Àlias Serrallonga
| Tipus | obra literària  |
|---|---|
| Autor | Els Joglars |
| Estrena | |
| Estrena | 8 desembre 1974 |
Àlias Serrallonga és una obra de teatre de creació col·lectiva de la companyia Els Joglars que es va estrenar el 8 de desembre de 1974 al Polideportivo Anoeta de Sant Sebastià i a Catalunya el 14 de desembre de 1974 a l'Associació Cultural de Granollers.[1] Es feren fins a cinc-centes cinquanta funcions.[1]
Amb direcció d'Albert Boadella i escenografia i vestuari de Fabià Puigserver, era un espectacle de mim i pantomima amb text, danses i cançons populars. El repartiment comptava amb la presència d'Albert Boadella, Pau Casares, Elisa Crehuet, Víctor Martínez de la Hidalga, Núria Nebot, Fermí Reixach, Gabriel Renom, Glòria Rognoni i Jaume Sorribas.[1]
En una representació per al circuit català de Televisió Espanyola, un accident va deixar tetraplègica l'actriu Glòria Rognoni després de caure des d'una estructura metàl·lica que formava part de l'escenografia.[2][1] Aquest incident va fer que s'incorporessin a la companyia Ferran Rañé i Anna Rosa Cisquella (el personatge de l'accidentada es va desdoblar).[1]
Anàlisi[modifica]
Es tracta d'un espectacle que planteja tres escenaris simultanis seguint un esquema simbòlic. D'una banda, un teatrí que reproduïa, en un escenari tradicional a la italiana, de forma paròdica la Cort espanyola de Felip IV i un practicable i una torre de mecanotub, que representava l'espai del poble.[1]
La funció parlava del famós bandoler Joan Sala i a través d'una auca es relatava la seva vida.[3] Es tracta de contrastar la vida de la Cort espanyola amb la vida de la pagesia catalana, que sobreviu a les plagues, a la manca d'aliments i que, finalment, es revolta i pren el camí del bandolerisme. Boadella combina amb eficàcia elements procedents de la cultura popular (la Patum, les cançons populars) amb referències artístiques i pictòriques del segle xvii (Diego de Velázquez) i elements contemporanis (els operaris que prenen Serrallonga o els turistes alemanys de l'epíleg). Segons Enric Ciurans, el recurs emprat per recrear la tortura prèvia a l'execució del bandoler fou una troballa excel·lent que donava la mesura del domini dels recursos escènics de la companyia. Mentre en llatí es formulava l'acusació i la sentència, un actor anava tallant amb els estris d'un carnisser les entranyes d'un animal. A cada cop de ganivet, Fermí Reixach cridava esgarrifosament.[1]
Crítiques i reconeixements[modifica]
Jaume Melendres escrigué a Tele-Exprés el març de 1975: «Així doncs, la gran innovació joglaresca d'Àlias Serrallonga no és el recobrament de la paraula, sinó el de la narració. Per primera vegada a la seva biografia, Els Joglars ens narren una història, encadenen lògicament i cronològicament uns fets per trobar un sentit en aquest encadenament. Aquest és el gran salt dels Joglars, la gran ruptura amb el seu propi passat».[1]
L'espectacle es presentà al Festival de Caracas (1976) i va obtenir-hi el premi al millor espectacle estranger presentat.[1] També va ser guardonat amb Premi Crítica Serra d'Or de Teatre l'any 1975.[4]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Ciurans, Enric. «Àlias Serrallonga». Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes. Institut del Teatre (reconeixement). [Consulta: abril 2022].
- ↑ Torres, Rosana «Gloria Rognoni musa en la sombra de Els Joglars» (en castellà). El País [Madrid], 24-03-1986. ISSN: 1134-6582.
- ↑ «Joan de Serrallonga | enciclopèdia.cat». [Consulta: 10 juliol 2020].
- ↑ «50 anys de Premis Crítica «Serra d’Or»», Maig 2016. [Consulta: 11 abril 2022].