¡Adiós, Cordera!
¡Adiós, Cordera! és un relat que pertany a la col·lecció El Señor y lo demás, son cuentos, de Leopoldo Alas "Clarín". La col·lecció va aparèixer publicada a Madrid l'any 1893 per Manuel Fernández i Lasanta Editor i engloba la novel·la curta "El Señor" i una sèrie de contes que la segueixen: "¡Adiós, Cordera!", "Cambio de luz", "El centauro", "Rivales", "Protesto", "Un viejo verde", "Cuento futuro", "Un jornalero", "Benedictino", "La Ronca" i "La rosa de oro". "¡Adiós, Cordera!" destaca per ser, d'entre tots ells, el més líric i emotiu.
Context filosòfic i literari
"¡Adiós, cordera!" apareix a la dècada dels 90, quan es desenvolupa a Espanya la llavor espiritual que s'havia concebut a finals dels 80 amb el Krausisme. Es tracta d'un moment en què, per la forta tradició religiosa i cristiana i per la dèbil minoria laica existent, l'equilibri krausista entre positivisme-naturalisme i espiritualisme cedeix finalment a favor del segon. Així, l'àmbit espiritual i religiós substitueix el positivisme com a àmbit d'interès per a la societat i es perd la confiança en què la matèria pugui donar raó i explicació a les coses. En l'àmbit literari, l'escriptor renuncia a vincular la psicologia i l'actitud dels seus personatges a factors genètics o materials, i el propòsit observacional del naturalisme i el seu esperit més crític i satíric es substitueixen ara per una continguda tendresa, delicadesa i sensibilitat. No obstant això, i encara que el plantejament literari canviï, els supòsits ideològics subjacents segueixen sent els mateixos: la denuncia al món urbà com a una societat hipòcrita, materialista, falta de valors morals i espirituals. Contraposada a ella, existeix una defensa i apologia del món rural i campestre i del seu bucòlic i senzill mode de vida.
Argument
En el prat Somonte, a Astúries, en el camí que va d'Oviedo a Gijón, dos petits pastors germans anomenats Pinín i Rosa han tingut cura i han establert un intens vincle al llarg dels anys amb la Cordera, una vaca que la seva mare ja morta els va deixar projectant en ella la seva maternitat i amb l'esperança que els servís de sustent econòmic en la seva absència. No obstant això, davant dels nombrosos deutes que l'acorralen, Anton de Chinta, el pare, es veu ara obligat a vendre l'animal i enviar-lo a l'escorxador. Es tracta d'una separació traumàtica pels dos germans i que de nou es repeteix en l'interior de la Rosa quan, anys més tard, Pinín és allunyat d'ella i del seu pare per anar-se'n, junt amb altres reclutes, a la guerra carlista.
Estructura
La trama pot dividir-se en tres parts:
- L'inici o plantejament, en el que es presenten els personatges principals —la Rosa, en Pinín i la Cordera— i les relacions sentimentals existents entre ells. Es divideix en dues subparts:
- una primera subpart que presenta el caràcter dels personatges a través de la perspectiva amb la que cadascun d'ells contempla el ferrocarril i el telègraf.
- una segona subpart que presenta l'amor recíproc que existeix entre els tres, és a dir, entre la vaca i els dos nens.
- El nus, en el que es presenten els problemes econòmics familiars i la decisió d'Anton de desprendre's de l'animal. Es divideix en dues subparts:
- una primera subpart en què després de valorar la situació, Anton de Chinta determina finalment vendre a la Cordera.
- una segona subpart en què ven a l'animal i que, paradoxalment, i al posar-li un preu desorbitat, mostra la tendresa que li té i la lluita interna que li suposa haver de desfer-se d'ell. Així mateix, en aquesta part es fa esment al passat, a la mort de la seva esposa i als desitjos que aquesta va projectar sobre la figura de la vaca.
- El desenllaç, en el que la fatalitat irromp en la família trencant els llaços que la unien. Aquesta part es divideix en dues subparts:
- una primera subpart que relata l'allunyament de la Cordera, veient-la els dos petits passar en el tren que se l'endurà a l'escorxador..
