Zenó (emperador)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Monedes encunyades per Zenó.

Zenó (Zenon, Ζήνων) fou emperador oriental del 474 al 491, descendent d'una família d'Isàuria. El seu nom original fou Traslalisseu. Es va casar amb Ariadna, filla de Lleó I de Bizanci el 468 i segurament llavors va assolir el nom de Zenó perquè un altre isauri de nom Zenó s'havia distingit en temps de Teodosi II i havia estat cònsol el 448.

Sembla que va rebre la mà de la princesa perquè Lleó es volia assegurar el suport dels isauris contra el ministre Aspar, el que indicaria que tenia molta influència entre els seus compatriotes. Al casar-se fou nomenat patrici per l'emperador i comandant de la guàrdia imperial i de l'exèrcit de la frontera oriental; el 469 fou nomenat cònsol amb Marcià. Zenó donava suport al monjo Pere Ful·ló que havia estat expulsat del monestir d'Acoemetae per immoralitat i heretgia, i que per influència del gendre de l'emperador va poder arribar a patriarca d'Antioquia després de l'abdicació del patriarca Martiri, però l'emperador, a petició del patriarca Gennadi I de Constantinoble, el va deposar i va nomenar al seu llec a Julià, que reunia millors suports i Pere fou desterrat a un oasi d'Egipte del que es va poder escapar i es va refugiar al monestir d'Acoemetae, on va restar fins al 475 (quan es va produir a la revolta de Basilisc contra Zenó).

Zenó fou enviat a Tràcia per fer campanya contra els bàrbars i allí va estar a punt de ser assassinat per emissaris d'Aspar. A la seva tornada va convèncer a Lleó de desfer-se d'Aspar cosa que es va produir el 471.

Lleó no tenia cap fill mascle i va anunciar que designaria a Zenó com a successor però això va provocar tumults a Constantinoble, ja que els grecs s'hi oposaven per ser isauri i a més per les seves idees religioses. Per tant Lleó es va fer enrere i va nomenar successor a Lleó, fill de Zenó i Ariadna (473).

El 3 de febrer del 474 va morir Lleó i el seu nét el va succeir (Lleó II) però al ser menor d'edat la regència va quedar en mans de Zenó i amb el poder efectiu a les seves mans aviat va adquirir també el títol; amb el suport de l'emperadriu vídua Verina, fou declarat emperador pel senat i el seu propi fill el va coronar; el fill però mantenia una nominal precedència i en les lleis promulgades el 474 el nom de Lleó II encara precedia al de Zenó; la mort del jove Lleó a finals de l'any (probablement per causes naturals) va deixar a Zenó com sobirà únic.

El 475 fou expulsat de Constantinoble per la rebel·lió de Basilisc i la seva germana Verina. Zenó i Ariadna es van refugiar a Isàuria; Basilisc va enviar contra Zenó a dos alts oficials isauris, Il·los i Trocundos o Trocondos, que van derrotar a Zenó el juliol del 476; però Basilisc era més impopular encara que Zenó i aquest va aconseguir que Il·los canviés de bàndol. Junts van avançar cap a Constantinoble i van rebre suport del got Teodoric el Gran, successor del seu pare Teodemir com a rei dels ostrogots. Els vàndals de Genseric van signar la pau amb els bizantins el 476.[1]

Prop de Nicea van trobar les tropes de l'emperador dirigides per Harmaci (Harmatius, Harmatus o Armatus), nebot de Basilisc, que finalment es va passar als rebels i Zenó va entrar a Constantinoble sense oposició el juliol del 477. Basilisc fou deportat a Frígia on va morir l'hivern d'aquell mateix any (477 a 478). Harmaci, d'acord al pactat, fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit vitalici (magister militum praesentalis) i el seu fill (també anomenat Basilisc) nomenat cèsar (hereu) a Nicea.

Sembla que Il·los va pressionar a Zenó per desfer-se d'Harmaci i aquest fou assassinat a finals del 477 per un amic seu, un bàrbar de nom Onulf, que Harmaci havia fet comes i comandant a Il·líria; la propietat d'Harmaci fou confiscada; Basilisc fou privat del rang de cèsar i fou ordenat sacerdot (lector a l'església de Blachernae prop de la capital). Il·los va recuperar així una posició predominant a la cort.

El 478 Il·los fou cònsol únic. Teodoric un cap got fill de Triari, que havia estat al servei de Basilisc i a la seva caiguda s'havia establert a Tràcia, es va presentar davant Constantinoble amb un exèrcit i va saquejar la regió. Zenó va demanar ajut a l'altre Teodoric, fill de Teodemir, que va atacar al seu homònim però com que no va rebre subministraments de Zenó no va poder fer res més que acordar la pau. Zenó llavors va témer enfrontar-se als dos exèrcits gots i llavors va negociar un acord amb Teodoric fill de Triari que li va imposar humiliants condicions.

