Zarza la Mayor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Zarza la Mayor
Municipi d'Extremadura
Castillo peñafiel.JPG
Estat
• Comunitat
• Província
• Comarca
Espanya
Extremadura Extremadura
Bandera de la província de Càceres Província de Càceres
Vegas del Alagón i Comarca de Alcántara
Gentilici zarceños
Superfície 82 km²
Altitud 304 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
1.384 hab.
16,88 hab/km²
Coordenades 39° 52′ 38″ N, 6° 51′ 44″ O / 39.87722°N,6.86222°O / 39.87722; -6.86222Coord.: 39° 52′ 38″ N, 6° 51′ 44″ O / 39.87722°N,6.86222°O / 39.87722; -6.86222
Dirigents:
• Alcalde:

María Esther Gutiérrez Morán (PSOE)
Web

Zarza la Mayor és un municipi de la província de Càceres, a la comunitat autònoma d'Extremadura. És el poble més occidental de la comarca de les Vegas del Alagón, sent l'únic municipi d'aquesta comarca que té frontera amb Portugal, situant-se a 4 km en línia recta de Salvaterra do Extrem. La principal carretera del municipi és l'EX-117, que uneix Moralitat i Alcántara passant per Esbarzer. El municipi va tenir importància durant la invasió musulmana de la península Ibèrica, com demostren fortaleses que encara es conserven en el municipi com a Ratxa-Rachel i el Castell de Bernardo. Després de la Reconquesta, l'Ordre d'Alcántara va repoblar el lloc, formant l'encomana de Peñafiel i la Çarça. Titulada vila des de 1356, la localitat va viure una època d'esplendor al segle XVI que va ser frenada amb la Guerra de Restauració portuguesa, en la qual els portuguesos van forçar l'exili dels zarceños entre 1665 i 1668, tornant a ser ocupat el poble en la Guerra de Successió Espanyola entre 1705 i 1713.
Fruit de la seva complexa història, Esbarzer alberga una bona quantitat de monuments, entre els quals destaca l'Església de Sant Andrés Apòstol, declarada conjunt històric-artístic en 1982, així com diverses ermites i diversos castells.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica
1900 1910 1920 1930 1940 1950
3661 3886 3740 3925 4335 4535
Evolució demogràfica
1960 1970 1981 1991
3876 2753 1958 1654
Evolució demogràfica
2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007
1691 1666 1608 1536 1499 1488 1462

Localització[modifica | modifica el codi]

Situada en el nord-oest de la província de Càceres i a la mateixa frontera amb Portugal de la qual la separa el riu Eljas, arribant per aquesta parteix oest el seu terme municipal fins a aquest riu, i trobant-se a l'altre costat de la frontera Salvaterra do Extrem, per la parteix sud limita amb Piedras Albas a 14 km de distància; per l'est limita amb el terme de Ceclavín, separat del mateix pel riu Alagón i una distància entre tots dos pobles d'11 km; i pel nord limita amb Moralitat de la qual ho separen 28 km, la distància a Càceres és de 90 km.

Història[modifica | modifica el codi]

Prehistoria[modifica | modifica el codi]

El poble de Zarza la Major, tal com avui ho coneixem, té el seu origen en l'època prehistòrica. Per aquell temps, gents procedents del centre d'Europa van començar a arribar a la Península Ibèrica. Eren els celtes. Aquesta ètnia estava constituïda per diferents tribus que, després de la seva arribada, es van ser instal·lant en diferents territoris. A la zona compresa per les províncies de Salamanca, Àvila i el nord de la de Càceres li va correspondre albergar al poble indígena conegut com vetones. D'això es dedueix que aquest poble va ser el primer a habitar l'actual terme zarceño.

D'aquell pretèrit temps es conserven una infinitat de ruïnes que delaten l'organització social i estructura econòmica que va caracteritzar la vida diària. Cobren importància abans de res les restes relatives a l'arquitectura funerària. Així, podem esmentar un ampli nombre de dòlmens, entre els quals destaca el conegut com a Pota de Bou, situat al nord d'Esbarzer la Major. Aquest monument respon a la tipologia de sepultures de falsa cúpula, abundants en el nord de la província cacereña. La cronologia ens situa en plena Edat del Ferro, allà pel primer mil·lenni aC.

