Èter (mitologia)
| Èter | |
|---|---|
|
|
|
| Déu de la llum i l'aire | |
| Residència | Atmosfera |
| Consort | Hèmera, Gaia, Aitre |
| Pares | Èreb i Nix o Cronos i Ananke o Caos |
| Germans | Hèmera |
| Fills | Gaia, Thalassa i Úranos |
 |
|
Èter, (en grec antic Αἰθήρ, Aizer), segons la mitologia grega, és la personificació del cel superior, on la llum és més pura que la part del cel més propera a la terra. Hesíode el considera una divinitat primordial, fill d'Èreb i de Nix (l'obscuritat i la nit), i germà d'Hèmera (la llum del dia).
Segons altres tradicions Éter, després d'unir-se al Dia, va engendrar la Terra, el Cel i el Mar, i també un cert nombre d'elements abstractes, com ara la Pena, la Ira, la Mentida, i també als ciclops i titans Oceà, Temis, Tàrtar, Briareu, Gigues, Estèropes, Atles, Hiperió, Saturn, Ops, Moneta, Dione i les tres Fúries. En aquesta llista, transmesa per Higini, es reconeixen elements trets del mite d'Urà. Ciceró considera Èter pare de Júpiter i de Caelus, és a dir Urà, i avi del Sol.[1]
Representava també el fluid intangible que ocupa tot l'espai entre els astres. El nom s'empra també poèticament per designar l'aire.
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 182. ISBN 9788496061972.
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
- Jordi Parramon i Blasco: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 86.
Vegeu també[modifica | modifica el codi]
|
|||||||||||||||||||||
