Antropologia

L'antropologia és la ciència que estudia l'ésser humà de manera holística. Combina en una sola disciplina els enfocaments de les ciències naturals i de les ciències socials i humanes, així com amb la filosofia.

Estudia l'origen i desenvolupament de tota la gamma de la variabilitat humana i els comportaments socials a través del temps i l'espai, és a dir, del procés biosocial de l'existència de la raça humana. L'antropologia té com a objecte d'estudi tots els éssers humans i totes les dimensions de la Humanitat. Altres disciplines associades a l'antropologia són la lingüística i l'arqueologia. La paraula prové del grec άνθρωπος, ánthropos, ésser humà, i el sufix -logia derivat de λόγος, lógos, doctrina, coneixement.

Hi ha dues grans branques d'aquesta ciència. La primera és l'antropologia cultural o social, que estudia els humans com a éssers culturals. Té per objecte d'estudi els éssers humans com a col·lectius que viuen en societat i per tant són productors de cultura i, alhora, productes d'aquesta, que es defineix com la capacitat de concebre el món de manera simbòlica, d'aprendre i de transmetre símbols o conceptes a altres humans, i de transformar el món, i els humans mateixos, utilitzant aquests símbols. Concretament, l'antropologia cultural s'encavalca amb l'etnologia, la diferència amb la qual deriva, en bona mesura, de l'epistemologia anglosaxona; mentre que l'antropologia social ve a ésser una branca de la sociologia.

La segona gran branca és la antropologia física o biològica, que estudia l'home en tant que ésser biològic, així com la variabilitat dels grups humans al llarg de la història, indepedentment de la cultura. Una tercera branca, l'antropologia criminal, avui es considera una pseudociència cancel·lada.

Perspectiva històrica

Si bé Aristòtil creà l'adjectiu anthropólogos, ho féu en un sentit molt genèric amb què no pretenia generar un coneixement positiu. El terme antropologia sembla haver estat emprat per primera vegada, en un sentit proper a l'etimològic, pel filòsof, metge i teòleg Magnus Hundt (1449-1519) en Antropologium de hominis dignitate, natura et proprietatibus, de elementis, partibus et membris humani corporis (Leipzig, 1501).

L'antropologia com a disciplina va aparèixer per primera vegada a la Histoire Naturelle de Buffon (1749) i va combinar molt aviat dues genealogies diferents:

• Una de primerenca, de base naturalista, relacionada amb el problema de la diversitat física de l'espècie humana (anatomia comparada), i com a fruit d'un projecte comparatiu de descripció de la diversitat dels pobles. Aquest últim havia estat abordat des de la baixa edat mitjana, en relació amb els problemes, que plantejaven el treball dels missioners, les necessitats de descriure pobles situats en els marges de l'Europa de l'alta edat mitjana, i més tard el projecte colonial.
• Posteriorment, se li afegiria la història comparada de la cultura dels pobles que donaria lloc, a Europa, al folklore.

Durant el segle XIX, l'anomenada llavors Antropologia general incloïa un espectre d'interessos molt ample, que abastava des de la paleontologia del Quaternari al folklore europeu passant per l'estudi comparat dels pobles aborígens. Va ser per això una branca de la història natural i de l'historicisme cultural alemany que es va proposar l'estudi científic de la història de la diversitat humana. Després de l'aparició dels models evolucionistes i el desenvolupament del mètode científic en les ciències naturals, molts autors van pensar que els fenòmens històrics també seguirien pautes deduïbles per observació.

El desenvolupament inicial de l'antropologia com a disciplina més o menys autònoma del conjunt de les Ciències Naturals, coincideix amb l'apogeu del pensament il·lustrat i posteriorment del positivista que elevava la raó com una capacitat distintiva dels éssers humans. El seu desenvolupament es va poder vincular molt aviat als interessos del colonialisme europeu derivat de la Revolució industrial.

Per raons que han de veure amb el projecte de la Nova República nord-americana, i sobre tot el problema de la gestió dels assumptes indis, va permetre que l'antropologia de camp comencés a tenir bases professionals als Estats Units en l'últim terç del segle XIX a partir de les activitats del Bureau of American Ethnology i de la Smithsonian Institution. L'antropòleg alemany Franz Boas, vinculat a aquest tipus de tasca, va institucionalitzar acadèmicament i professionalment l'antropologia als Estats Units. A la Gran Bretanya victoriana, Tylor i posteriorment autors com Rivers i més tard Malinowski i Radcliffe-Brown van desenvolupar un model professionalitzat d'antropologia acadèmica. El mateix va succeir a Alemanya abans de 1918.

En la majoria de les potències colonials de principis de segle hi ha esbossos de professionalització de l'antropologia que, no acabaren de quallar fins passada la Segona Guerra Mundial. En tots els països occidentals es va incorporar el model professional de l'antropologia anglosaxona. Per aquest motiu, la major part de la producció de l'antropologia social o cultural abans de 1960 - la qual cosa es coneix com a model antropològic clàssic - es basa en etnografies produïdes a Amèrica, Àsia, Oceania i l'Àfrica, però amb un pes molt inferior d'Europa. La raó és que al continent europeu va prevaler una etnografia positivista, destinada a apuntalar un discurs sobre la identitat nacional, tant als països germànics, com en els escandinaus i els eslaus.

Històricament parlant, el projecte d'antropologia general es componia de quatre branques: la lingüística, l'arqueologia, l'antropologia biològica i l'antropologia social, antropologia cultural o etnologia en alguns països. Aquestes últimes posen especial èmfasi en l'anàlisi comparada de la cultura -terme sobre el qual no existeix consens entre els corrents antropològics-, que es realitza bàsicament per un procés trifàsic que comprèn, en primera instància, una investigació de gabinet; en segon lloc, una immersió cultural que es coneix com a etnografia o treball de camp i, finalment, l'anàlisi de les dades obtingudes mitjançant el treball de camp.

El model antropològic clàssic de l'antropologia social va ser abandonat durant la segona meitat del segle XX. Actualment els antropòlegs treballen pràcticament tots els àmbits de la cultura i la societat.