- una segona subpart que relata, anys després, l'allunyament d'en Pinín, veient-lo la Rosa passar en el tren que se l'enduu a la guerra.
Observacions
A destacar és el valor simbòlic que adquireixen, en el prat Somonte, el ferrocarril i el telègraf. Es tracta dels dos únics elements representatius, per als nens, del món urbà i del progrés tècnic, i que són contemplats al principi amb il·lusió i innocència i ja, un cop la desgràcia penetra en les seves vides i la Cordera és duta a l'escorxador amb tren, amb odi i amb rancor. Es tracta aquest d'un canvi de perspectiva a través del qual l'autor pot expressar, sense caure en melodramatismes, el dolor que senten els nens per la pèrdua de la vaca i la intensitat del seu amor cap a ella i a través del que pot, també i ja secundàriament, iniciar la denuncia: davant el que és autòcton, davant la vida rural i el vitalisme i la felicitat associats a ella, allò forà, el món urbà i civilitzat i el seu progrés tècnic i econòmic s'entenen com a enemics i agressors. No obstant això, la influència determinista encara es deixa notar i els valors afectius són fatalment derrotats per la imposició dels valors econòmics.
La denúncia, però, és secundària, perquè queda postergada per allò més líric i emocional. De fet, el lirisme allunyat del melodramatisme posromàntic és la principal característica d'aquest conte.[1] Per tant, "Adiós, Cordera" és un conte, però que es troba, pel seu lirisme, molt proper a la poesia.[2]
"Adiós, Cordera" és un conte aparentment senzill i que segueix el desenvolupament argumental prototípic del gènere del conte. No obstant això, des del seu inici l'autor ha dissenyat molt a consciència cada paraula dotant-la d'un valor simbòlic orientat cap al futur i que és el que li dóna al desenllaç l'autèntica força, és a dir, l'inici del conte és, a part del seu plantejament, també l'ànima del conte, ja que és el que actua com a suport afectiu del desenllaç i el que determina, així, el seu sentit últim. L'última frase del conte és la que millor representa el xoc amb l'emoció acumulada des del plantejament i és el clímax de l'angoixa.[3]
Referències
- ↑ Ja diu Mariano Baquero Goyanes a "Los cuentos de Clarín" dins Leopoldo Alas «Clarín»(JMª Martínez Cachero (ed.), Madrid, Taurus, 1978) que el gran mèrit del conte i de l'autor és "lograr una trama escueta, apoyada sobriamente en la sensibilidad y en la inteligencia; una ternura excenta de fáciles delicuescencias expresivas, de tópicos emotivos, aunque el cuentisa pueda servirse de temas-tópicos (...), saber extraer creaciones de alto valor artístico y humano de una materia, de una temática que, de otra manera tratada, fraguaría en sensibleros relatos".
- ↑ Així ho considera Ricardo Gullón a "Las novelas cortas de Clarín" (cap. X de M. Iris Zabala (ed.), "Romanticismo y realismo" del t. V de Francisco Rico (ed.), Hª y crítica de la literatura española) quan diu que aquest conte de Clarín és un "simple sucedáneo de la poesía en verso que -si no le faltaran dotes- hubiera surgido como adecuada expresión de sus intuiciones".
- ↑ Baquero Goyanes, a "Los cuentos de Clarín" dins Leopoldo Alas «Clarín»(JMª Martínez Cachero (ed.), Madrid, Taurus, 1978,) diu que "en esta integración final reviven los lamentos del pasado, que se clavan, y la palabra parece repetirse en las venas y en el aire hasta el infinito, en espacio y en tiempo, transformada en laberinto de angustia".
 |
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
- Gullón, Ricardo, Las novelas cortas de Clarín en cap. X de M. Iris Zabala (ed.), "Romanticismo y realismo" del t. V de Francisco Rico (ed.), Hª y crítica de la literatura española.
- Baquero Goyanes, Mariano, Los cuentos de Clarín en Leopoldo Alas «Clarín», JMª Martínez Cachero (ed.), Madrid, Taurus, 1978.
Vegeu també
- ¡Adiós Cordera!, escultura urbana a Oviedo que evoca aquest conte.