Zaidites del Iemen

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els zaidites del Iemen (o Zaydites del Iemen) foren una dinastia d'imams fundada per al-Hadi al-Hakk Yahya al final del segle IX o principis del X i que va durar fins al 1962/1970.

Història[modifica | modifica el codi]

Primers segles[modifica | modifica el codi]

La zaydiyya al Iemen fou fundada el 897 pel nét d'al-Kasim ibn Ibrahim, anomenat al-Hadi ilà-l-Haqq Yahya, que fou cridat per les tribus locals per posar fi als conflictes intertribals. Hi havia alguns elements xiïtes, però el zaydisme no havia penetrat al Iemen. Al-Hadi va establir la capital a Sada. Allí va morir i fou enterrat igual que els seus fills Muhammad al-Murtada (+ 922) i Ahmad al-Nasir li-Din Allah (+934) que foren els imans que el van seguir. En aquest es van establir les bases de la ideologia zaydita. Després d'Aghmad al-Nasir els seus descendents es van disputar el poder i cap fou reconegut com a imam fins que l'imamat va quedar restablert sota al-Mansur billah al-Kasim al-Iyani (vers 993-1003) descendent d'un oncle d'al-Hadi (Muhammad ibn al--Kasim). El fill d'al-Mansur, al-Husayn al-Mahdi li-Din Allah (1010-1013= fou reconegut com a imam però la seva formació en teoria religiosa era menor i fou discutit; ers va defendre declarant que igualava al Profeta i que era el Mahdi esperat però finalment fou mort en batalla i llavors els seus partidaris i la seva família van declarar que no havia mort i que tornaria i d'aquest fet va sorgir una secta anomenada Husayniyya. Aquesta secta, dirigida per la descendència de Djafar, el germà d'al-Mahdi, va agafar el control de la fortalesa inexpugnable de Shahara i durant el segle XI fou la principal oposició als ismaïlites sulàyhides al nord del Iemen.

El 1067 Mutarrif ibn Shihab (+ després del 1067) va fundar una segona secta zaydita, la Mutarrifiyya, inspirada en els ensenyaments d'al-Hadi ilà-l-Haqq Yahya però interpretades de manera arbitrària de forma que va canviar les doctrines mutzalites el que li va valer un conflicte amb Bàssora centre del mutzalisma adoptat pels zaydites de la zona de la mar Càspia. Fou una opció minoritària que es va desenvolupar durant el període sulàyhida sene gaire oposició.

L'imamat fou restaurat per Àhmad ibn Sulayman al-Mutawakkil. En el seu regnat l'imam al-Mutawakkil ala Llah (1137-1170) va establir el territori zaydita que incloïa Sada, Najran i per un temps Zabid i Sanaa. Va combatre als mutarrifites (i en menor mesura a la husayniyya) i va afavorir la unitat del zaydisme al interior i a l'exterior reconeixent als imans de la mar Càspia amb el mateix rang que els del Iemen; buscava l'aliança amb l'ala pro-xiïta del mutazalisme (fundat per Wasil ibn Ata). Sota al-Mansur billah Abd Allah ibn Hamza (1197-1217) tornaven a governar a les regions muntanyoses de Sada, el Dhammar i Sanaa. Al-Mansur no era descendentd'al-Hadi sinó del seu germà Abd Allah al-Mansur, i va ocupar per dues vegades la ciutat de Sanaa però el seu poder va enfrontar al aiubita al-Masud Yusuf ibn al-Kamil (1215-1229). Va perseguir als mutarrifites com herètics (aquesta secta i la hussayniyya van desaparèixer dos segles després al segle XV); fou un ardent partidari del mutazilisme. A la mort d'al-Mansur la dinastia zaidita es va dividir i al-Hadi ila l-Hakk Yahya, descendent d'al-Hadi al-Hakk Yahya, es va declarar imam a Sanaa mentre un fill d'al-Mansur es declarava imam a alguns territoris al sud de la ciutat. Aquesta divisió va intentar ser superada per al-Mahdi li-Din Allah Ahmad ibn al-Husayn però va rebrotar el 1254 i fou deposat pels notables (1255) i el nou imam Shams al-Din Ahmad es va sotmetre als rassúlides. Al-Muayyad Billah Yahya ibn Hamza fou imam (1328-1346) fou un autor prolífic, i gens sectari, obrint-se al coneixement sunnita i adoptant la teoria mutazilita de l'escola d'Abu l-Husayn al-Basri. La penetració en aquest temps de les ordes sufís al Iemen va obligar a la zaydiyya a reexaminar la seca actitud sobre el sufisme; les ordes eren militants contra el xiisme i era difícil un acord però es va crear una escola zaydita de sufisme sota l'imam al-Nasir Salah al-Din Muhammad (1371-1391), però finalment el sufisme fou denunciat per les seves pràctiques il·legals. El següent imam fou al-Mahdi li-Din Allah Ahmad ibn Yahya ibn al-Murtada (1391-1392) sota el que les lluites entre zaydites van retornar.

Període otomà[modifica | modifica el codi]

El 1516 els otomans es van apoderar del Iemen i amb diverses alternatives el van conservar. El 1591 els zaidites sota al-Mansur billah al-Kasim ibn Muhammad (conegut per Kasim el Gran), descendent en dissetena generació del fundador del imamat, va restaurar l'imamat (1598-1620) fundant la branca Kasimita d'imams; l'imamat es va consolidar el 1630 quan el govern otomà va decidir evacuar la província del Iemen, molt costosa de mantenir, i la va deixar en mans dels Banu Barakat de la Meca, xerifs de la Meca. A kasim li va succeir el seu fill Muhammad al-Muayyad que va morir el 1644 i li va succeir el seu germà Ismail ibn Kasim que es va imposar a altres pretendents enfront dels seus germans i nebots i va agafar el títol d'imam al-Mutawakkil (Kasim el Gran i Muhammad només va portar el títol de Sayyid). Ismail ibn Kasim, i va governar 33 anys amb seu a Dúran. El 1675 li va succeir el seu nebot al-Kasim ibn Muhammad al-Muayyad, i el seu cosí al-Mahdi li-Din Allah Ahmad ibn al-Hasan ibn al-Kasim. Quan els francesos van arribar a Mukha el gener del 1709 el governador local va signar un tractat en nom de l'imam Mahdi Muhammad ibn Ahmad que era vell i residia a Mawahib. En aquest temps hi va haver diversos imams rivals i la lluita civil va predominar. Mukha fou incendiada pels francesos el 1738. Aquestes lluites van facilitar l'emergència de nous poders com Abu Arish (prop de Djayzan) on el xerif local de la dinastia del khayràtides (descendents de la família de Katada a la Meca) era virtualment independent quan hi va arribar Niebhur el 1763 (era xerif Muhammad ibn Ahmad que l'any anterior havia succeït al seu pare difunt Ahmad ibn Muhammad ibn Khayrat; Muhammad va governar del 1762 al 1801 i del 1803 fins al 1809), al mateix moment que a Sanaa dominava l'imam Mahdi Abbas ibn Mansur que va morir el 4 de setembre de 1775 i li va succeir el seu fill Mansur Ali ibn al-Abbas.

Wahhabites i egipcis[modifica | modifica el codi]

El 1804 els wahhabites es van estendre pel Hijaz i el cap de les tribus Rufayda de l'Asir, Abu Nukta "Pare del LLoc" (Muhammad ibn Amir Abu Nukta al-Rufayda) tot i haver perdut un ull va prendre el poder a tota la regió (1801-1803); els emirs o xeics dels Rufayda van tenir després el poder a l'Asir a l'entorn d'Abha fins al 1818 (quan va caure la capital wahhabita al-Diriyya en mans dels egipcis). El 1809 va pujar al poder a Abu Arish Hamud ibn Muhammad Abu Mismar (1809-1818) que es va haver de declarar vassall dels al-Saud wahhabites, però mai no fou un convers sincer. Va instigar a Sayyid Ahmed II ibn Ali, el fill gran del ja difunt imam de Sanaa, Mansur Ali (mort el 24 d'octubre de 1809) a agafar directament el govern amb el títol d'Imam al-Mutawakkil. El 1813 els egipcis van rebre l'encàrrec d'expulsar als wahhabites. El 9 de setembre de 1816 va morir l'imam Ahmad II i li va succeir el seu fill Abd Allah ibn Ahmad. El poder dels wahhabites no obstant va persistir fins que el 1818 la capital wahhabita al-Diriyya va ser ocupada pels egipcis. El 1818/1819 els egipcis van dominar tot el Hijaz amb Qunfudha (o Qunfudah o Qunfudhah), Abu Arish, Luhayya i Hodeida, que foren retornats a la sobirania de l'imam de Sanaa a canvi d'un tribut; a Asir els poders locals es van mantenir (vegeu Regió d'Asir). Un tractat amb Gran Bretanya es va signar el 1821.