L'objecte d'estudi

Aquesta ciència postula que res de l'ésser humà, llevat de la biologia, no és inherent a la seva natura. Per això, l'objecte de l'anàlisi antropològica no pot ser entès com una cosa donada. La definició del problema a investigar passa per la reflexió teòrica i empírica del fenomen.

Després del desenvolupament de diferents tradicions teòriques, i a diversos països, es va produir un debat sobre quin era l'aspecte de la vida humana que l'antropologia havia d'estudiar. En aquella època, els lingüistes i arqueòlegs ja havien definit els seus propis camps d'acció. James George Frazer havia proposat que aquest objecte era la cultura, entesa com un "tot complex" que inclou creences, costums, tecnologia i tot el que produeixen les societats humanes. Aquesta proposta és present en tots els corrents de l'antropologia, sigui que es declarin a favor o en contra d'aquesta.

Tanmateix, a partir d'aquesta confrontació, existeix un fenomen d'una constant atomització dins la disciplina que, per citar l'exemple més conegut, comporta que molts autors considerin que l'estudi de la cultura seria el camp de l'antropologia cultural i el de les estructures socials el de l'antropologia social pròpiament dita. Radcliffe-Brown, antropòleg social, considerava com una disciplina diferent la que realitzaven Franz Boas i els seus alumnes, antropòlegs culturals. Segons Clifford Geertz, l'objecte de l'antropologia és l'estudi de la diversitat cultural.

Branques de l'antropologia

Tíbia d'origen arqueològic, amb periostitis y deformació "en sabre", pròpies d'una treponematosi

L'antropologia es divideix en 3 subdisciplines principals:

• Antropologia biològica o antropologia física. Aquesta branca analitza la diversitat del cos humà en el passat i el present. Inclou, per tant, l'evolució de l'anatomia humana, així com les diferències i relacions entre els pobles actuals i les seves adaptacions a l'ambient. A vegades, inclou l'evolució dels primats. En el passat era anomenada antropologia física, encara que amb una lleugera disparitat de conceptes.

• Antropologia social, antropologia cultural o etnologia; també coneguda com a antropologia sociocultural. Estudia el comportament humà, la cultura, les estructures de relacions socials. En l'actualitat l'antropologia social s'ha bolcat a l'estudi d'Occident i la seva cultura. Encara que per als antropòlegs dels estats centrals (EUA, Regne Unit, França, etc.) aquest és un enfocament nou, cal assenyalar que aquesta pràctica és comuna en l'antropologia de molts països llatinoamericans (com a exemple, l'obra de Darcy Ribeiro sobre el Brasil, o la de Bonfil i Gonzalo Aguirre Beltrán sobre Mèxic). Depenent si sorgeix de la tradició anglosaxona, es coneix com a antropologia cultural i, si parteix de l'escola francesa, llavors se la denomina etnologia. Potser s'ha distingit de l'antropologia social en tant que el seu estudi és essencialment dirigit a l'anàlisi de la condició de ser altri en tant que el treball de l'antropologia social resulta generalment més immediat. Un dels seus principals exponents és Claude Lévi-Strauss qui proposa una anàlisi del comportament de l'home basat en un enfocament estructural en el qual les regles de comportament de tots els subjectes d'una determinada cultura, són existents en tots els subjectes a partir d'una estructura invisible que ordena a la societat.

• Arqueologia. Estudia la humanitat pretèrita. Permet conèixer la vida en el passat de pobles extints. Els arqueòlegs depenen de les restes materials de pobles antics per inferir els seus estils de vida. Això es realitza mitjançant l'anàlisi estratigràfica dels objectes obtinguts en les excavacions.

Subbranques

Al seu torn, cadascuna d'aquestes quatre branques principals se subdivideix en innombrables subbranques que moltes vegades interactuen entre si.

De l'Antropologia Social, coneguda antigament com a antropologia sociocultural, es desprenen:

• Antropologia del parentiu: aquesta branca s'enfoca en les relacions de parentiu, entès com un fenomen social, i no com a mer derivat de les relacions biològiques que s'estableixen entre un individu, els seus genitors i els consanguíneos d'aquests; es tracta d'una de les especialitats més antigues de l'antropologia, i de fet està relacionada amb el quefer dels primers antropòlegs evolucionistes del segle XIX.

• Ciberantropologia: és una branca d'antropologia sociocultural que estudia sistemes cibernètics i la relació entre humans i tecnologies.

• Antropologia de la religió: Estudia els sistemes religiosos i de creences.

• Antropologia filosòfica: és una branca de la filosofia alemanya i no de l'Antropologia científica que, principalment, s'ocupa de les incerteses d'índole ontològica. Centra la seva atenció en l'home; pren en compte una gran varietat d'aspectes de l'existència humana, passada i present, i combina aquests materials diversos en un abordatge íntegre del problema de l'existència humana. A més, es pregunta per la naturalesa fonamental del seu ésser, es pregunta el que diferencia l'ésser humà de tots els altres éssers, com es defineix amb la seva existència històrica, etc. Aquests interrogants fonamentals de l'antropologia filosòfica poden ser condensats en una pregunta radical: "Què és l'ésser humà?".

• A més de: antropologia econòmica, antropologia política, aplicada, rural, urbana, visual, totes les que han d'entendre's com a enfocaments o punts de partida diversos per analitzar els fenòmens socials.

De l'Antropologia Física, coneguda també com a antropologia biològica, es desprenen:

• Antropologia forense: S'encarrega de la identificació de restes humanes esqueletizados donada la seva àmplia relació amb la biologia i variabilitat de l'esquelet humà. També pot determinar, en el cas que hagin deixat marques sobre els ossos, les causes de la mort, per tractar de reconstruir la mecànica de fets i la mecànica de lesions, conjuntament amb l'arqueòleg forense, el criminalista de camp i mèdic forense, així com aportar, de ser possible, elements sobre la conducta del victimario per mitjà d'indicis deixats en el lloc dels fets i el tractament perimortem i posmortem donat a la víctima.
• Paleoantropologia: S'ocupa de l'estudi de l'evolució humana i els seus avantpassats fòssilés o homínids antics. De vegades, també pot ser coneguda com a paleontologia humana.
• Antropologia genètica: La hi defineix com l'aplicació de tècniques moleculars per poder entendre l'evolució homínida, en particular la humana, relacionant-les amb altres criatures no humanes.

