Vés al contingut

σ-àlgebra de Borel

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La σ-àlgebra de Borel associada a un espai topològic T és la més petita de les σ-àlgebres sobre T que conté tots els conjunts oberts de T (o, equivalentment, tots els conjunts tancats de T);[1][2] en altres paraules, és la σ-àlgebra generada pels conjunts oberts (o tancats) de T. Els elements de la σ-àlgebra de Borel s'anomenen conjunts de Borel o conjunts borelians o simplement borelians. L'existència i unicitat d'aquesta σ-àlgebra es demostra construint-la com la intersecció de totes les σ-àlgebres que contenen T, ja que el resultat d'una intersecció d'un nombre arbitrari de σ-àlgebres és també una σ-àlgebra.[3]

El concepte pren el nom del matemàtic francès Émile Borel.

Propietats

[modifica]

Designarem per ℬ(T) la σ-àlgebra de Borel sobre espai topològic T

σ-àlgebra de Borel sobre un subconjunt

[modifica]

Recordem que si ℰ és una σ-àlgebra sobre un conjunt E i C⊂E és un subconjunt arbitrari, aleshores la família de conjunts ℰ|C={C∩A:A∈ℰ}és una σ-àlgebra sobre C que s'anomena la σ-àlgebra traça sobre C.[4]

Sigui T un espai topològic i considerem un subconjunt C⊂T amb la topologia traça o topologia induïda) i la corresponent σ-àlgebra de Borel sobre C, ℬ(C) . Aleshores[2]ℬ(C)=ℬ(T)|C.

σ-àlgebra de Borel sobre un producte de conjunts

[modifica]

Siguin (E1,ℰ1) i (E2,ℰ2) dos espais mesurables. Recordem que la σ-àlgebra producte ℰ1⊗ℰ2 sobre E1×E2 és la σ-àlgebra generada pels conjunts de la forma A1×A2, amb A1∈ℰ1 i A2∈ℰ2.[5]

Siguin T1 i T2 dos espais topològics i considerem T1×T2 amb la topologia producte. Aleshores ℬ(T1)⊗ℬ(T2)⊂ℬ(T1×T2).A més, si T1 i T2 són espais mètrics separables, llavors val la igualtat:[6]ℬ(T1)⊗ℬ(T2)=ℬ(T1×T2).

σ-àlgebra de Borel sobre el conjunt del nombres reals

[modifica]

Un exemple particularment important és la σ-àlgebra de Borel sobre el conjunt dels nombres reals ℝ,[7] que designarem per ℬ(ℝ) . Donat que tot conjunt obert de ℝ és la reunió d'un nombre finit o infinit numerable d'intervals oberts disjunts,[1] ℬ(ℝ) és la mínima σ-àlgebra sobre ℝ que conté tots els intervals oberts de ℝ. Tenim les següents caracteritzacions[8] (entre altres): És la mínima σ-àlgebra a ℝ que conté:

  • Tots els intervals oberts.
  • Tots els intervals tancats.
  • Tots els intervals de la forma [a,b) amb a<b.
  • totes les semirectes de la forma (−∞,a].
  • totes les semirectes de la forma [a,∞).

La raó és que qualsevol classe d'intervals es pot obtenir a partir de les altres mitjançant operacions numerables. Per exemple, (a,b)=⋃n=1∞[a+1n,b). Encara més, utilitzant la densitat dels nombres racionals es pot veure que en les col·leccions d'intervals anteriors n'hi ha prou amb considerar els intervals amb extrems racionals: per exemple, ℬ(ℝ) és la σ-àlgebra generada per la família {(−∞,a], a∈ℚ}.[9] Es diu que és una σ-àlgebra separable[10] o numerablement generada[11]

Una propietat important és que ℬ(ℝ) té el mateix cardinal que ℝ[12] Card(ℬ(ℝ))=Card(ℝ)=𝔠.

σ-àlgebra de Borel sobre ℝn

[modifica]

De manera anàloga és defineix la σ-àlgebra de Borel sobre ℝn, que es designa per ℬ(ℝn): és la menor σ-àlgebra que conté tots els oberts de ℝn (o tots els tancats), i també admet diverses famílies de generadors, per exemple, els productes d'intervals oberts (a1,b1)×⋯×(an,bn) o semioberts [a1,b1)×⋯×[an,bn), etc., que a més poden agafar-se amb d'extrems racionals.[9]

Tenim que[6]ℬ(ℝn)=ℬ(ℝ)⊗⋯⊗ℬ(ℝ).

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 Folland, Gerald B. Real analysis: modern techniques and their applications. 2a edició. Chichester Weinheim [etc.]: New York J. Wiley & sons, 1999, p. 22. ISBN 978-0-471-31716-6.
  2. 1 2 Dellacherie, C.; Meyer, P. A.. Probabilités et potentiel. París: Hermann, ©1975-<c1992>, p. 12. ISBN 2705613722.
  3. ↑ Schilling, René L.. Measures, integrals and martingales. Cambridge: Cambridge University Press, 2005, p. 19. ISBN 9780511647987.
  4. ↑ Schilling, René L. Measures, integrals and martingales. Cambridge ; New York: Cambridge University Press, 2005, p. 16. ISBN 978-0-521-85015-5.
  5. ↑ Schilling, René L. Measures, integrals and martingales. Cambridge ; New York: Cambridge University Press, 2005, p. 121. ISBN 978-0-521-85015-5.
  6. 1 2 Folland, Gerald B. Real analysis: modern techniques and their applications. 2a edició. Chichester Weinheim [etc.]: New York J. Wiley & sons, 1999, p. 23. ISBN 978-0-471-31716-6.
  7. ↑ Bonet, Eduard. Espais de probabilitat finits. Barcelona: Editorial lavínia, S. A., 1969, p. 132.
  8. ↑ Schilling, René L.. Measures, integrals and martingales. Cambridge: Cambridge University Press, 2005, p. 18. ISBN 9780511647987.
  9. 1 2 Schilling, René L.. Measures, integrals and martingales. Cambridge: Cambridge University Press, 2005, p. 22. ISBN 9780511647987.
  10. ↑ Neveu, Jacques. Bases mathématiques du calcul des probabilités. 2ème édition revue et corrigée. París: Masson et Cie, 1970, p. 14. ISBN 2-225-61787-2.
  11. ↑ Ash, Robert B.. Probability and measure theory. 2a edició. San Diego: Harcourt/Academic Press, 2000, p. 121. ISBN 0-12-065202-1.
  12. ↑ Schilling, René L.. Measures, integrals and martingales. Cambridge: Cambridge University Press, 2005, p. 332. ISBN 9780511647987.