona meitat del segle XX, la major part dels que vivien a Turquia van fugir cap a Alemanya, i en la dècada del 1990, molts intel·lectuals iraquians d'aquesta confessió també hi van anar, jugant un paper actiu en l'organització de la diàspora. A la mateixa època, una part dels yazidites iraquians va donar suport a la lluita dels kurds; a la revolució de 1991 es va poder veure algun grup yazidita amb una bandera amb els colors kurds: verd, vermell i groc (horitzontal, de dalt a baix). Però en general, després es van considerar no sols un grup religiós, sinó un grup ètnic separat dels kurds. Com altres pobles del Kurdistan els yazidites, com a col·lectiu, va adoptar una bandera nacional, vermella i blanca vertical amb un gran sol de 24 rajos (12 llargs i 12 més curts, alternativament) al centre. El vermell representa la sang dels màrtirs; el blanc la pau i la igualtat i el groc la font de la vida i la llum del poble.

Característiques religioses[modifica | modifica el codi]

Les dues característiques claus i interrelacionades del yazidisme contemporani són la preocupació per la puresa religiosa i la creença en la metempsicosi. Per tal de respectar escrupolosament les normes que regeixen tots els aspectes de la vida, la pràctica hi és més important que l'estudi de les escriptures, el dogma o la professió de fe personal. Aquesta pràctica s'expressa per un sistema de castes, estrictes lleis alimentaries, la preferència tradicional de viure exclusivament entre yazidites i diversos tabús. La creença en la metempsicosi és crucial: els yazidites creuen que els set Éssers Sants es reencarnen periòdicament en forma humana (kassa, concepte similar al dels avatars hindús); això no només reforça el sistema de castes, ja que els membres de les castes religioses dominants serien els descendents de les més recents manifestacions dels Éssers Sants i del Xeic Adí i els seus companys, sinó que afavoreix el sincretisme quan s'afirma que figures d'altres tradicions eren manifestacions primerenques de kasses.[4]

Creences[modifica | modifica el codi]

Els yazidisme és una religió monoteista i, segons els seus practicants, eminentment monista. S'hi explica que Déu va crear el món en forma d'una perla blanca, però que després va confiar-ne el desenvolupament a set Éssers Divins (anomenats sovint 'Grans Àngels' o heft sirr, 'Set Misteris'), el més important dels quals és Tawûsê Melek ('Àngel Paó'). Aquests éssers són emanacions del Déu Únic, etern i intangible, i no pas criatures separades d'Ell. El món va romandre concentrat i estàtic durant 40.000 anys, fins a esclatar i començar a desenvolupar-se vers la matèria. És durant aquest procés que van apareixent els set àngels que, sota la direcció de Tawûsê Melek, s'ocupen de l'evolució i creen Adam. Pel yazidites, aquests set Grans Àngels corresponen als set dies de la creació i als set colors de l'arc de sant Martí, i s'anomenen Ezraïl, Cibraïl, Mikaïl, Derdaïl, Semqaïl, Azazil (o Tawûsê Melek) i Esrafil.[6]

Els set Grans Àngels s'han anat encarnant amb diferents aparences i a través de diferents personatges. Així, Xeic Adí seria el darrer kassa del propi Tawûsê Melek i el seu Company, Xeic Hàssan i un grup conegut com els 'Quatre Misteris' (Xamsaddín, Fakraddín, Sajjaddín i Nasreddín), fills d'un cert Mir Ezdinà, correspondrien als kasses recents dels altres àngels.[4][6]

Els yazidites també creuen en la reencarnació de les ànimes menors; com en el yarsanisme, els yazidites utilitzen la metàfora d'un "canvi de roba" per descriure el procés, que ells anomenen kirās gehorrin, 'canviar de camisa'. Al costat d'això, la mitologia yazidita també inclou descripcions del cel i de l'infern, així com altres tradicions intentant reconciliar aquestes idees amb la creença en la reencarnació.[4]

Pràctiques[modifica | modifica el codi]

El yazidisme és una religió bàsicament de transmissió oral, i l'idioma utilitzat és gairebé exclusivament el kurmanji (dialecte kurd del nord), amb la sola excepció dels pobles de Bašiqa i Baḥzānēin, al nord de l'Iraq, on s'hi parla l'àrab.

Sistema de castes[modifica | modifica el codi]

Els yazidites s'organitzen segons un antic sistema de castes que va ser revisat per Xeic Adí. Al cim de la jerarquia hi ha el Príncep o Mir (emir); després hi ha el Xeic Baba, equivalent yezidita del "Papa", i per sota hi ha les classes sacerdotals compostes pels faquirs, els qewels i kotxeks. Els components d'aquesta jerarquia provenen de dues de les tres castes principals yazidites: els xeics i el pirs. La resta de la població pertany a la casta dels mrids.