De l'arqueologia es desprenen:

• Arqueoastronomia: És l'estudi de jaciments arqueològics relacionats amb l'estudi de l'astronomia per cultures antigues. També estudia el grau de coneixements astronòmics posseït pels diferents pobles antics. Un dels aspectes d'aquesta disciplina és l'estudi del registre històric de coneixements astronòmics anterior al desenvolupament de la moderna astronomia.
• Arqueologia subaqüàtica: Segueix els preceptes de l'arqueologia terrestre però es dedica, a través de les tècniques de busseig a desentranyar antigues cultures les restes materials de les quals que, per alguna una raó o una altra, es troben actualment sota l'aigua.

Cadascuna de les branques ha tingut un desenvolupament propi en major o menor mesura. La diversificació de les disciplines no impedeix, d'altra banda, que es trobin en interacció permanent uneixis amb unes altres. Els edificis teòrics de les disciplines antropològiques comparteixen com a base el seu interès per l'estudi de la humanitat. No obstant això, metonímicamente en l'actualitat, quan es parla d'antropologia, per antonomàsia es fa referència a l'antropologia social.

Història de l'antropologia

Segle XIX

L'origen de la pregunta antropològica

La pregunta antropològica és abans de res una pregunta per l'altre. I en termes estrictes, està present en tot individu i en tot grup humà, en la mesura en què cap de les dues entitats pot existir com aïllada, sinó en relació amb Un altre. Aquest altre és el referent per a la construcció de la identitat, ja que aquesta es construeix per «oposició a» i no «a favor de». La preocupació per allò que genera les variacions de societat en societat és l'interès fundador de l'antropologia moderna. Va ser d'aquesta manera que, per Krotz, la sorpresa és el pilar de l'interès pel «un altre» (alter), i són les «alteridades» les que marquen tal contrast binari entre els homes.

A pesar que tots els pobles comparteixen aquesta inquietud, és a Occident on, per condicions històriques i socials particulars, adquireix una importància superior. És innegable que ja Hesíode, Heròdot, i altres clàssics indagaven en aquestes diferències. No obstant això, quan Europa es va trobar enfront de pobles desconeguts i que resultaven tan extraordinaris, va interpretar aquestes exòtiques formes de vida ora fascinada, ora esglaiada.

Colom pren possessió del Nou Món.

La Conquesta d'Amèrica constitueix una gran fita de la pregunta antropològica moderna. Els escrits de Cristòfor Colom i uns altres navegants revelen el xoc cultural en què es va veure immersa la vella Europa. Especial importància tenen els treballs dels missioners indianos a Mèxic, el Perú, Colòmbia i l'Argentina en els primers acostaments a les cultures aborígens. D'entre ells destaca Bernardino de Sahagún, qui empra en les seves investigacions un mètode summament rigorós, i llega una obra on hi ha una separació bé clara entre la seva opinió eclesiàstica i les dades dels seus «informants» sobre la seva pròpia cultura. Aquesta obra és la Història de les coses de la Nova Espanya.

Amb els nous descobriments geogràfics es va desenvolupar l'interès cap a les societats que trobaven els exploradors. En el segle XVI l'assagista francès Montaigne es va preocupar pels contrastos entre els costums en diferents pobles.

En 1724 el missioner jesuïta Lafitau va publicar un llibre en el qual comparava els costums dels indis americans amb les del món antic. En 1760 Charles de Brosses descriu el paral·lelisme entre la religió africana i la de l'Antic Egipte. En 1748 Montesquieu publica L'esperit de les lleis basant-se en lectures sobre costums de diferents pobles. Al segle XVIII, va ser comú la presència de relators històrics, els quals, a manera de crònica, descrivien les seves experiències a través de viatges de gran durada a través del món. En aquest cas es pot citar a Estanislao de la Falç. El segle XIX va veure el començament de viatges empresos amb la finalitat d'observar altres societats humanes. Viatgers famosos d'aquest segle van ser Bastian (1826-1905) i Ratzel (1844-1904). Ratzel va ser el pare de la teoria del difusionisme que considerava que tots els invents s'havien estès pel món per mitjà de migracions, aquesta teoria va ser portada a l'absurd pel seu deixeble Frobenius (1873-1938) que pensava que tots els invents bàsics es van fer en un sol lloc: Egipte.

En la de Charles Darwin i successos històrics com la Revolució industrial contribuirien al desenvolupament de l'antropologia com una disciplina científica.

El naixement de la disciplina

Es considera que el naixement de l'antropologia com a disciplina va tenir lloc durant el Segle de les Llums, quan a Europa es van realitzar els primers intents sistemàtics d'estudiar el comportament humà. Les ciències socials que inclouen, entre altres a la jurisprudència, la història, la filologia, la sociologia i, per descomptat, a l'antropologia van començar a desenvolupar-se en aquesta època.

D'altra banda, la reacció romàntica contra el moviment il·lustrat que va tenir el seu cor a Alemanya va ser el context en el qual filòsofs com Herder i, posteriorment, Wilhelm Dilthey, van escriure les seves obres. En elles es pot rastrejar l'origen de diversos conceptes centrals en el desenvolupament posterior de l'antropologia.

Aquests moviments intel·lectuals en part van bregar amb una de les majors paradoxes de la modernitat: encara que el món s'empetitia i s'integrava cada vegada més, l'experiència de la gent del món resultava més atomizada i dispersa. Com Karl Marx i Friedrich Engels van observar en la dècada de 1840:

«

Totes les velles indústries nacionals, han estat o estan sent destruïdes diàriament. Són desplaçades per noves indústries, la introducció de les quals, es converteix en un tema de vida o mort per a les nacions civilitzades, per indústries que no treballen només amb matèries primeres locals, sinó també, amb matèries primeres portades dels llocs més remots; indústries els productes de les quals, no són consumits solament per la població local, sinó també per gent de tot el globus. En lloc de les antigues demandes de consum, satisfetes per la producció del país, trobem noves necessitats, requerint per a la seva satisfacció, productes de llocs i climes distants. En lloc de l'antic aïllament nacional i l'acte-suficiència, tenim relacions en totes les adreces, interdependència universal de nacions.

