Édouard Molinaro

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaÉdouard Molinaro
Edouard Molinaro 2009.jpg
Édouard Molinaro al Festival de Deauville (2009)
Biografia
Naixement Édouard Camille Molinaro
13 de maig de 1928
Bordeus (França)
Mort 7 de desembre de 2013(2013-12-07) (als 85 anys)
París (França)
Nacionalitat França França
Activitat
Ocupació Actor de cinema, productor de cinema, director de cinema i guionista
Obra
Obres destacables 1978 La cage aux folles
Família
Cònjuge Marie-Hélène Breillat
Premis

IMDB: nm0596850
Modifica les dades a Wikidata

Édouard Molinaro (Bordeus, Gironda, França, 13 de maig de 1928 − París, 7 de desembre de 2013) va ser un director de cinema i guionista francès.[1]

Alternant cinema i televisió, deu els seus majors èxits a les comèdies. La seva carrera és marcada per nombroses adaptacions teatrals (Oscar amb Louis de Funès, À gauche en sortant de l'ascenseur amb Pierre Richard, Le Souper amb Claude Brasseur) les dues escrites per Francis Veber (L'Emmerdeur i La Cage aux folles). La Cage aux folles rebuda amb èxit als Estats Units i generarà diverses continuacions.[2]

Biografia[modifica]

Cinèfil de ben jove, Édouard Molinaro participa a nombrosos concursos de curts aficionats a la seva joventut, que passa a Gironda, entre Bordeus i La Réole. Entra al món del cinema com ajudant (André Berthomieu, Maurice de Canonge, Robert Vernay). Al mateix temps, continua perfeccionant la seva tècnica gràcies a les pel·lícules industrials, després en petites pel·lícules de ficció. La seva primera pel·lícula, una policiaca titulada Le dos au mur , surt el 1958 i rep una acollida positiva de la crítica.[3] Contemporani de la Nouvelle Vague, se'n quedarà sempre al marge. Després de diverses pel·lícules policíaques que troben l'èxit, es converteix en un director de primer pla al començament dels anys 1960. El 1961, és membre del Jurat al Festival de Cannes. Confirma el seu estatut amb diversos comèdias d'èxit entre les quals dues pel·lícules successives amb l'estrella dels anys 1960, Louis de Funès (Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes i Hibernatus).

Malgrat la seva implicació amb el cinema comercial, afirma el seu estil en algunes pel·lícules. De les seves obres notables destacar Mon oncle Benjamin amb Jacques Brel i Claude Jade el 1969. Al començament dels anys 1970, segur del seu estatut, es gira cap a obres més personals, entre les quals una obra desconeguda i intel·ligent amb el destí, L'Ironie de la sort (1974). No es pot desfer, això no obstant, de la imatge d'artesà i la tria de certes pel·lícules trenca aquesta imatge (Le Téléphone rose, Per 100 briques t'as plus rien...). Als anys 1980, roda tres pel·lícules amb Daniel Auteuil entre les quals L'Amour en douce on descobreix Emmanuelle Béart.

Als anys 1990 obté un tardà reconeixement gràcies a l'adaptació de l'obra Le Souper (1992) i la biografia de Beaumarchais (1996) amb Fabrice Luchini en el paper del cèlebre escriptor, a partir d'un guió inacabat de Sacha Guitry.

Al final de la seva carrera, ofereix adaptacions televisades plenes de finesa de les obres de Stefan Zweig (La Pitié dangereuse, amb Michel Piccoli), Henry James (Ce que voulait Maisie, amb Evelyne Bouix) o Émile Zola (Nana, amb Lou Doillon).

Mor el 7 de desembre de 2013 a París, a conseqüència d'una Insuficiència respiratòria, a l'edat de 85 anys.[4]

Filmografia[5][modifica]

Cinema[modifica]

Curts documentals[modifica]

Ficcions[modifica]

Televisió[modifica]

Premis i nominacions[6][modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. Nouchi, Franck «El director Édouard Molinaro és mort». Le Monde, =2013.
  2. «biografia d'Édouard Molinaro». The New York Times.
  3. Édouard Molinaro, un senyor massa discret, Arnaud Guyot-Jeannin, bvoltaire.fr, 9 desembre 2013
  4. Pierre Murat, « Mort d'Edouard Molinaro, artisan indispensable du cinema français », Télérama, 7 décembre 2013 (lire en ligne http://www.telerama.fr/cinema/mort-d-edouard-molinaro-artisan-indispensable-du-cinema-francais,105958.php)
  5. «filmografia d'Édouard Molinaro». The New York Times.
  6. «Édouard Molinaro, premis». The New York Times.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Édouard Molinaro Modifica l'enllaç a Wikidata