El 1832 Egipte es va enfrontar a la Porta. Un general otomà de nom Türkce Milmez (El que no sap turc), naib d'Arkiko, enviat al Iemen amb soldats albanesos, es va apoderar del Iemen i la costa de la moderna Eritrea; Egipte va enviar al general Ahmad Pasha a apoderar-se de la província i amb el suport de l'imam ho va aconseguir i fins i tot va ocupar Massawa. L'ocupació militar egípcia directa fou breu però el control de Hijaz, Emirat d'Asir i Iemen va durar fins a 1840. El 27 de novembre de 1835 va morir l'imam Abd Allah i li va succeir el seu fill Mansur Ali II ibn Abd Allah. Enfrontat a un oncle aquest va vendre Taizz, seu del seu govern, als egipcis; aquest i un altre conflicte domèstic van provocar l'enderrocament d'Ali II (que fou empresonat) i li va succeir Nasir Abd Allah II ibn al-Hasan. El paixà d'Egipte va oferir la compra de Sanà a l'imam però aquest va rebutjar l'oferiment. El 1839 els britànics es van apoderar d'Aden.

Nasir Abd Allah II fou assassinat el febrer de 1840 pels seus servidors i li va succeir el seu oncle Muhammad IV ibn Hamad al-Hadi. Ali II fou alliberat. Pel mateix temps Egipte, sota pressió de les potències, va retirar les seves forces de Síria i Palestina i del Iemen. Egipte va oferir el Iemen al xerif de la Meca però el xerif khayràtida d'Abu Arish al-Husayn ibn Ali ibn Haydar (1840-1848) s'hi va oposar i en va prendre possessió oferint pagar un tribut a Egipte. Fou confirmat per la Porta (el govern otomà) que li va concedir el títol de paixà, i de fet esdevingué plenament independent a Abu Arish i Iemen. Els britànics van enviar una fragata de Aden a Mukha per protegir als seus súbdits i el xerif va reaccionar i va insultar al capità, va arrancar els símbols del consolat britànic i va escriure una carta reclamant la restitució d'Aden. Finalment els britànics van arribar a un acord directament amb la Porta i la sobirania turca al Iemen fou reconeguda i es va enviar un comissionat turc al Iemen. El xerif va haver de reconèixer la seva dependència de l'Imperi Otomà, demanar excuses i restituir els símbols consulars, i els turcs li van donar el títol de Husayn Pasha, el van nomenar governador de la costa d'Asir i Iemen (1843) i el van enviar a conquerir la Tihama al nord (l'emirat de l'Alt Asir, aliat als wahhabites).

El 8 de gener de 1844 va morir l'imam Muhammad IV ibn Hamad al-Hadi i Ali II fou restablert com imam. Va intentar recuperar les províncies perdudes i va avançar fins a Qataba on va emetre ordres per a tots els xeics de la regió d'anar a fer-li homenatge, cosa que no tots van obeir i el titulat sultà de Lahej (títol agafat pel xeic de la zona el 1832) no es va presentar. Va decidir ocupar Lahej i va enviar una comissió a Aden per preguntar s'hi hi havia alguna objecció britànica, però mentre alguns conflictes interns el van obligar a tornar a Sanaa i el xerif d'Abu Arish i governador otomà de Mukha va aprofitar per ocupar Taizz, Djubla i Ibb, però davant del perill d'una expedició otomana es va limitar a cobrar tot els impostos i taxes que va poder i va abandonar la zona cap a Abu Arish. Les revoltes havien estat freqüents i un dels rebels, Ahmad III ibn Hashim, va agafar el títol d'imam (dinastia mutawakkilita) el 1848. Va derrotar el xerif d'Abu Arish al que va fer presoner i se li van sotmetre Zabid, Mukha i altres llocs. Husayn Pasha d'Abu Arish fou alliberat contra un rescat de 20000 dòlars i no va tardar a recuperar el control de la costa iemenita (1849) i l'imam va quedar reduït altre cop a Sanaa.