»

Irònicament, aquesta interdependència universal, en comptes de portar a una major solidaritat en la humanitat, va coincidir amb l'augment de divisions racials, ètniques, religioses i de classe, i algunes expressions culturals confuses i perturbantes. Aquestes són les condicions de vida que la gent en l'actualitat enfronta quotidianament, però no són noves: tenen el seu origen en processos que van començar al segle XVI i es van accelerar al segle XIX.

Museu Antropològic i d'Art Contemporani de Guayaquil, Equador

Institucionalment, l'antropologia va emergir de la història natural (exposada per autors com Buffon) definida com un estudi dels éssers humans, generalment europeus, vivint en societats poc conegudes en el context del colonialisme. Aquesta anàlisi del llenguatge, cultura, fisiologia, i artefactes dels pobles primitius com els hi cridava en aquesta època era equivalent a l'estudi de la flora i la fauna d'aquests llocs. És per això que podem comprendre que Lewis Henry Morgan escrivís tant una monografia sobre La lliga dels iroquesos, com un text sobre El castor americà i les seves construccions.

Un fet important en el naixement de l'antropologia com una disciplina institucionalitzada és que la major part dels seus primers autors van ser biòlegs (com Herbert Spencer), o bé juristes de formació (com Bachoffen, Morgan, McLennan). Aquestes vocacions acadèmiques van influir en la construcció de l'objecte antropològic de l'època i en la definició de dos temes crucials per a l'antropologia al llarg de la seva història, a saber: la naturalesa del canvi social en el temps i del dret (analitzat sota la forma del parentiu) i els mecanismes d'herència.

Atès que els primers acostaments de l'antropologia institucional tendien a estendre els conceptes europeus per comprendre a l'enorme diversitat cultural d'altres latituds no europees, es va incórrer en l'excés de classificar als pobles per un suposat grau de major o menor progrés. Per això, en aquests primers temps d'indagació etnogràfica, productes de la cultura material de nacions «civilitzades» com Xina, van ser exhibits en els museus dedicats a l'art, al costat d'obres europees; mentre que els seus similars d'Àfrica o de les cultures natives d'Amèrica es mostraven en els museus d'història natural, al costat dels ossos de dinosaure o els diorames de paisatges (costum que roman en alguns llocs fins als nostres dies). Dit això, la pràctica curatorial ha canviat dramàticament en anys recents, i seria incorrecte veure l'antropologia com a fenomen del règim colonial i del xovinisme europeu, perquè la seva relació amb l'imperialisme era i és complexa.

L'antropologia va continuar refinant-se de la història natural i, a la fi del segle XIX, la disciplina començava a cristal·litzar-se en 1935, per exemple, T.K. Penniman va escriure la història de la disciplina titulada 100 anys de l'Antropologia. En aquesta època dominava el «mètode comparatiu», que assumia un procés evolutiu universal des del primitivismo fins a la modernitat; això qualificava a societats no europees com a «vestigis» de l'evolució que reflectien el passat europeu. Els erudits van escriure històries de migracions prehistòriques, algunes de les quals van ser valuoses i unes altres molt fantàstiques. Va ser durant aquest període quan els europeus van poder, per primera vegada, rastrejar les migracions polinésicas a través de l'oceà Pacífic. Finalment, van discutir la validesa de la raça com a criteri de classificació doncs decantava als éssers humans atenent caràcters genètics; malgrat coincidir l'auge del racisme.

En el segle XX, les disciplines acadèmiques van començar a organitzar-se al voltant de tres principals dominis: ciència, humanisme i les ciències socials. Les ciències, segons el falsacionisme dogmàtic i ingenu, expliquen fenòmens naturals amb lleis falsables a través del mètode experimental. Les humanitats projectaven l'estudi de diverses tradicions nacionals, a partir de la història i les arts. Les ciències socials intenten explicar el fenomen social usant mètodes científics, buscant bases universals per al coneixement social. L'antropologia no es restringeix a cap d'aquestes categories.

Tant basant-se en els mètodes de les ciències naturals, com també creant noves tècniques que involucraven no només entrevistes estructurades sinó la coneguda «observació participant» desestructurada, i basada en la nova teoria de l'evolució a través de la selecció natural, van proposar l'estudi científic de la humanitat concebuda com un tot. És crucial per a aquest estudi el concepte de cultura. La cultura ha estat definida en l'antropologia de les formes més variades, encara que és possible que existeixi acord en la seva conceptualització com una capacitat social per aprendre, pensar i actuar. La cultura és producte de l'evolució humana i element distintiu del Homo sapiens i, potser, a totes les espècies del gènere Homo, d'altres espècies, i com una adaptació particular a les condicions locals que prenen la forma de credos i pràctiques altament variables. Per això, la «cultura» no només transcendeix l'oposició entre la naturalesa i la consolidació; transcendeix i absorbeix peculiarment les distincions entre política, religió, parentiu i economia europeus com a dominis autònoms. L'antropologia per això supera les divisions entre les ciències naturals, socials i humanes en explorar les dimensions biològiques, lingüístiques, materials i simbòliques de la humanitat en totes les seves formes.

Segle XX

En aquest apartat es considera la consolidació de l'antropologia com una disciplina per dret propi. No obstant això, no és, ni des de lluny, un edifici monolític. Com tots els corrents de pensament, es relaciona directament amb el context social en el qual es produeix. D'aquesta manera es pot entendre la divergència entre les diverses escoles nacionals de l'antropologia, que es van ser consolidant durant els últims anys del segle XIX i la meitat del segle XX.

El desenvolupament de la sociologia i l'etnologia francesa

L'antropologia francesa té una genealogia menys clara que les tradicions anglesa o nord-americana. Molts comentaristes consideren falsament a Marcel Mauss com el fundador de la tradició antropològica francesa. Mauss era un membre del grup del Annee Sociologique, la revista dirigida pel seu oncle Émile Durkheim i mentre Mauss estudiava la situació de les societats modernes, Mauss i els seus col·laboradors (com Henri Hubert i Robert Hertz) van recórrer a l'etnografia i filologia per analitzar les societats que no estaven tan diferenciades com les nacions-estat europees. En particular, en l'Assaig sobre els dons es provaria de rellevància permanent en els estudis antropològics sobre la redistribució dels béns i la reciprocitat.

