Òxid de manganès(II)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de compost químicÒxid de manganès(II)
Substància química compost químic
Massa molecular 70,93296 uma
Estructura química
Fórmula química MnO
NaCl polyhedra.svg
SMILES canònic
Identificador InChI Model 3D
Propietat
Densitat 5,18 g/cm³
Punt de fusió 1.569 °C
Punt d'ebullició 3.127 °C
Modifica les dades a Wikidata

L'òxid de manganès(II) és un compost inorgànic de fórmula MnO.[1] Forma cristalls verds i és inodor. És l'òxid iònic més simple i, malgrat ser classificat com a base molt forta, quan es troba dissolt no és corrosiu i no afecta la pell. Es pot trobar de manera natural formant el mineral conegut com a manganosita.

Propietats químiques[modifica]

Com molts altres mono-òxids, l'òxid de manganès(II) adopta l'estructura de l'halita, on els cations i anions es troben coordinats octaèdricament. De la mateixa manera, com molts òxids, l'òxid de manganès (II) és sovint no-estequiomètric i, per tant, la seva composició pot variar entre MnO i MnO1,045.[2] Per sota dels 118 K, l'òxid de manganès(II) és antiferromagnètic. El MnO és un dels primers compostos dels quals es va determinar l'estructura magnètica a partir de la difracció de neutrons l'any 1951.[3] L'estudi mostrà que els ions Mn2+ formen una subxarxa magnètica cúbica centrada en les cares.[1]

Preparació[modifica]

El MnO pot preparar-se per la reducció de qualsevol òxid superior amb hidrogen. Per exemple:[1]

  • 1/2MnO + H2 → MnO + H2O

Comercialment es prepara per reducció del MnO2 amb hidrogen, monòxid de carboni o metà:[4]

  • MnO2 + CO + CO2 → MnO

De la mateixa manera, es pot sintetitzar per l’escalfament de MnCO3:[1]

Aquest procés de calcinació es duu a terme anaeròbicament per evitar la formació de Mn2O3.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Reidies, Arno H. Manganese Compounds (en en). American Cancer Society, 2000. DOI 10.1002/14356007.a16_123. ISBN 9783527306732. 
  2. Greenwood, N. N.; Earnshaw, Alan. Chemistry of the elements (en anglès). 2nd ed. Oxford ; Boston : Butterworth-Heinemann, 1997. ISBN 9780080501093. 
  3. Shull, C. G.; Strauser, W. A.; Wollan, E. O. «Neutron Diffraction by Paramagnetic and Antiferromagnetic Substances». Physical Review, 83, 2, 15-07-1951, pàg. 333–345. DOI: 10.1103/PhysRev.83.333.
  4. Encyclopedia of inorganic chemistry. Chichester: Wiley, 1994. ISBN 0471936200.