Segon període otomà[modifica | modifica el codi]

Els otomans llavors van decidir fer valer la seva sobirania sobre tot el Iemen i van enviar una expedició a Hodeida (1849). Husayn va entregar totes les seves possessions al Iemen i es va retirar a Abu Arish que va conservar en feu. Va morir el 1851 en un viatge a Constantinoble (al seu darrere s'esmenten Haydar, 1851-1856, i Hasan ibn Muhammad, 1856-1863). El 1849 el comandant otomà Tewfik Pasha va rebre a Hodeida a l'imam de Sanaa que va jurar fidelitat al sultà otomà. Els dos van anar llavors a Sanaa per proclamar la sobirania del sultà amb un reduït contingent de tropes otomanes, però a la ciutat els zaidites locals es van revoltar, van matar a tots els turcs que van trobar i el mateix Tewfik Pasha va quedar ferit i va haver de fugir cap a Hodeida. Ahmad III fou deposat i proclamat altre cop (tercera vegada) Ali II. Un fill d'Ahmad II es va revoltar i es va apoderar de Sanaa poc després, però va deixar lliure a Ali II; va agafar el títol d'Imam al-Hadi establint-se a Rawda, una mica al nord de la ciutat de Sanaa, la qual li va refusar obediència i allí es va proclamar un nou imam molt aviat enderrocat per Ghalib ibn Muhammad proclamat també imam el 1850. El mateix 1850 els otomans van intentar establir-se a Shihr i altres llocs a l'est d'Aden però no ho van aconseguir i diversos governadors (paixes) foren nomenats a Hodeida i van passar ràpidament (Mustafa Sabri Pasha del maig del 1850 al març de 1851, Mehmed Sirri Pasha, del març de 1851 a l'octubre de 1851, Bonaparta Mustafa Pasha, del l'octubre de 1851 al maig de 1852, i Kürt Mehmed Pasha del maig del 1852 al maig del 1856). Els otomans van poder establir governadors a Sanaa el 1852.

El 1856 el xerif de la Meca Abd al-Muttalib fou enviat presoner a Constantinoble i proclamat al seu lloc Muhammad ibn Awn, i es va imposar finalment a Hijaz l'edicte otomà que establia la prohibició de comerciar amb esclaus, molt impopular a la zona. Els imams tornaven a governar després de 1858 però el poder efectiu principal estava en mans dels valís otomans d'Hodeida.

Després de l'obertura del Canal de Suez el 1868 els otomans van enviar una expedició per controlar estretament Aràbia. El 1871 forces otomanes dirigides per Radif Pasha van desembarcar a Qunfudha. L'emir de Haly va facilitar el transport per terra amb camells. La fortalesa de Sewgha a més de 200 km al sud-est de Qunfudha fou atacada i fou conquerida i van seguir altres fortaleses. Abha on governava l'emir Muhammad ibn Ayid (1856/1857-1872), fou atacat pels otomans que el consideraven un perill i que a més a més es consideraven sobirans legítims d'Abu Arish. Muhammad fou derrotat a Rayda (1871) i va morir més tard de les ferides en combat (1872) i diversos familiars foren fets presoners. Abha i Abu Arish van quedar sota ocupació otomana. L'expedició va durar només setanta dies. Es van organitzar llavors la mutasarrifiya d'Asir dins el waliyat del Iemen, dividida nou districtes: Mahail, Abha, Rayda, Ridjal Alma, Tenuma, Sabya, Shakik, Haly i Qunfudha. Encara que Abha, Abu Arish i Sabya van romandre 46 anys sota domini turc aquest domini sovint no anava gaire més enllà dels murs de la ciutat on hi havia la guarnició, ja que el camp seguia dominat per les tribus lleials als seus xeics.