En el període d'entreguerras, l'interès a França per l'antropologia concorria en moviments culturals més amplis com el surrealisme i el primitivisme que recorrien a l'etnografia com a font d'inspiració. Marcel Griaule i Michel Leiris són exemples de persones que van barrejar l'antropologia i l'avantguarda francesa. En aquest període la major part del que es coneix com a etnologia es restringia als museus, i l'antropologia va tenir una estreta relació amb les investigacions del folklore.

No obstant això, va anar sobretot Claude Lévi-Strauss qui va ajudar a institucionalitzar aquesta ciència a França. A més de la transcendència de l'estructuralisme, Lévi-Strauss va establir vincles amb antropòlegs nord-americans i anglesos. Al mateix temps va establir centres i laboratoris per tota França per proveir d'un context institucional per a l'antropologia mentre entrenava a estudiants influents com Maurice Godelier o Françoise Héritier que es tornaria molt influent a la seva escola. Moltes particularitats de l'antropologia francesa actual són conseqüència que s'investigui en laboratoris privats més que en universitats.

El culturalisme nord-americà

Els primers antropòlegs nord-americans es van bolcar a l'estudi dels indígenes del seu país. A la foto, una jove zuñi, poble de Nou Mèxic.

El corrent culturalista va ser anomenat d'aquesta manera per l'especial interès que va posar en l'anàlisi de la cultura, a diferència de l'antropologia social britànica (interessada en el funcionament de les estructures socials), i l'etnologia francesa desenvolupada per Émile Durkheim i Marcel Mauss.

Els pioners de l'antropologia nord-americana van ser membres del staff del Bureau of Indian Affairs ('Agència d'Assumptes Indis') i del Smithsonian Institution's Bureau of American Ethnology ('Agència d'Etnologia Nord-americana de l'Institut Smithsoniano'), com John Wesley Powell i Frank Hamilton Cushing. L'antropologia acadèmica als Estats Units va ser establerta per Franz Boas, qui va aprofitar el seu lloc a la Universitat de Colúmbia i el Museu Americà d'Història Natural per entrenar i desenvolupar múltiples generacions d'estudiants.

L'antropologia de Boas era políticament activa i sospitava de les investigacions del govern o els mecenes. També era rigorosament empírica i escèptica de generalitzacions i intents d'establir lleis naturals. Boas va estudiar fills d'immigrants per demostrar que les races biològiques no eren immutables i que la conducta i el comportament de cada grup humà eren resultat de la seva pròpia història i de les relacions que hubera establert al llarg del temps amb el seu entorn social i natural, i no de l'origen ètnic dels grups o lleis naturals. Para Franz Boas raça, llengua i cultura eren variables independents que no podien explicar-se en relació amb les altres.

Partint de la filosofia alemanya, Boas (que era austríac) va sostenir la diversitat de cultures l'evolució de les quals no podia ser mesurada respecte a la civilització europea. Boas va proposar com a premissa bàsica que cada cultura havia de ser estudiada en la seva particularitat; i que no era possible generalitzar sobre cultures diferents, tal com s'havia fet en la naixent antropologia per imitació de les ciències naturals (Boas, 1964: Cap. III).

La primera generació d'estudiants de Boas va incloure a Alfred Kroeber, Robert Lowie i Edward Sapir. Ells van produir estudis molt detallats que van ser els primers a descriure els indis d'Amèrica del Nord. En fer això, van donar a conèixer una gran quantitat de detalls que van ser usats per atacar la teoria del procés evolutiu únic. El seu èmfasi en els idiomes indígenes va contribuir al desenvolupament de la lingüística moderna (començada per Ferdinand de Saussure) com una veritable ciència general.

La publicació del llibre Anthropology (Antropologia), escrit per Alfred Kroeber, va marcar un punt clau en l'antropologia nord-americana. Després de dècades de recopilació van créixer les ganes de generalitzar. Això va ser més evident en els estudis sobre cultura i personalitat duts a terme per boasianos com Margaret Mead (1967), Ralph Linton (1972) i Ruth Benedict (1964). Influenciats per Sigmund Freud i Carl Jung. Aquests autors van analitzar com les forces socioculturals forgen la personalitat individual.

El funcionalisme britànic

Els antropòlegs britànics es van especialitzar en l'estudi de les societats colonitzades per la Corona britànica. Radcliffe-Brown deia que l'antropologia social tenia per objecte el coneixement d'aquelles societats per donar suport a la tasca dels administradors colonials. En la imatge, un grup de zulus menjant.

Tesis centrals del funcionalisme

El funcionalisme es va inspirar en l'obra de Émile Durkheim. Apel·lava al paral·lelisme estricte entre les societats humanes i els organismes vius (Radcliffe-Brown, cap.8; Durkheim, 2000: cap. V), pel que fa a la forma d'evolució i conservació. Tant en les estructures socials com en els organismes biològics, l'harmonia depèn de la interdependència funcional de les parts. Les funcions, a la llum d'aquest enfocament, són analitzades com a obligacions (comportaments necessaris) en les relacions socials. La funció sustenta l'estructura social, permetent la cohesió fonamental, dins d'un sistema de relacions socials.

Una mirada històrica sobre el funcionalisme britànic

Mentre que l'antropòleg particularista Franz Boas insistia a parar esment als detalls, a Gran Bretanya l'antropologia moderna va ser formada mitjançant el rebuig de reconstrucció històrica en el nom d'una ciència de la societat que es concentrava a analitzar com es mantenien les societats en el present.

Les dues persones més importants en aquesta tradició van ser Alfred Reginald Radcliffe-Brown i Bronislaw Malinowski, els qui van llançar les seves obres seminals en 1922. Les investigacions inicials de Radcliffe-Brown en les illes Andamán va ser realitzada a l'estil antic, però després de llegir a Émile Durkheim va publicar el relat de la seva investigació (simplement titulat The Andaman Islanders) que estava molt influenciat pel sociòleg francès.

