Ànec fosc americà
Melanitta deglandi  | |
|---|---|
♂ | |
| Estat de conservació | |
| UICN | risc mínim |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Anseriformes |
| Família | Anatidae |
| Gènere | Melanitta |
| Espècie | Melanitta deglandi (Bonaparte, 1850) Melanitta deglandi |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Melanitta fusca deglandi
|
| Protònim | Oedemia deglandi |
| Distribució | |
 Zona de nidificació Zona de migració Zona d'hivernació Zona d'hivernació escasa | |
.svg){kind=icon}
L'ànec fosc americà[1] (Melanitta deglandi) és una espècie d'ocell de la família dels anàtids (Anatidae) que era considerat una subespècie de l'ànec fosc. Habita a Amèrica del Nord i el nord-est d'Àsia.[2] És un ànec gros i fosc amb una taca blanca distintiva a l'ala. Els estols solen volar baix sobre el mar en files llargues i ondulants, però en migració poden fer-ho molt més alt, i un estol de sobte pot baixar centenars de metres fent molt de soroll. A l'aigua, generalment roman silenciós.
Descripció
[modifica]L'ànec fosc americà és un ànec gros i amb una taca blanca distintiva a l'ala. De color marró xocolata fosc en general; els mascles són més foscos que les femelles i tenen una petita marca blanca sota l'ull i una protuberància fosca al bec rosa. Les femelles tenen dues taques blanques arrodonides a la cara. De lluny es distingeix de l'ànec negre frontblanc (Melanitta perspicillata) per tenir el cap en posició més inclinada i el blanc de l'ala. Passa l'hivern a les aigües costaneres i als grans llacs d'aigua dolça. Ocasionalment, es troba en grans llacs interiors durant la migració. Fa submersions freqüentment, alimentant-se de mol·luscs i crustacis.[3]
El mascle és tot negre, excepte el blanc al voltant de l'ull i un espècul blanc. El bec és taronja i vermell amb una gran protuberància negra a la base. Triga tres anys a assolir el plomatge definitiu (adult): els mascles de segon any s'assemblen als mascles adults, però presenten marques oculars reduïdes i tenen els flancs més marrons. Les femelles són marronoses en general i es distingeixen millor d'altres melanitta per l'obertura de plomes i la forma del cos. El patró facial dels ocells de tipus femella és molt variable: els individus més joves tenen taques blanques visibles davant i darrere de l'ull, mentre que els adults poden no tenir aquestes taques i a l'hivern semblar completament marró xocolata. Els juvenils s'assemblen a les femelles, però tenen taques facials més distintives i el ventre blanc clapejat. Les cobertores secundàries més grosses dels mascles juvenils tenen un blanc més extens que les femelles juvenils, que presenten poca o gens de franja blanca. Les taques blanques poden no ser gaire visibles quan té les ales plegades.[4]
Hi ha diverses característiques diferents entre l'ànec fosc siberià (M. stejnegeri) i l'ànec fosc americà. Els mascles de l'americà tenen els flancs més marrons, una coloració groc fosc a la major part del bec i el bec menys ample, semblant a l'ànec fosc eurasiàtic (M. fusca). El mascle de l'ànec fosc siberià té el bec molt ample a la base, majoritàriament de color groc ataronjat. Les femelles de les dues espècies són molt similars i es distingeixen millor per la forma del cap; les d'ànec fosc americà tendeixen a tenir un perfil com "dos esglaons" entre el bec i el cap, en comparació amb el perfil llarg de "nas romà" del fosc siberià, similar al d'un èider comú (Somateria mollissima).[5] A més, el plomatge al llarg de la base de la mandíbula superior forma un angle recte en el fosc americà, en comparació amb l'angle agut del fosc siberià.[6]
Distribució
[modifica]L'ànec fosc americà té la distribució de cria més àmplia entre els ànecs foscos nord-americans.[4] Es reprodueix principalment al bosc boreal des d'Alaska fins a l'oest del Canadà i són menys comuns cap a l'est, cap a la badia de Hudson, i cap al sud, cap a les praderies canadenques. Hiverna més al sud a les zones temperades, als Grans Llacs, les costes del nord dels Estats Units i les costes del sud del Canadà. Forma grans estols en aigües costaneres que li siguin propícies. Aquests estan agrupats densament i els ocells tendeixen a volar junts. Ha estat present com a ocell divagant a Europa, incloent-hi Escòcia,[7] Islàndia,[8] Noruega i Irlanda.[5]
Comportament
[modifica]Reproducció
[modifica]L'ànec fosc americà és una espècie monògama i forma parelles a finals d'estiu, cosa que suggereix vincles de parella a llarg termini. És sexualment madur al cap de dos anys. Alguns adults no es reprodueixen anualment i es reuneixen en grans llacs i aiguamolls durant l'estiu.[9]