Roma[modifica | modifica el codi]

La forma de vida relativament pacífica dels vetons, basada en l'aprofitament ramader dels extensos pasturatges que envoltaven als poblats, es va veure sobtadament trastornada per l'arribada dels cartaginesos i, poc després, dels romans. Tots dos es van enfrontar per la conquesta de la terra, veient-se implicats en la disputa els pobles indígenes autòctons, cas dels vetons. Va ser durant aquesta època quan, a causa de l'ambient hostil, va començar a fer-se present un nou tipus d'hàbitat. Es va mudar l'habitatge situat en plena plana per la situada en llocs de difícil accés, buscant així una millor defensa davant l'enemic. Conservem restes d'aquest canvi, sent el poblat castrense de les Morerasel més representatiu.

Amb el transcurs del temps van finalitzar les guerres. Victoriosa Roma, va començar un llarg període de pau i bonança, durant el qual podem rastrejar els primers indicis factibles que donaran lloc, més tard, a la fundació de l'actual Esbarzer la Major.

A partir de la segona meitat de l'I mil·lenni a.C., comencen a sorgir un bon nombre de poblats deguts al nou model urbà implantat per Roma. Són els coneguts com oppida, o villae. Les troballes arqueològiques donen fe d'això. És sobretot l'aparició de làpides i cipos funeraris amb caràcters llatins, els que ofereixen interessants dades sobre aquest crucial moment. Entre totes les laudes mereix destacar-se una, que conté un nom, Interamnia. Els últims estudis científics semblen confirmar que aquesta va ser la primitiva i originària denominació d'Esbarzer la Major. Es va tractar d'una població estipendiaria, englobada a la província de la Lusitania, la importància de la qual quedo ratificada amb la seva inclusió en la làpida commemorativa per l'erecció del Pont romà d'Alcántara, situat escassament a 30 km de l'actual vila zarceña.

La fructífera etapa llatina va acabar bruscament. Van ser les invasions de pobles bàrbars les que van sumir en ombres l'època següent, de la qual només tenim vagues referències que incideixen sobre contínues guerres que van dificultar la vida dels camperols.

I aquesta va ser la tònica dominant fins a l'entrada en escena dels àrabs, ja al segle VIII de la nostra era.

Època musulmana[modifica | modifica el codi]

L'ètnia berber va ocupar els antics assentaments romans, recuperant la tradició ramadera com a mitjà bàsic entorn del com girava la vida rutinària.

Entre els àrabs van existir diferències internes que van provocar nous conflictes bèl·lics. Per aquest motiu l'arquitectura de tipus militar va cobrar gran importància. En el terme zarceño queden encara exemples de gallardes fortaleses construïdes en aquest temps i que, unes vegades ocupant les crestes de la serra i unes altres llepant el pas de la rivera, controlaven la defensa del territori. La nòmina de castells és àmplia: Ratxa-Rachel, Benavente, Bernardo, Hernán Sègol i Penya de Frey Domingo. Encara que tots van gaudir de vital importància, van anar els dos primers els qui anaven a deixar ampli deixant de la seva existència.

Reconquesta i Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

L'any 1212, aprofitant el desconcert causat entre els musulmans a causa de la seva derrota en la batalla de les Navas de Tolosa, les tropes del monarca lleonès Alfonso IX van ocupar definitivament la major part de l'actual província de Càceres.

El territori va ser distribuït entre els principals protagonistes de la seva conquesta. Des d'aquest moment ells serien els encarregats de la seva administració i defensa.

La zona occidental de la província cacereña és d'aquesta manera lliurada als monjos soldats de l'Ordre Militar d'Alcántara.

Immediatament comencen a arribar colons que construeixen gran nombre de poblats per substituir a les antigues alquerías àrabs. Un d'aquests poblats rep el nom de l'Esbarzer, un vell caseriu de pastors que, a mesura que arribaven més gents, va ser creixent en importància. D'altra banda, la otrora antiga fortalesa musulmana de Ratxa-Rachel va a ser reutilitzada, i amb el nou apel·latiu de Peñafiel, es va a convertir en el cap administratiu de tota la comarca circumdant. Era l'any 1251. Tots dos, poble i castell, seran els llocs de referència durant tota l'Edat Mitjana, si ben Peñafiel va gaudir de major prestigi gràcies al fet que els cavallers alcantarins ho designen com a capçalera d'una de les seves Encomiendas, titulada de Peñafiel i la Çarça. Aquesta importància es ratifica en 1323, quan els veïns de la Çarca decideixen abandonar les seves llars i instal·lar-se al costat dels forts murs de la fortalesa buscant protecció. L'any 1356 el mestre de l'Ordre va concedir un segon Fur i Carta de Martiniega als pobladors que havien emigrat, amb l'objectiu que retornessin a l'antic assentament. Aquest succés va marcar l'abandó gradual de la fortalesa, que va perdre definitivament la seva vigència en favor de la titulada vila de l'Esbarzer.