En passar el temps va ser desenvolupant un enfocament conegut com a funcionalisme estructuralista que es concentrava en com les institucions de les societats buscaven balancejar o crear un equilibri en el sistema social perquè seguís funcionant harmoniosament. Malinowski, en canvi, defensava un funcionalisme que examinava la forma en què la societat funcionava per satisfer les necessitats individuals. No obstant això, Malinowski no és conegut per aquesta teoria, sinó per la seva etnografia detallada i els seus avanços en metodologia. El seu clàssic Els argonautas del Pacífic Occidental defensava la idea que cal obtenir "el punt de vista del nadiu" i un enfocament que buscava que els investigadors van fer el seu treball en la societat corresponent, el qual es va convertir l'estendard en aquesta disciplina (Malinowski 1973: Introducció).

Tant Malinowski com Radcliffe-Brown van tenir èxit gràcies al fet que, com a Boas, van entrenar activament als seus estudiants i van desenvolupar institucions que van ajudar a les seves ambicions programàtiques, especialment en el cas de Radcliffe-Brown, que va escampar els seus plans per a l'antropologia social ensenyant en universitats al llarg de tota la Mancomunitat Britànica de Nacions. Des de finalitats dels anys 1930 fins al període postguerra es van editar una sèrie de monografies i volums editats que van establir el paradigma de l'antropologia social britànica. Les etnografies més famoses inclouen Els Nuer, de Edward Evan Evans-Pritchard, i The Dynamics of Clanship Among the Tallensi per Meyer Fortes, mentre que els volums més coneguts que van ser editats inclouen Sistemes africans de parentiu i matrimoni i Sistemes polítics africans.

El funcionalisme i altres enfocaments

La teoria funcionalista va veure la cultura com un element per satisfer les necessitats de l'individu en la societat. La teoria funcionalista estructuralista va accentuar la contribució que fan les diferents parts del sistema social al manteniment de la societat total.

L'antropologia cognoscitiva interpreta a la cultura com un programa per a la conducta, més que la conducta en si mateixa, l'antropologia simbòlica emfatitza a la cultura com un sistema compartit de símbols i significats.

Els ecólogos culturals estan primàriament interessats en la cultura o els sistemes socioculturals entenent-los com un sistema de conducta transmès socialment i que serveix per connectar a les comunitats als seus assentaments naturals.

Antropologia i Etnografia soviètica

Durant les set dècades que va durar l'experiència socialista en l'extinta URSS, es va desenvolupar un particular mètode d'etnografia, en particular analitzant l'impacte de l'experiència socialista en la cultura, així com l'estudi de la diversitat cultural en l'URSS. Un dels seus exponents més importants és Pavel Ivanov Kouchner.

L'antropologia a l'Amèrica Llatina

L'antropologia llatinoamericana enraíza a l'escola culturalista nord-americana de Boas. Un dels seus alumnes, Manuel Gamio, va fundar la tradició antropològica mexicana, i el mateix Boas va fer classes en aquest país.

El seu desenvolupament com a disciplina científica en gairebé tots els països del subcontinent està lligada amb l'activitat estatal. De fet, en el període comprès aproximadament entre els anys 1930 i 1970, en molts països d'Amèrica Llatina es van fundar institucions antropològiques paraestatals que tenien la funció de planificar i desenvolupar programes de desenvolupament dirigits a la integració dels indígenes en la societat nacional.

Posteriorment, durant la dècada de 1960 i fins a 1980 aproximadament, l'antropologia iberoamericana va rebre una forta influència del marxisme, que es va convertir en el corrent dominant en moltes de les institucions formadores dels antropòlegs iberoamericans. L'avanç de la teoria marxista en l'antropologia de la regió va posar l'èmfasi de la investigació social en qüestions relacionades amb el subdesenvolupament, les comunitats camperoles, la qüestió indígena i la seva exclusió pel que fa a la resta de la societat. Al mateix temps, els antropòlegs van tornar la mirada a la ciutat, interessats en el fenomen de la ràpida urbanització que es vivia en països com l'Argentina, el Brasil, Mèxic i Perú; procés que anava acompanyat d'una deterioració en les condicions de vida de les famílies citades de primera generació.

L'antropologia en l'actualitat

Abans de la Segona Guerra Mundial l'antropologia social britànica i l'antropologia cultural nord-americana mantenien postures diferents sobre el seu mètode i concepció de l'antropologia. Després de la guerra, s'aproparien fins a crear una antropologia sociocultural.

En els anys 1950 i la meitat de la dècada següent l'antropologia va tendir a modelar-se seguint la ciència natural. Alguns, com Lloyd Fallers o Clifford Geertz, es van concentrar en els processos de modernització a través dels quals es desenvoluparien els nous Estats independents. Uns altres, com Julian Steward o Leslie White van estudiar la forma en què les societats evolucionen sobre el seu ambient ecològic, una idea popularitzada per Marvin Harris.

L'antropologia econòmica, influenciada per Karl Polanyi i desenvolupada per Marshall Sahlins i George Dalton van ressaltar les debilitats conceptuals de l'economia tradicional per abordar els mecanismes d'explotació i distribució dels béns en les societats precapitalistas. Acusaven que les teories ortodoxes ignoraven els factors culturals i socials en aquests aspectes de l'esfera econòmica social, i que per tant, els seus preceptes no eren universals. A Anglaterra, el paradigma de la Societat Britànica d'Antropologia va ser escindit quan Max Gluckman i Peter Worsley es van inclinar cap al marxisme. El mateix va ocórrer en el moment que Rodney Needham i Edmund Leach van incorporar l'estructuralisme de Lévi-Strauss a la seva anàlisi antropològica (per exemple, en l'obra Cultura i comunicació... del primer autor).

L'estructuralisme també va influir en certes investigacions en els anys seixanta i setanta, inclosa l'antropologia cognitiva i l'anàlisi de components. Autors com David Schneider, Clifford Geertz, i Marshall Sahlins van elaborar un concepte més lax de la cultura com a xarxa de símbols i significats, la qual es va tornar molt popular dins i fora de la disciplina. Adaptant-se al seu temps, certs grups d'antropòlegs es van tornar més actius en política, sobretot després de la guerra d'independència algeriana i la seva oposició a la guerra de Vietnam. En aquest context, el marxisme es va tornar un dels enfocaments més difosos en la disciplina.