El niu folrat es construeix a terra a prop del mar, llacs o rius, en boscos o tundra. Ponen de cinc a onze ous. Els són ous rosats i tenen una mitjana de 46,9 mm d'amplada, 68,2 mm de llargada i 82,4 g de pes. El període d'incubació pot variar de 25 a 30 dies. Els mascles romanen amb les femelles durant el període de posta d'ous i normalment es reuneixen en petits grups abans d'abandonar les zones de cria quan aquestes han desclòs.[10] Després d'uns vint-i-un dies, les femelles veïnes poden començar a comportar-se agressivament envers altres femelles nidificants, cosa que provoca confusió i barreja de cries. Quan acaba de criar, una femella pot estar cuidant fins a 40 cries a causa de la barreja d'aquests conflictes. La femella cuidarà la seva cria durant un màxim de tres setmanes i després les abandonarà, però les cries normalment romandran juntes durant tres setmanes més. L'amalgamació de cries no és estranya en zones de cria densament poblades, amb fins a 100 aneguets reunits com en una llar d'infants.[4] Es creu que la capacitat de vol s'adquireix entre els 63 i els 77 dies d'edat.[11]
Dieta
[modifica]L'ànec fosc americà s'alimenta d'organismes bentònics en aigües obertes bussejant entre 5 i 20 m en les zones d'hivernada i entre 1 i 3 m en les de cria. La gran mida els permet trobar preses més grosses i submergir-se més a fons que l'ànec negre frontblanc (M. perspicillata) o l'ànec negre americà (M. americana).[4] En aigua dolça, aquesta espècie s'alimenta principalment de crustacis i insectes; mentre que a les zones d'aigua salada, s'alimenta de mol·luscs i crustacis. El pedrer, que constitueixen el 8% de la massa corporal, és capaç d'aixafar mol·luscs de closca dura.[4] Els aliments preferits són un amfípode (Hyalella azteca) en aigua dolça, i cloïsses de roca (Protothaca staminea), navalles atlàntiques (Ensis spp.) i cloïsses àrtiques (Mesodesma arctatum). En menor mesura, també es pot alimentar d'insectes aquàtics, a més d'un petit nombre de peixos. També menja alguns materials vegetals, com ara enciam de mar, algues i altres.[12]
Taxonomia i etimologia
[modifica]L'ànec fosc americà va ser descrit per Charles Julien Bonaparte l'any 1850 amb el nom científic Oedemia deglandi i la localitat tipus "Amèrica del Nord".[13]
Abans es considerava coespecífic amb l'ànec fosc eurasiàtic (M. fusca), i alguns taxonomistes encara el consideren així. Aquestes dues espècies, l'ànec fosc siberià (M. stejnegeri) i l'ànec negre frontblanc (M. perspicillata), es col·loquen en el subgènere Melanitta, diferent del subgènere Oidemia, integrat per l'ànec negre americà (M. americana) i l'ànec negre comú (M. nigra). Segons un nou estudi, es va suggerir que l'ànec fosc siberià mereix la consideració d'espècie completa.[9]
Els ocells d'Alaska de vegades es reconeixen com una subespècie diferent, M. d. dixini, que es diu que de mitjana té el bec més curt i ample, però la majoria de les autoritats consideren que aquestes diferències són insuficients per justificar una distinció taxonòmica.[6]
El nom científic Melanitta prové del grec antic «μελας/melas, μελανος/melanos» que significa “negre” i «νηττα/nētta», “ànec”.[14] L'epítet específic prové de llatí i commemora el zoòleg francès Dr. Côme-Damien Degland (1787–1856).[15]
Referències
[modifica]- ↑ «Ànec fosc americà». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 3 octubre 2025].(català)
- ↑ «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 3 octubre 2025].
- ↑ «ànec fosc americà». eBird. [Consulta: 3 octubre 2025].
- 1 2 3 4 5 Baldassarre, Guy A. Ducks, geese, and swans of North America. Revised and updated edition. Baltimore: Johns Hopkins university press, 2014. ISBN 978-1-4214-0751-7.
- 1 2 Garner, Martin. «Velvet, White-winged and Stejneger's Scoters: A Photographic Guide» (PDF). Birdwatch, 2014. [Consulta: 3 octubre 2025].
- 1 2 Reeber, Sébastien. Waterfowl of North America, Europe, and Asia : an identification guide. New Jersey: Princeton, 2015. ISBN 978-0-691-16266-9. OCLC 927363728.
- ↑ «Changes to the British List» (en anglès). British Ornithologists' Union. Arxivat de l'original el 2018-12-24.
- ↑ «Birding Iceland». Arxivat de l'original el 2021-06-18. [Consulta: 3 octubre 2025].
- 1 2 Brown, Patrick W.; Fredrickson, Leigh H. White-winged Scoter (Melanitta deglandi) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2020-03-04. DOI 10.2173/bow.whwsco2.01.
- ↑ Johnsgard, Paul A. The North American sea ducks : their biology and behavior. Lincoln, Nebraska: Zea E-Books, 2016. ISBN 978-1-60962-106-3. OCLC 964451715.
- ↑ Hochbaum, H. Albert. The Canvasback on a Prairie Marsh, 1944. ISBN 978-1127552931.
- ↑ «White-winged Scoter» (en anglès). Audubon Field Guide. [Consulta: 3 octubre 2025].
- ↑ «Melanitta deglandi (Ànec fosc americà)». Avibase. [Consulta: 3 octubre 2025].
- ↑ «The Key to Scientific Names: Melanitta» (en anglès). Birds of the World. [Consulta: 3 octubre 2025].
- ↑ «The Key to Scientific Names: deglandi» (en anglès). Birds of the World. [Consulta: 3 octubre 2025].