Temps moderns[modifica | modifica el codi]

L'any 1500 significa un temps d'esplendor en la història local de l'Esbarzer. El creixement demogràfic es reflecteix en un desenvolupament urbà molt interessant, on el model de poble tancat entre muralles i amb prou feines infraestructures, és canviat pel de la visió d'una població extensa, on la vida flueix pels seus carrers. Es construeixen destacats edificis, tant de caràcter civil com a religiós, tals com l'església parroquial i els diferents palaus i residències de gentilhomes. Els zarceños porten el nom del seu poble natal fins i tot allèn els mars, participant en la gran empresa de la colonització americana. L'esplendor cultural xoca amb la cruesa de la societat, que cristal·litza la seva estructura antagònica de classes, donant primacia a les famílies nobles, propietàries del terrazgo i de la riquesa municipal, mentre que el poble pla, format per una ingent grey de camperols, passeja a l'ombra d'aquelles.

La vida diària gira entorn de l'explotació agroganadera de l'extens terme municipal, que rep anualment gran nombre de caps de bestiar transhumant, àvides d'arribar als pasturatges de la important devesa de *Benavente, origen de la riquesa zarceña. Seran precisament els transhumants un dels problemes clau d'aquest segle en el desenvolupament d'Esbarzer la Major, en posseir per a si la major part del terrazgo, deixant a molts zarceños sense amb prou feines recursos per sobreviure. Defensors acérrimos d'aquest sistema d'explotació de la terra són els Comendadors, que tracten de mantenir el seu estatus social amb la pervivència d'usos feudals. Davant sorgeix l'oligarquia rural, composta per gentilhomes i pagesos enriquits, que veuen com l'antic poder medieval frena les seves ànsies de poder. Est serà un altre dels factors que caracteritzessin la centúria, el xoc entre poders, un de creixent i l'altre sumint-se més en l'oblit.

D'aquesta forma, embolicada la monotonia en constants disputes iniciades pels uns i els altres, van veure els zarceños passar el temps, fins que de nou es va presentar, per desestabilitzar definitivament aquell fràgil equilibri, la guerra de Portugal, ja en ple segle.

Guerres amb Portugal[modifica | modifica el codi]

Esbarzer la Major va tenir dues fites en la seva esdevenir. Un ja ho esmentem en tractar del domini romà, quan sembla confirmar-se l'existència d'un poblat com a germen i antecedent per al sorgiment del nucli zarceño posterior. El segon moment estel·lar va esdevenir a mitjan segle XVII, fruit d'un nou període de guerres a les quals tan acostumats estaven ja els seus habitants. El motiu va ser la regirada independentista del veí regne de Portugal. A causa de la seva situació, extremadament fronterera, Esbarzer la Major va sofrir com a poques poblacions els rigors del conflicte. Des de 1640fins a 1668 van haver de suportar els zarceños diverses intentones lusitanes per prendre el poble, i en totes elles va haver-hi motius suficients per recordar el succeït i traçar un abans i un després. En els primers compassos de la guerra, en 1644, va arribar el primer cop. Va ser concretament el 18 de maig d'aquell any quan, després d'un atac fallit dels portuguesos, rebutjats una vegada més pels braus zarceños, va succeir l'explosió i ensulsiada posterior del polvorí, situat en els soterranis de la torre parroquial. L'infortuni va voler que més de 300 persones perissin sota els enderrocs. Anys després, ja sense la defensa de la preuada talaia, va ser fàcil pels lusitans conquistar definitivament la plaça, encara que no sense haver-se defensat cara la posició. Cinc dies dur el setge final. El 16 de juny de 1665 Esbarzer la Major va ser derrotada i els seus habitants bandejats a altres llocs. Va ser el segon i definitiu cop.

Fins tres anys més tard no van retornar. Esbarzer va ressorgir de les seves cendres i aixeco una altra vegada cases, esglésies, ermites, palaus. Una altra vegada una guerra, ara al començament del segle XVIII, i una altra vegada els eterns rivals, els portuguesos. Volta a començar: atacs, escaramuzas, setges, violència sense límit. L'aplaudit Marquès de les Mines era el general de les tropes lusitanas que van donar al foc a Esbarzer la Major un 5 de maig de 1705. No va haver-hi molta resistència aquesta vegada. Abandó i retorn es van repetir i, per fortuna, per quedar-se definitivament. La data: 1713