En la dècada dels anys 1980 la qüestió del poder analitzada per Eric Wolf a Europa i els pobles sense història va ser central en la disciplina. Llibres com Anthropology and the Colonial Encounter van considerar els vincles entre l'antropologia i la iniquitat colonial, al mateix temps que l'àmplia popularitat de teòrics com Antonio Gramsci i Michel Foucault van cridar l'atenció cap als temes del poder i l'hegemonia. El gènere i la sexualitat es van convertir en temes centrals. El mateix va ocórrer amb la relació entre història i antropologia, relació analitzada per Marshall Sahlins, que va portar a Lévi-Strauss i Fernand Braudel a examinar la relació entre l'estructura social i l'agent individual.

A la fi dels vuitanta autors com George Marcus i Clifford Geertz van qüestionar l'autoritat etnogràfica, particularment en com i per què és possible el coneixement i l'autoritat de l'antropologia. La crítica d'aquests autors se centra en la suposada «neutralitat» dels etnògrafs. Forma part de la tendència postmodernista contemporània. En els últims anys (1990-2006) els antropòlegs han prestat més atenció a la medicina i biotecnologia, la globalització, els drets indígenes i l'antropologia urbana. És important assenyalar que, especialment, els dos últims temes (drets indígenes i antropologia urbana) es trobaven presents en la discussió antropològica dels països llatinoamericans. Com a exemple tenim l'anàlisi de la cultura de la pobresa, emprès per Oscar Lewis a la ciutat de Mèxic en la dècada dels cinquanta, i els treballs del corrent indigenista llatinoamericà sorgit a partir de la dècada de 1930 i que conclou amb el Mèxic profund de Guillermo Bonfil.

Des de la dècada del 1990 es va anar desenvolupant un corrent teòric i metodològic anomenat antropologia ontològica. Aquesta escola de pensament es consolidà pel 2010. Aquest corrent suposa una manera d'entendre les cultures tractant de determinar quin és el món al que es refereixen. Aquest moviment tanmateix es divideix en dos corrents: la representada per Philippe Descola i la representada per Eduardo Viveiros de Castro.

Història de l'antropologia catalana

L'antropologia a les terres de parla catalana té quatre grans etapes:

Segle XIX: el folklorisme i el naturalisme

Durant els anys del vuit-cents hi hagué dos models d'iniciatives antropològiques, ambdós amb metodologies i conclusions encara molt imprecises.

L'un era el model folklorista que es preocupava de registrar detalladament les mostres dels costums populars tradicionals catalans. Estava influenciat pels corrents contemporanis del romanticisme europeu i les renaixences de la cultura pròpia que es vivien a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya. A ell li devem les ingents recopilacions de la literatura oral elaborada al llarg dels segles i que traslluïa les essències del poble català, segons els folkloristes. Molt vinculat a aquest model hi va haver el fenomen de l'excursionisme, de tendència positivista, que va permetre precisament als folkloristes de recórrer tots els pobles del país per elaborar la seva tasca investigadora. Dels dos, aquest fou el model més potent beneficiat pel context de reviscolament polític de la societat catalana. El 1885 es va fundar la primera organització folklorista: Folklore Català.

EL segon model fou el que s'ha qualificat de naturalista, que treballava a partir de les ciències biològiques, la medicina i la sociologia. Estava influenciat per les teories del positivisme i l'evolucionisme. Metges higienistes, juristes i altres professionals intentaren fer una anàlisi de la realitat socioeconòmica del país des de l'empirisme positivista.

Primer terç del segle XX

Entre el tombant de segle i el final de la Guerra Civil es va viure un cert modernisme antropològic que volia modernitzar i sistematitzar l'antropologia, per la qual cosa sorgiren diverses institucions per fer-ho. El 1904 es va fundar la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya per iniciativa de Rossend Serra i Pagès; i el 1915 Tomàs Carreras i Batista i Roca crearen l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, una entitat que va elaborar una important tasca d'investigació i organització.

Però fou a la universitat on es va procedir amb més èmfasi a aquesta tasca institucionalitzadora: per exemple el 1920 es va crear la càtedra d'antropologia (física) de la UB, el primer catedràtic de la qual va ser Telesforo de Aranzadi. D'aquesta època cal destacar els treballs de Bosch i Gimpera que se centraren en un nou focus d'atenció que féu néixer un tercer model: l'interès pels humans i les seves cultures. Les tres branques antropològiques aparegudes fins llavors van quedar sota el paraigua de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria quan va néixer el 1922. Un altre intent d'institucionalitzar l'antropologia fou la creació de la càtedra d'etnologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Paral·lelament la societat civil no es quedava quieta: gràcies al mecenatge administrat per Rafael Patxot veieren la llum importants iniciatives com ara l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, entitat dedicada a la recopilació de les tonades tradicionals dels Països Catalans, o la Fundació Estudi de la Masia Catalana.

Precarietat durant el franquisme

Durant la llarga dictadura franquista l'avenç de l'antropologia va quedar molt limitat, en consonància amb la situació política, malgrat els notables esforços individuals de diversos professionals. Gent com Tomàs Carreras, Duran i Sanpere o Joan Amades van continuar treballant; i noves figures començaren a destacar, com ara Santiago Alcobé o Ramon Violant, per la qual cosa es van poder continuar les línies de treball etnogràfiques i bioantropològiques.

Molt marcada per l'historicisme, l'etnologia va viure un cert moment d'auge amb la creació de museus etnològics a Barcelona: el d'Arts, Indústries i Tradicions Populars el 1942 i l'Etnològic de Barcelona el 1949, els quals es fusionarien el 1962. De fet el 1952 August Panyella va començar les primeres classes acadèmiques d'etnologia.

Anys 70 i 80: Represa de la institucionalització de l'antropologia

A partir d'aquesta dècada van créixer els recursos i els estudiosos destinats a la bioantropologia; i l'entologia prengué un impuls renovat gràcies a l'arribada a Barcelona de l'antropòleg català Claudi Esteva i Fabregat, crescut i format a l'exili. L'antropologia va viure una efervescència sense precedents que van obrir la disciplina a noves metodologies i temàtiques. Es va crear el Departament d'Antropologia Cultural de la UB; noves entitats com ara el Centre d'Etnologia Peninsular, l'Institut Català d'Antropologia, l'Institut d'Antropologia de Barcelona...; i noves publicacions com ara Ethnica, Quaderns de l'ICA, Anthropològica, Arxiu d'Etnografia de Tarragona, Anthropologies... El 1977 tingué lloc el Primer Congrés Espanyol d'Antropologia.

