Vés al contingut

Etelwulf

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Æthelwulf)
Plantilla:Infotaula personaEtelwulf
Imatge
Un dibuix que representa Æthelwulf en la Genealogia de Wessex. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementAquisgrà Modifica el valor a Wikidata
Mort13 gener 858 Modifica el valor a Wikidata
Regne de Wessex Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacatedral de Winchester Modifica el valor a Wikidata
Rei de Wessex
839 – 13 gener 858
 EgbertEtelbald de Wessex  Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCristianisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómonarca Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteBatalla d'Aclea Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaCasa de Wessex Modifica el valor a Wikidata
CònjugeJudit de França (856 (Gregorià)–)
Osburga (830 (Gregorià)–) Modifica el valor a Wikidata
FillsJudit de Wessex
 () Osburga
Æthelstan
 () Osburga
Æthelswith
 () Osburga
Etelbald de Wessex
 () Osburga
Etelbert de Wessex
 () Osburga
Etelred de Wessex
 () Osburga
Alfred el Gran
 () Osburga Modifica el valor a Wikidata
ParesEgbert Modifica el valor a Wikidata  i esposa sense nom del rei Egbert de Wessex Modifica el valor a Wikidata


Find a Grave: 8720Modifica el valor a Wikidata

Etelwulf[1] fou rei de Wessex des del 839 fins a la seva mort el 858. Era l'únic fill conegut del rei de Wessex Egbert.[2] Va conquerir el regne de Kent en nom del seu pare el 825, qui el nomenà virrei d'aquestes terres.[3] A la mort d'Egbert, Etelwulf el va succeir com a rei de Wessex, mentre que el seu fill gran Æthelstan esdevenia virrei de Kent.

Regnat

[modifica]
Anell reial d'Etelwulf.[a]
Tomba d'Etelwulf

Etelwulf tenia un caràcter fortament religiós. Segons la Crònica anglosaxona va participar en diverses batalles, principalment en defensa de les seves terres contra les ràtzies de vikings danesos i va assolir una gran victòria contra els pagans el 851, lluitant amb el seu fill Etelbald qui esdevindria més tard rei.[4]

A l'est va lluitar contra els gal·lesos, amb l'ajuda del seu gendre Burgred, rei de Mèrcia i va derrotar el cabdill Cyngen ap Cadell.[5]

Família i descendència

[modifica]

Etelwulf va dividir el seu regne, donant la part oriental (Kent, Essex, Surrey, i Sussex) al seu fill gran Æthelstan i quedant-se ell amb la part més antiga del regne, és a dir, Wessex (Hampshire, Wiltshire, Dorset i Devon).

Amb la seva primera esposa Osburga va tenir cinc fills i una filla. Æthelstan fou el primer, i els altres quatre foren Etelbald, Etelbert, Æthelred i Alfred el Gran. Foren tots reis. En destaca Alfred, que és considerat un dels monarques més importants en la història d'Anglaterra. L'única filla d'Etelwulf, Æthelswith, es va casar amb Burgred, rei de Mèrcia.

Peregrinació a Roma, conspiració i mort

[modifica]

Etelwulf era molt religiós i el 853 va enviar el seu fill petit Alfred, de només quatre anys, a Roma. El 855, un any després de la mort de la seva esposa, el rei va decidir reunir-se amb el seu fill i va viatjar cap a Roma, on va fer diverses i generoses donacions a l'església.[6] Durant el viatge de tornada, es va casar amb Judit, una princesa franca de dotze anys, filla de Carles el Calb.

En arribar a Anglaterra el 856, Etelwulf va trobar-se que el seu fill gran Æthelstan havia mort i el seu altre fill Etelbald havia conspirat amb els nobles per proclamar-se rei. Etelwulf tenia encara prou suport per enfrontar-se al seu fill, però va decidir evitar una guerra civil i li va cedir la part occidental del regne, quedant-se ell amb el centre i les terres de l'est, on va regnar fins a la seva mort el 13 de gener del 858.

Notes

[modifica]
  1. Trobat a Laverstock, Wiltshire, el 1780.

Referències

[modifica]
  1. «Alfred el Gran». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 30 agost 2026].
  2. Janet L. Nelson, Æthelwulf, Oxford Online Dictionary of National Biography, 2004
  3. «S 282». Anglo-saxons.net.
  4. «The Anglo-Saxon Chronicle» (en anglès). Projecte Gutenberg. [Consulta: 26 juliol 2022].
  5. Ashley, 1961, p. 34.
  6. Hodgkin, 1935, p. 512.

Bibliografia

[modifica]