Després de tot el periple negatiu no semblava que els zarceños tinguessin ànims per reprendre l'antiga grandesa. No va anar així. Si la seva proximitat a la frontera els causo antany grans mals i a punt va estar d'enfonsar el seu nom per sempre en l'avencs de l'oblit, va anar ara aquesta proximitat l'excusa perfecta per asseure l'esperança. Mancant ofici millor, molts zarceños es van dedicar al comerç, al contraban, a l'intercanvi de béns amb la nació veïna, i d'aquesta manera va sorgir en 1749 un projecte il·lustrat: La Real Compaña de Comerç i Fàbriques d'Extremadura, on la seda i la seva manufactura (tafetans, nobleses, damascos, velluts, garlandes, galons i mocadors) va ser la base. Però les línies de la història es van torçar de nou i poc després de la seva fundació, el somni de millorar es va anar al trast. Diuen que la mala gestió administrativa va ser una de les causes, al costat de la falta de capitals i de personal qualificat i la impossibilitat d'acabar amb el contraban amb Portugal.

Amb el tancament d'aquella fàbrica es van enterrar les il·lusions de canvi de la gran majoria de *zarceños. Només uns pocs van treure profit de l'ocasió. Ara tot quedava a les seves mans. Era el moment dels burgesos, dels nous rics i d'alguns vells llinatges *reflota

Del segle XIX fins a l'actualitat[modifica | modifica el codi]

Amb un nou precedent, ja clàssic, de conflictes militars (Guerra de la Independència), on una altra vegada els zarceños van deixar constància del seu valor i coratge enfront del constant perill, es va iniciar la centúria del XIX. Una època convulsa a nivell nacional que anava a deixar enorme petjada en Esbarzer la Major, encara que de tarannà negatiu. Aquell segle va ser el temps de grans canvis que, lamentablement, no van tenir ressò en l'organització social. La gran majoria dels zarceños, el nombre dels quals creixia imparable, subsistien en un extens terme municipal del com amb prou feines posseïen un 25% del terrazgo per poder treballar-ho.

L'única sortida possible a aquella anquilosada estructura, la coneguda Desamortització, no va aconseguir l'objectiu desitjat i els seus efectes van resultar encara més demoledores. Ara, intervingut el segle, gairebé tot el terrazgo estava en mans d'uns pocs terratinents i famílies privilegiades, propietàries absolutes tant de la vida política com de l'economia local. Els vells llinatges van afermar el seu poder. Però també van sorgir nous hisendats que van tractar, si més no, d'equipar-se als primers. En canvi, la resta de la població s'enfonsava cada vegada més en la misèria, abocats a la mendicitat. La pobresa va incitar a molts a emigrar a millors terres: uns cap al continent americà, i uns altres alternant la vella Europa amb la pròpia nació espanyola. D'altra banda, les malalties, la carestia alimentosa i els períodes de crisis agrícoles dinamitaban freqüentment els índexs de mortalitat, que van aconseguir valors molt elevats, únicament contrastats amb una alta taxa de nascuts. I amb aquell panorama tan desolador es va entrar al segle XX.

A la caiguda de l'Antic Règim la localitat de constitueix en municipi constitucional a la regió d'Extremadura, Partit Judicial d'Alcántara3 que en el cens de 1842 comptava amb 690 llars i 3794 veïns.

Les primeres dècades es caracteritzen per l'agitació de la massa camperola a la recerca de millores per al seu feble i precària situació. Els moviments d'idees socialistes guanyen molts adeptes en Esbarzer la Major, la població obrera de la qual entrelluca un hàlit d'esperança en les promeses de canvi que van arribant a poc a poc. L'oligarquia, recelosa del que pugui ocórrer, permet certes concessions, però en definitiva tot transcorre de forma molt semblada al període anterior. Amb el pronunciament de la II República en 1931 es confirmen per fi les pretensions de canvi tan anhelades. Durant uns anys la vida local s'inclina a favor dels més desprotegits i alguns personatges aconsegueixen gran protagonisme com a líders del gir donat a la situació. Est és el cas de l'alcalde socialista en gran part de l'etapa republicana, Julián Notario, qui va dur a terme diverses accions a favor dels camperols i obrers zarceños, com per exemple impulsar mesures que mitigaven en part l'atur laboral, un dels grans mals d'aquells anys. Però el canvi també va produir una fractura total en la societat, que arribava ja molt dividida en dos grans blocs antagònics. Els insults i baralles entre uns i uns altres (esquerra i dreta) van ser notables, asseient-se les bases de l'odi mutu, que ensenyaria la seva cara més cruel després de l'Alçament Nacional i l'inici de la Guerra Civil en 1936.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Zarza la Mayor
  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].