Òrbita geoestacionària
Una òrbita geoestacionària és una òrbita geosíncrona caracteritzada per tenir tant l'excentricitat com la inclinació nul·les (e = 0, i = 0). Es tracta d'una òrbita circular situada a 35.786 km sobre l'equador terrestre. El concepte va ser publicat per Artur C. Clarke a un article a la revista Wireles World l'octubre de 1945 amb el títol "Extraterrestrial relays".,[1] basant-se en l'obra Das Problem der Befahrung des Weltraums, de Hermann Noordung, de 1929.[2][3]
Un satèl·lit en aquesta òrbita manté fixa la seva posició (es troba estacionari) respecte a la superfície terrestre, ja que el seu moviment orbital es fa a la mateixa velocitat angular que el moviment de rotació de la Terra. D'una certa manera, es pot dir que el satèl·lit «segueix» el moviment de rotació de la superfície.
Aquesta característica es revela d'una gran utilitat per als satèl·lits de comunicacions, ja que permet l'ús d'antenes de recepció fixes i proporciona una cobertura constant. També permet als satèl·lits meteorològics recollir i enviar informació actualitzada sobre la meteorologia de regions molt extenses (p. ex. d'un continent).
Aquesta òrbita presenta, emperò, alguns inconvenients respecte a l'òrbita baixa terrestre (l'altre tipus d'òrbita més utilitzat). D'entrada, es requereix molta més energia per arribar-hi degut a la gran alçada, cosa que dificulta i encareix el llançament. A això s'afegeix un nivell de radiació molt més important, ja que ens trobem al límit de la zona protegida pel camp magnètic terrestre. La gran alçada també tendeix a dificultar la tasca del satèl·lit. Per exemple, els satèl·lits de comunicació han d'enviar senyals de gran potència per compensar la distància que els separa de l'usuari receptor.
A aquestes complicacions s'afegeix el fet que l'òrbita geoestacionària és una òrbita inestable. Diverses pertorbacions orbitals fan que els satèl·lits geoestacionaris es vegin obligats a utilitzar els seus sistemes de propulsió per mantenir-se a la seva posició. Les pertorbacions més importants són:
- El potencial lunisolar (o deriva Nord-Sud): Es tracta d'una variació espontània de la inclinació de l'òrbita causada per l'efecte combinat de la gravetat del Sol i de la Lluna. L'amplitud d'aquesta pertorbació varia periòdicament entre 0,75 i 0,95 °/any, amb un cicle de 18,6 anys imposat pel moviment relatiu d'aquests dos astres. Aquesta pertorbació és la que requereix més combustible per ser corregida.
- La deriva de la longitud (o deriva Est-Oest): La posició relativa d'un satèl·lit geoestacionari respecte a la superfície es troba definida per la longitud sobre la qual es troba el satèl·lit. Aquesta posició ha de restar fixa per poder realitzar la missió. La longitud del satèl·lit, emperò, es veu afectada per una pertorbació causada pel fet que la Terra no és una esfera perfecta. L'efecte d'això és una deriva de la longitud que pot arribar a 0,7 °/any. Aquest valor, però, no és uniforme per a tota l'òrbita geoestacionària, sinó que depèn, al seu torn, de la longitud sobre la qual es troba el satèl·lit.
Fins i tot tenint en compte aquests problemes, el gran valor comercial dels satèl·lits geoestacionaris fa que el nombre d'objectes en òrbita geoestacionària augmenti. L'any 2005 existien més de 300 satèl·lits geoestacionaris operacionals. Com que l'espai a l'òrbita és limitat, la Unió Internacional de Comunicacions ha dividit l'òrbita en parcel·les o «finestres» que són assignades a cada satèl·lit i que permeten de disminuir el risc de col·lisió o interferència entre satèl·lits geoestacionaris. El problema de la deixalla espacial tot i no ser tan intens com a l'òrbita baixa terrestre també es planteja i actualment es procura que els satèl·lits geoestacionaris deixin l'òrbita geoestacionària a la fi de la seva vida útil a fi i efecte de deixar el lloc lliure per als satèl·lits del futur.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Arthur C. Clarke. Voices from the Sky. Orion, 29 setembre 2011, p. 53–. ISBN 978-0-575-12183-6 [Consulta: 29 juny 2012].
- ↑ Hermann Noordung. The Problem of Space Travel: The Rocket Motor. DIANE Publishing, 1995, p. 9–. ISBN 978-0-7881-1849-4 [Consulta: 29 juny 2012].
- ↑ «Das Problem der Befahrung des Weltraums». Arxivat de l'original el 2021-12-29. [Consulta: 29 juny 2012].