En paral·lel l'interès per la cultura tradicional no havia disminuït, ja que sorgiren noves iniciatives des de la societat civil. El 1982 tingué lloc el Primer Congrés de la Cultura Popular i Tradicional. Es fundaren noves institucions com ara el Centre per a la Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional el 1983, i el Centre per a la documentació de la cultura popular "Carrutxa" el 1980.

L'any 1990 es va celebrar l'Any Amades.

Ètica, política i antropologia

Alguns problemes ètics sorgeixen de la senzilla raó que els antropòlegs tenen més poder que els pobles que estudien. S'ha argumentat que la disciplina és una forma de colonialisme en la qual els antropòlegs obtenen poder a costa dels subjectes. Segons això, els antropòlegs adquireixen poder explotant el coneixement i els artefactes dels pobles que investiguen. Aquests, per la seva banda, no obtenen gens a canvi, i en el súmmum, porten la pèrdua en la transacció. De fet, l'anomenada escola britànica va estar lligada explícitament, a l'origen, a l'administració colonial.

Altres problemes són derivats també de l'èmfasi en el relativisme cultural de l'antropologia nord-americana i la seva anyenca oposició al concepte de raça. La popularització de la sociobiologia per l'obra de Edward O. Wilson el 1975 va ser objectat per antropòlegs culturals com Marshall Sahlins, qui argumentava que es tractava d'una posició reduccionista. Alguns autors, com John Randal Baker, van continuar amb el desenvolupament del concepte biològic de raça fins a la dècada de 1970, quan el naixement de la genètica es va tornar central en aquest front.

El 2002, Kevin B. McDonald va criticar l'antropologia boasiana com a part de l'estratègia jueva per accelerar la immigració massiva i destruir a Occident. Mentre que la genètica ha avançat com a ciència, alguns antropòlegs com Lucca Cavalli-Sforza han donat actualitzat el concepte de raça d'acord amb els nous descobriments, tals com el traç de les migracions antigues per mitjà de l'ADN de la mitocondria i del cromosoma I.

Finalment, l'antropologia té una història d'associacions amb les agències governamentals d'intel·ligència i la política antibelicosa. Boas va rebutjar públicament la participació dels Estats Units en la Primera Guerra Mundial, el mateix que la col·laboració d'alguns antropòlegs amb la intel·ligència dels Estats Units. En contrast, molts antropòlegs contemporanis de Boas van ser actius participants en aquesta guerra de múltiples formes. Entre ells s'expliquen les dotzenes que van servir en l'Oficina de Serveis Estratègics i l'Oficina d'Informació de Guerra. Com a exemple, es té a Ruth Benedict, autora de El crisantem i l'espasa, que és un informe sobre la cultura japonesa realitzat a comanda de l'Exèrcit dels Estats Units.

En 1950 l'Associació Antropològica Nord-americana (AAA) va proveir a la CIA informació especialitzada dels seus membres, i molts antropòlegs van participar en l'Operació Camelot durant la guerra de Vietnam.

D'altra banda, molts altres antropòlegs van estar summament actius en el moviment pacifista i van fer pública la seva oposició en la American Anthropological Association, condemnant l'involucrament del gremi en operacions militars encobertes. També s'han manifestat en contra de la invasió a l'Iraq, encara que sobre aquest tema no hi ha hagut un consens professional als Estats Units.

Els col·legis professionals d'antropòlegs censuren el servei estatal de l'antropologia i les seves deontologies els poden impedir als antropòlegs donar conferències secretes. L'Associació Britànica d'Antropologia Social ha qualificat certes beques èticament perilloses. Per exemple, ha condemnat el programa de la CIA Pat Roberts Intelligence Scholars Program, que patrocina a estudiants d'antropologia a les universitats dels Estats Units en preparació a tasques d'espionatge per al govern. La Declaració de Responsabilitat Professional de la American Anthropological Association afirma clarament que «en relació amb el govern propi o amfitrió (...) no han d'acceptar-se acords d'investigacions secretes, reports secrets o informes de cap tipus».

Bibliografia

• BENEDICT, Ruth (1964): El hombre y la cultura. Sudamericana. Buenos Aires.
• — (1976): El crisantemo y la espada. Alianza Editorial. Barcelona.
• BOAS, Franz (1964): Cuestiones fundamentales de antropología cultural. Solar/Hachette. Buenos Aires.
• CENCILLO, Luis (1978): El hombre: noción científica. Pirámide. Madrid.
• DURKHEIM, Émile (1964): Las reglas del método sociológico. Colofón. México.
• FRIEDMAN, Johnatan (2003): «Marxismo, estructuralismo y materialismo vulgar». En Revista bRiCoLaGe. No. 3, 49-68. Tr. José Luis Lezama N. Universidad Autónoma Metropolitana — Unidad Iztapalapa. México («PDF».).
• GARCÍA CUADRADO, José Ángel (2001): Antropología filosófica, Eunsa, Pamplona.
• González Varela, Sergio Armando «Antropología y el estudio de las ontologías a principios del siglo XXI: sus problemáticas y desafíos para el análisis de la cultura». Estudios sobre las Culturas Contemporáneas, 21, 2015, pàg. 39-64.
• HARRIS, Marvin (1996): Vacas, cerdos, guerras y brujas. Alianza Editorial. Barcelona.
• KROTZ, Esteban: La otredad cultural entre utopía y ciencia. Fondo de Cultura Económica, México.
• LINTON, Ralph (1972): El estudio del hombre. Fondo de Cultura Económica, México.
• MALINOWSKI, Bronislaw (1973): Los argonautas del pacífico occidental: un estudio sobre comercio y aventura entre los indígenas de los archipiélagos de la Nueva Guinea Melanésica. Península. Barcelona.
• MEAD, Margaret (1967): Educación y cultura. Paidós. Buenos Aires.
• WOLF, Eric: Europa y los pueblos sin historia. Fondo de Cultura Económica, Mèxic.

Vegeu també

• Competència intercultural

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antropologia

Vegeu Antropologia en el Viccionari, el diccionari lliure.Viccionari