El 479 va esclatar una nova revolta dirigida per Màrcia, net de l'emperador d'aquest nom, i fill de Procopi Antemi, emperador d'Occident, el qual estava casat amb Lleòncia, filla de l'emperador Lleó I de Bizanci i germana d'Ariadna, la dona de Zenó. Revoltat a Constantinoble, un partit important li va donar suport, i Zenó fou derrota i assetjat a palau; però a la nit Il·los va poder subornar a les forces revoltades i llavors fou Marcia el que va haver de fugir i va quedar assetjat a una església; fou obligat a prendre els hàbits i enviat a un monestir a Capadòcia. Quan Teodoric fill de Triari es va assabentar de la revolta es va dirigir a Constantinoble amb el pretext de donar suport al seu aliat Zenó però en realitat esperant conquerir la ciutat sense lluita; però per una quantitat de diner fou convençut de retirar-se. La guerra contra Teodoric fill de Teodemir va continuar; la va dirigir el general Sabinià que va aconseguir algunes avantatges sobre els ostrogots.

El 481 va esclatar la guerra contra Teodoric fill de Triari que va atacar Constantinoble al capdavant d'un gran exèrcit, però va morir accidentalment per la seva pròpia llança quan muntava a un nou cavall, i l'exèrcit es va dissoldre. Lliurat d'aquest enemic, Zenó va comprar la pau a l'altre Teodoric (483) al que va conferir els més grans honors; el 484 Teodoric fou cònsol.

El mateix 484 va esclatar la revolta d'Il·los, revolta de llarga durada. L'emperadriu mare Verina, i la seva filla Ariadna, s'havien enemistat amb Il·los i la segona va planejar matar-lo com abans havia intentat la seva mare. Ariadna va utilitzar un assassí a sou que va fracassar però va tallar una orella d'Il·los (483); se sospita que Zenó estava al corrent del intent d'assassinat però com que l'assassí fou agafat immediatament no va poder impedir la seva execució.

Després d'això Il·los es va retirar a Nicea amb el seu amic Pamprepi. Després, al·legant que necessitava aires purs per la seva ferida, se'n va anar a l'est i allí fou nomenat per l'emperador, general de les forces orientals amb facultat de nomenar els oficials provincials. Entre els principals nomenaments estaven el general Marsos, un oficial isauri (que era el que havia presentat Pampreni a Il·los) i el patrici sirià Leonci, que l'havien acompanyat a l'est, i segurament també el seu germà Trocondos.

Il·los no va tardar a revoltar-se i va proclamar al sirià Leonci com emperador per raó de la seva dignitat de patrici i el seu prestigi a l'exèrcit; va derrotar a l'exèrcit de Zenó a Antioquia i va aconseguir el suport dels isauris, amb el que es va apoderar de la fortalesa de Papurios on va trobar a Verina, a la que va alliberar i la va obligar a coronar a Leonci a Tars. Verina també va haver d'enviar una carta als oficials imperials a Antioquia, Egipte i Orient que els demanava que s'unissin a Il·los. Seguidament Verina fou tancada altre cop a Papurios on poc després va morir.

Zenó va enviar contra els rebels un exèrcit reclutat entre macedonis i "escites" (probablement ostrogots) dirigit per Joan el Geperut (o Joan l'Escita) i per Teodoric l'ostrogot fill de Teodemir, que en aquest moment era cònsol. Aquest exèrcit, sota la direcció de Joan, va derrotar els rebels prop de Selèucia d'Isàuria i va obligar als rebels a refugiar-se a la fortalesa de Papurios, on van quedar assetjats.

Trocondos va intentar escapar i reunir forces però fou capturat i executat. Il·los i Leonci no van saber aquesta mort i encoratjats per Pamprepi, que en les seves visions del futur assegurava que Trocondos tornaria i que guanyarien, van resistir més de tres anys però en el quart any es va saber la mort de Trocondos i Il·los va fer matar a Pamprepi per falsari. Una mica després, per una traïció del cunyat de Trocondos, enviat des de Constantinoble per Zenó, la fortalesa fou ocupada i Il·los i Leonci capturats i decapitats (488) i els seus caps enviats a l'emperador.

El 487 la guerra amb Teodoric s'havia reprès a causa d'un malentès i el got va atacar Constantinoble. Per salvar la seva capital, Zenó li va donar permís per anar a Itàlia i expulsar a Odoacre, i el rei ostrogot va acceptar.

Zenó va morir l'abril del 491, després de 17 anys de regnat. No va deixar fills i fou succeït per Anastasi un oficial de la guàrdia imperial o silenciaris (silentiarii) que es va casar amb la reina vídua Ariadna.

El 482 Zenó va publicar el famós Henoticó.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Zenó (emperador)
  1. Merrills, Andrew H.; Miles, Richard. The Vandals (en anglès). John Wiley and Sons, 2010, p.123. ISBN 1405160683.