Cada yazidita, sense distinció de casta, ha de tenir cinc "farz", és a dir: un xeic, un pir, un hosta, un marabi i un yar (o bre axrete), que seran els seus guies espirituals en aquest món i en el més-enllà.

Es prohibeix el matrimoni amb estrangers i entre membres de diferents castes: "Hom no es converteix al yazidisme, es neix yazidita." Si es transgredeixen aquestes prohibicions, hom deixa de ser considerat com a practicant d'aquesta religió.

Escriptures[modifica | modifica el codi]

Els yazidites[modifica | modifica el codi]

Yazidita amb vestimenta tradicional

Els yazidites són generalment kurds d'origen que viuen a l'Iraq a la regió de Mossul, amb algunes comunitats en regressió a Armènia, Geòrgia, Turquia i Síria. El gruix dels yazidites viu a l'Iraq on el seu nombre s'estima a 200.000. Les principals comunitats són a Xekhan, al nord-est de Mossul, i a Sinjar, a al frontera siriana a l'oest de Mossul. Aquestes dues comunitats s'han disputat la preeminència al segle XX (la de Sinjar sent més conservadora). A Síria viuen a la comarca d'Al-Jazira i a les muntanyes Kurd-Dagh i es creu que podrien ser uns deu o quinze mil sense comptar els yazidites refugiats de l'Iraq. A Turquia el 1982 ja només hi havia uns 30.000 yazidites i el 2009 en quedaven menys de 500, havent emigrat quasi tots a Europa (especialment a Alemanya); els que queden viuen a Tur Abdín. També estan en regressió les comunitats de Geòrgia (de 30.000 el 1980 a 5.000 el 2000) i Armènia (uns 40.000 actualment); a Rússia el cens del 2002 donava 31.273 yazidites, la major part procedents de Geòrgia i Armènia emigrats els darrers anys. A Alemanya s'estima que n'hi viuen 40.000, procedents la majoria de Turquia, i a Suècia uns 4.000. A d'altres països europeus hi ha comunitats d'uns centenars, així com als Estats Units, al Canadà i a Austràlia, i en total serien uns 5.000. A tot el món es creu que són menys de 300.000.

La qüestió de l'ètnia[modifica | modifica el codi]

Per motius polítics, hi ha hagut diversos intents de definir la identitat ètnica dels yazidites com a diferent de la resta de kurds musulmans. El cas més espectacular és quan el govern baasista a l'Iraq els va declarar com a àrabs. De fet, a part d'alguns clans de parla àrab, les comunitats yazidites parlen kurmanji com a llengua materna i les seves pràctiques culturals són totalment kurdes. Així, la majoria es consideren com a kurds i, a l'Iraq, el Govern a la Regió Autònoma kurda així ho estipula. Al Caucas, però (especialment a Armènia), ser "kurd" s'associa amb la pràctica de l'islam, pel que molts yazidites van afirmar pertànyer a una ètnia a part per a emfatitzar que professen una altra religió. Amb tot, la politització de la qüestió kurda a Turquia i la influència del PKK han fet que molts d'aquests yazidites s'hagin redefinit a si mateixos com a kurds. A la diàspora, l'ètnia no es discuteix però sí l'origen de la religió: en el discurs nacionalista, el yazidisme és considerat com la "fe kurda original", una visió que distingeix els kurds dels àrabs i els turcs; a vegades també se la presenta erròniament com una forma de zoroastrisme o com un "culte dels àngels"; al Caucas, la hipòtesi d'orígens babilònics es veu afavorida. Aquestes diferents interpretacions estan estretament vinculades amb les expressions d'identitat i amb els diversos climes polítics imperants.[4]

Persecucions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Transcripció recomanada per l'IEC per la transcripció simplificada de mots en àrab (el mot prové de Yazid, amb y). És usat en alguns mitjans de comunicació catalans com a El Punt Avui[1]
  2. Transcripció utilitzada a Religió i política a l'Alcorà i altres assaigs (UAB, 1997), i en certs mitjans de comunicació catalans (notícia a l'Ara [2])
  3. Spät, Eszter. The Yezidis. 2a ed. (en anglès). Londres: Saqi, 1985. ISBN 0-86356-593-X. 
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 «Yazidis» (en anglès). Encyclopaedia Iranica, 20/07/2004. [Consulta: 12/08/2014].
  5. Espinet, Francesc. Religió i política a l'Alcorà i altres assaigs. UAB, 1997, p. 24. ISBN 84-490-0867-0. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 «Les Ezidis» (en francès). Les Ezidis en France. [Consulta: 12/08/2014].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iazidisme

Altres moviments religiosos propis dels kurds: