Òxid de manganès(II)

Òxid de manganès(II)
Substància química	tipus d'entitat química
Massa molecular	70,93296 Da
Estructura química
Fórmula química	MnO
SMILES canònic	Model 2D; O=[Mn]
Identificador InChI	Model 3D
Propietats
Densitat	5,18 g/cm³
Punt de fusió	1.569 ℃
Punt d'ebullició	3.127 ℃

L'òxid de manganès(II) és un compost inorgànic de fórmula MnO.^[1] Forma cristalls verds i és inodor. És l'òxid iònic més simple i, malgrat ser classificat com a base molt forta, quan es troba dissolt no és corrosiu i no afecta la pell. Es pot trobar de manera natural formant el mineral conegut com a manganosita.

Propietats químiques

Com molts altres mono-òxids, l'òxid de manganès(II) adopta l'estructura de l'halita, on els cations i anions es troben coordinats octaèdricament. De la mateixa manera, com molts òxids, l'òxid de manganès (II) és sovint no-estequiomètric i, per tant, la seva composició pot variar entre MnO i MnO_1,045.^[2] Per sota dels 118 K, l'òxid de manganès(II) és antiferromagnètic. El MnO és un dels primers compostos dels quals es va determinar l'estructura magnètica a partir de la difracció de neutrons l'any 1951.^[3] L'estudi mostrà que els ions Mn²⁺ formen una subxarxa magnètica cúbica centrada en les cares.^[1]

Preparació

El MnO pot preparar-se per la reducció de qualsevol òxid superior amb hidrogen. Per exemple:^[1]

1/2MnO + H₂ → MnO + H₂O

Comercialment es prepara per reducció del MnO₂ amb hidrogen, monòxid de carboni o metà:^[4]

MnO₂ + CO + CO₂ → MnO

De la mateixa manera, es pot sintetitzar per l'escalfament de MnCO₃:^[1]

MnCO₃ → MnO + CO₂

Aquest procés de calcinació es duu a terme anaeròbicament per evitar la formació de Mn₂O₃.

Referències

1 2 3 4 Reidies, Arno H. Manganese Compounds (en anglès). American Cancer Society, 2000. DOI 10.1002/14356007.a16_123. ISBN 9783527306732.
↑ Greenwood, N. N.; Earnshaw, Alan. Chemistry of the elements (en anglès). 2a edició. Oxford ; Boston : Butterworth-Heinemann, 1997. ISBN 9780080501093.
↑ Shull, C. G.; Strauser, W. A.; Wollan, E. O. «Neutron Diffraction by Paramagnetic and Antiferromagnetic Substances». Physical Review, 83, 2, 15-07-1951, p. 333–345. DOI: 10.1103/PhysRev.83.333.
↑ Encyclopedia of inorganic chemistry. Chichester: Wiley, 1994. ISBN 0471936200.

[:0-1] 1 2 3 4 Reidies, Arno H. Manganese Compounds (en anglès). American Cancer Society, 2000. DOI 10.1002/14356007.a16_123. ISBN 9783527306732.

[2] Greenwood, N. N.; Earnshaw, Alan. Chemistry of the elements (en anglès). 2a edició. Oxford ; Boston : Butterworth-Heinemann, 1997. ISBN 9780080501093.

[3] Shull, C. G.; Strauser, W. A.; Wollan, E. O. «Neutron Diffraction by Paramagnetic and Antiferromagnetic Substances». Physical Review, 83, 2, 15-07-1951, p. 333–345. DOI: 10.1103/PhysRev.83.333.

[4] Encyclopedia of inorganic chemistry. Chichester: Wiley, 1994. ISBN 0471936200.

[1]

[2]

[3]

[4]