Étienne de La Boétie

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Étienne de La Boétie (Sarlat e la Canedat (Perigord), 1 de novembre de 1530 - Germignan (Bordeus), 18 d'agost de 1563) va ser un escriptor, filòsof i polític francès del Renaixement.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Procedia d'una familia de la burgesia cultivada que havia donat suport a la monarquia en detriment del feudalisme. En morir el seu pare fou educat per un oncle eclesiàstic a la cort del bisbe de Sarat, l'erudit Nicolo Gaddi, parent dels Mèdici que féu de la petita ciutat provincial un centre de difusió de l'humanisme italià.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Estudià dret a la Universitat d'Orléans, que en era font activa de difusió de l'Humanisme i de la Reforma. Allí fou deixeble del jurista Anne du Bourg (Riom, 1521 – París, 23 desembre 1559), que morí a la foguera condemnat com a heretge protestant. La Boétie va ser Conseller en el Parlament de Bordeu a 23 anys i, tenint com a company Michel de Montaigne, va seguir de forma activa les tesis moderades de Montaigne en defensa de la tolerància religiosa. Morí víctima de la pesta el 18 d'agost de 1563 a 33 anys.

Obra[modifica | modifica el codi]

La seva obra de referència és "Discours de la servitude volontaire ou Contr'un" (Discurs sobre la servitud voluntària o contra l'un), on exalta la llibertat i combat la tirania i que, que segons Montaigne, hauria escrit entre els setze o els divuit anys (és a dir, entre 1546 o 1548) i que posteriorment havia revisat a la universitat d'Orleans. Els manuscrits del text mostren que La Boétie era un perfecte humanista del Renaixement. No debades havia traduït Xenofont i Plutarc al francès i per això al Discours es trasllueix l'orgull de ser un d'aquells anti-bàrbars de qui parlava Erasme.

El Discurs... va ser publicat pòstumament per Montaigne per primera volta el 1574 i és considerat una requisitòria contra l'Absolutisme, perquè hi recull de forma rigorosa els interessos de què se serveixen els tirans per a reeixir en els seus objectius. Aquest text va tenir una gran fortuna, especialment en àmbits protestants al llarg del segle XVII i és un clàssic del republicanisme polític en la mesura que, simbòlicament, se'l considera el model de manifest polític d'oposició. Per primer cop, almenys en el context cultural francès, es va trencar amb la concepció domèstica i paternalista del poder polític, pròpia de l'època medieval per analitzar les relacions de submissió des d'un punt de vista estrictament polític i públic.

Al "Discours de la servitude volontaire" el poble no té encara dignitat cívica i política (és le gros populas) i es confon amb la massa, pesada i informe, val a dir, amb la multitud que per pròpia culpa es veu oprimida. Però el text és la primera anàlisi significativa del procés de fascinació que exerceix el poder sobre els seus súbdits i, en aquest sentit, la seva modernitat és impactant. Per a La Boétie els pobles s'han deixat esclavitzar en la mesura que s'han deixat embastardir (abâtardir) i estupiditzar (abetir). La tirania és un règim que es fonamenta en la complictat entre el tirà i aquells a qui afavoreix i en la subjecció del poble, no tan sols a través de la por, sinó també per la fascinació. El costum i l'hàbit juguen un paper nefast perquè desnaturalitzen l'home i són la causa de la seva submissió. Per això mateix els homes que no han conegut la llibertat ni tan sols la troben a faltar. El dret a la insurrecció política és una conseqüència de la llibertat humana i una reacció natural contra el mal govern. Per a La Boétie el tiranicidi és un dret natural perquè restableix la llibertat de tots. En cap cas, però, la insurrecció o la desobediència civil no és un dret absolut, sinó que ha de tenir com a conseqüència l'assoliment dels ideals de Pax et Lex, els únics sobre els quals pot fonamentar-se un govern just.

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • « Per ara només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen, que treu tota la seva capacitat de danyar-los de la voluntat que tenen ells de sofrir-lo, que tan sols els pot fer mal quan s’estimen més suportar-lo que contradir-lo ».
  • « Decidiu-vos a no servir més i sereu lliures ! No vull que l’empenyeu o que el batzegueu. Deixeu tan sols de sostenir-lo : veureu que es desploma pel seu propi pes i es trenca, com un gran colós a qui haguessin furtat la base ».

La Servitud Voluntària ; Michel de Montaigne, Carta Sobre la mort de La Boétie i « L’amistat », traducció i estudi preliminar de Jordi Bayod, Barcelona, Quaderns Crema, 2001.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Étienne de La Boétie Modifica l'enllaç a Wikidata