Zona pelàgica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Diagrama dels nivells de la zona pelàgica.
Biomes
Biomes terrestres
Tundra
Taigà i bosc boreal
Praderies i matollars de muntanya
Bosc temperat de coníferes
Boscos tropicals i subtropicals de coníferes
Boscos temperats de frondoses mixtos
Boscos, bosquets i matollars mediterranis
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses humits
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses secs
Praderies, sabanes i matollars temperats
Praderies, sabanes i matollars tropicals i subtropicals
Deserts i matollars xeròfils
Praderies i sabanes inundades
Zona riberenca
Zona humida
Biomes aquàtics
Estany
Litoral, zona intermareal
Manglar
Bosc de kelp
Escull de corall
Zona nerítica
Plataforma continental
Zona pelàgica
Zona bèntica
Fumarola hidrotermal
Emanació freda
Banquisa
Altres biomes
Zona endolítica

La zona pelàgica (relacionat amb el pèlag, "mar profund, allunyat de la costa", "mar oberta", paraula que prové del grec πέλαγος pélagos, "mar oberta", i que ens arriba a través del llatí pelagus) correspon a les aigües marines situades més enllà de la plataforma continental.

Particularitats[modifica | modifica el codi]

La zona pelàgica ocupa 1.370 milions de quilòmetres cúbics i té un abast vertical de fins a 11 quilòmetres. Els peixos que viuen a la columna d'aigua dels oceans o mars, ja sigui prop de la costa o en aigües d'alta mar, però també de llacs o altres cossos d'aigua dolça, reben el nom de peixos pelàgics per diferenciar-los dels peixos demersals o bentònics, que viuen al fons marí o al fons de llacs i rius, o en la zona de més fondària, i dels peixos que viuen als esculls de corall. Alguns peixos pelàgics són l'areng, la sardina, la tonyina, el bonítol i el tauró.

La vida pelàgica en general disminueix a mesura que augmenta la profunditat. És afectada pel nivell de llum, la pressió, temperatura, salinitat, la disponibilitat d'oxigen i nutrients dissolts, i la topografia submarina.

Els ocells marins que es passen la majoria de la vida a alta mar també reben el nom d'ocells pelàgics o ocells oceànics, per diferenciar-los dels ocells marins costaners o dels anomenats ocells marins que passen gran part de la vida a terra ferma. Alguns exemples d'ocells marins pelàgics són l'albatros, les baldrigues, els petrells, el fulmar i l'ocell de tempesta.

Capes[modifica | modifica el codi]

La zona pelàgica es pot dividir en diferents capes de fondària:

  • Epipelàgica o fòtica (els primers 200 m): la llum hi arriba i permet que les plantes aquàtiques realitzin la fotosíntesi. Té gran abundància de vida (el 90% de les espècies marines habiten en aquesta zona)
  • Mesopelàgica: (de 200 a 1000 m de fondària): va desapareixent progressivament l'oxigen, per la qual cosa els éssers que hi viuen realitzen moviments més lents o pugen a la capa superior per alimentar-se. Encara arriba una mica de llum, que aprofiten alguns organismes generant fluorescència
  • Batipelàgica o (de 1000 a 4000 m): no hi ha plantes i els nutrients provenen de la descomposició dels éssers de les capes superiors. No hi arriba cap mena de llum (per això molts animals que hi viuen no tenen ulls o són transparents)
  • Abissal (més de 4000 m): la vida en aquesta capa, amb forta pressió i baixa temperatura (uns 2ºC), és mínima
  • Hadal: és la capa que es forma en les esquerdes del sòl marí i la més desconeguda per als científics

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]