Radif Pasha, malalt després de la campanya, va deixar el comandament l'agost de 1871 a Katircioghlu Ahmed Mukhtar Pasha i va retornar a Constantinoble, i aquest substitut fou confirmat com a governador general del Iemen (setembre). Els intents de revolta a l'Asir que es van produir durant l'hivern (1871-1872) foren reprimits.

La frontera amb els protectorats britànics del sud fou establerta per un tractat del 1904 però cap al interior els límits eren imprecisos. Els imams tenien la fidelitat de diverses tribus i mantingueren la resistència i un imamat de fet va subsistir a diverses zones. El 1905 la revolta de les tribus zaidites es va fer general i l'imam va haver de ser reconegut oficialment. Durant aquestos anys Gran Bretanya va signar acords de protectorat (o equivalents) amb diversos xeics i emirs del sud que nominalment pertanyien al Iemen.

Imans independents[modifica | modifica el codi]

Amb l'armistici de Mudros del 30 d'octubre del 1918 els otomans van evacuar l'Asir i el Iemen. L'imam de Sanaa fou formalment reconegut com a sobirà de bona part del Iemen. Les tribus de la zona, que havien quedat sota domini dels idríssides del Iemen, es van revoltar i es van aliar amb l'imam zaidita del Iemen, que va enviar al general Abdallah Al Wazir, el qual va conquerir la ciutat d'Hodeida l'abril de 1925, i també la regió de Medi o Maydi (situada a la frontera nord del Iemen a la part de la costa). Amb l'agitació a l'emirat idríssida, les ambicions del Iemen van augmentar, però la tribu dels Banu Hummad va obtenir una important victòria sobre els iemenites a Medi. Per prevenir un contraatac iemenita els saudites van enviar tropes.

El 2 de setembre de 1926 l'imam del Iemen va agafar el títol de rei i va confirmar el nom de la dinastia com mutawakkilita. El 20 de novembre de 1930 la dinastia idríssida del Iemen fou deposada i el país annexionat a la província saudita de Hijaz. La frontera amb Iemen fou fixada el 1934 (Tractat de Taïf).

Iemen va entrar a la Lliga Àrab el 1945 i a l'ONU el 1947. El 17 de febrer de 1948 el rei Imam Yahya va morir durant un intent de cop d'estat que va proclamar a Abd Allah (III) ibn Ahmad, que va fracassar definitivament el 14 de març següent; li va succeir el seu fill Ahmad al-Shams ibn Yahya que va governar de manera tirànica i es va enfrontar als britànics per la possessió de la colònia i Protectorat d'Aden. Fou fins i tot deposat efímerament en una revolució (31 de març a 5 d'abril de 1955) que va proclamar sense èxit al seu fill Abd Allah ibn Yahya, però va conservar el poder fins a la seva mort el 18 de setembre de 1962.

Va pujar llavors al tron el seu fill Muhammad (VII) al-Badr ibn Yahya que al cap de 9 dies fou enderrocat per una junta militar que va proclamar la república. Badr va fugir a les muntanyes i es va iniciar una cruenta guerra civil en què Egipte va donar suport als republicans i Aràbia Saudita i Jordània als monàrquics. Les tropes egípcies van ser al país fins al 1967. El setge monàrquic a Sanaa es va aixecar el 1968; finalment la guerra es va acabar en un tractat el 1970 i Aràbia Saudita va reconèixer la república.

Llista d'imams[modifica | modifica el codi]

  • al-Mu'ayyad Ahmad bin al-Husayn 1013-1020 (no resident al Iemen; descendent del Profeta per una altra branca)
  • al-Hadi Yahya bin Muhsin 1217-1239 (descendent d”al-Mukhtar al-Qasim)
  • al-Hadi Ali bin al-Muayyad 1393-1432 (descendent d”al-Hadi Yahya)
  • al-Mansur an-Nasir bin Muhammad 1436-1462 (great-great-nét d”al-Mutawakkil al-Mutahhar bin Yahya)
  • al-Mansur Muhammad bin Ali al-Washali 1475-1504 (descendent de Yahya bin Muhammad as-Siraji)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ali ben al-Hasan al-Khazradji, The pearls-strings: a history of the Resuliyy dinasty of Yemen, traducció de Sir James W. Redhouse, Leyden i Londres, 1906
  • A. S. Tritton, The Rise of the Imams of Sanaa, Oxford 1925