Àdab

De Viquipèdia
Miniatura d'un manuscrit àrab que conté comentaris a Sughrat (Sòcrates), del segle xiii. Palau Topkapi, Istambul, Turquia.

L'àdab, en àrab أدب, plural ildáb s'ha definit com el conjunt de «ciències propedèutiques entre els àrabs». El terme àdab és, en un principi, sinònim de sunna en el sentit de «ús, costum, norma de conducta correcta i recomanada, transmesa pels avantpassats». Segons Abu-Ayyub al-Ansarí, és «la decència en la conducta amb Déu i amb els altres». Posteriorment s'assisteix a una evolució del significat inicial, passant a designar en època del Califat Abbàssida, la noblesa, bona educació i cortesia. Sota el mencionat aspecte reflecteix el canvi de la societat musulmana, ja que al segle II de l'Hègira equival a urbanitat, refinament ciutadà, com equivalent a elegància estudiada i cortesia, zarf. Aquest sentit de bones maneres, general durant tota l'edat mitjana, és el que té als tractats de «bones costums»: normes d'urbanitat al menjar, al beure, al vestir, l'art amatori, la conversa, l'oració, el joc dels escacs, del perfecte company, del mestre, metges, jutges, funcionaris, etc.

Evolució del terme[modifica]

A partir del segle II de l'Hègira el terme ha anat cobrant, al costat de les seves implicacions ètiques i socials, un sentit de «cultura de l'elit», que serà el que prevalgui. Amb aquest significat de cultura mundana i sota aquest aspecte oposat al concepte de ilm o ciència religiosa, essencialment constituïda per conceptes corànics, tradicions piadoses i sharia, l'adab es conforma amb els coneixements mínims necessaris a tot ciutadà pertanyent a l'alta societat per poder mantenir una conversa.[1]

En aquest sentit equival a poesia, facilitat i eloqüència d'expressió i bagatge cultural àrab. És, per tant, expressió de la civilització d'una aristocràcia racial, l'àrab. Per això va passar també a significar un gènere literari educatiu de les elits administratives i polítiques, emparentable al "mirall" o instrucció de prínceps cristians.[2]

La participació cada vegada més gran a la vida pública i social dels clients, procedents dels pobles conquerits, farà que aquest concepte d'urbanitat àrab s'ampliï, especialment amb aportacions hel·lenístic-iranianes i posteriorment amb elements gnòmics hindús. En aquest aspecte la personalitat i l'obra de Al-Jahiz és la millor mostra dels camps i de les possibilitats inherents a aquest gènere de literatura que guarda una certa relació amb el que podríem anomenar divulgació científica d'alt nivell.

Temes de l'àdab seran, ja no solament la poesia, proverbis, genealogies, història i tradicions dels àrabs preislàmics, sinó també les llegendes èpiques i narracions de tipus moral persa, els contes i faules procedents de l'Índia amb alguns corrents intel·lectuals filosòfics i religiosos, a més a més de coneixements mèdico-farmacèutics, la filosofia d'arrels gregues i hel·lenístiques, i uns certs conceptes ètics.

Aquesta literatura del segle III de l'Hègira és un veritable humanisme que guarda unes certes relacions amb el del Renaixement quan l'home constitueix el centre i la mesura de totes les coses: l'home amb les seves virtuts i vicis, l'ambient que s'envolta amb el marc espiritual i material que s'ha creat.

L'iniciador i potser el creador d'aquest concepte d'àdab general i universal és Ibn al-Muqaffa, iranià convertit a l'islam i traductor del Karla wa Dimna de Bidpái, autor de tractats ètico-didàctics significativament nomenats a l'àdab alkabzr (grans costums) i aladab alsagtr (petits costums). L'obra de l'Ibn al-Muqaffa és prosseguida i incorporada definitivament al patrimoni cultural musulmà pel gran pensador i polígraf Al-Jahiz i els seus deixebles i continuadors Al-Tawhldi i Al-Tanñji. Amb Al-Jahiz la literatura d'àdab es convertirà en la trama de tota la cultura abbàssida.

Utilització actual[modifica]

Aquest contingut polifacètic i universal de l'àdab, entès com a cultura i urbanitat, i el desinterès i aristocràtica inutilitat pràctica que implica, van a quedar reduïts, cap al segle IV de l'Hègira, als coneixements mínims requerits per a determinat càrrec, com un programa d'oposicions per a l'ingrés en un cos de funcionaris.

És aleshores quan és redacta adab alkztib (coneixements bàsics per ser secretari administratiu) d'Ibn Qutayba, adab al fatib (del predicador), adab alqád (dels jutges), alwazir (dels visirs), etc.

La paraula tindrà el significat, molt més limitat, de 'literatura amena', comprenent la poesia, prosa rimada, paremiografia i narració d'anècdotes. Aquesta àdab és el dels autors de MagEma, alHamadáni i alHaríri, una literatura difícil de comprendre, de virtuosisme verbal, amb un vocabulari rebuscat i voluntàriament fosc. A aquest tipus d'àdab pertanyen les obres dels andalusins Abli Bakr alTurtusi, autor del Sirúy almulitk (Espill de Prínceps) o Yusuf ibn 'Abd al-Barr.[3]

Ara com ara la paraula àdab és utilitzada pels àrabs amb el sentit de literatura.

Referències[modifica]

  1. «EL ÁDAB ANTE ALLAH». [Consulta: 23 juliol 2018].
  2. «Los Espejos de los Príncipes musulmanes» (en castellà). [Consulta: 23 juliol 2018].
  3. Manuela Marín Niño: La obra genealógica de Ibn 'Abd al-Barr. Actas de las Jornadas de Cultura Árabe e Islámica (1978), Madrid 1981, ISBN 84-7472-029-X , pp. 205-230