Èter (mitologia)
![]() | |
Tipus | divinitat protògena ![]() |
---|---|
Context | |
Mitologia | religió de l'antiga Roma i Religió a l'antiga Grècia ![]() |
Dades | |
Gènere | masculí ![]() |
Residència | Atmosfera |
Família | |
Cònjuge | Hèmera, Gaia, Aitre |
Mare | Nix ![]() |
Pare | Èreb ![]() |
Fills | Gaia, Thalassa i Úranos |
Germans | Hèmera |
Domini | Déu de la llum i l'aire |
Èter, (en grec antic: Αἰθήρ 'Aither') segons la mitologia grega, és la personificació del cel superior, on la llum és més pura que la part del cel més propera a la terra.[1] Hesíode el considera una divinitat primordial, fill d'Èreb i de Nix (l'obscuritat i la nit), i germà d'Hèmera (la llum del dia).[2]
Segons altres tradicions Èter, després d'unir-se al Dia, va engendrar la Terra, el Cel i el Mar, i també un cert nombre d'elements abstractes, com ara la Pena, la Ira, la Mentida, i també als ciclops i als titans Oceà, Temis, Tàrtar, Briareu, Gigues, Estèropes, Atles, Hiperió, Saturn, Ops, Moneta, Dione i les tres Fúries. En aquesta llista, transmesa per Higí,[3] es reconeixen elements trets del mite d'Urà. Ciceró considera Èter pare de Júpiter i de Caelus, és a dir Urà, i avi del Sol.[4][5]
Representava també el fluid intangible que ocupa tot l'espai entre els astres. El nom s'empra poèticament per designar l'aire.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Parramon i Blasco, Jordi. Diccionari de la m itologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 86. ISBN 8429741461.
- ↑ Hesíode. Teogonia, 125
- ↑ Higí. Faules, prefaci
- ↑ Ciceró. De natura deorum, III, 44
- ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 182. ISBN 9788496061972.