101 dàlmates

101 dàlmates

One Hundred and One Dalmatians
Fitxa
Direcció	Clyde Geronimi, Hamilton Luske i Wolfgang Reitherman
Protagonistes	cap valor
Director artístic	Ken Anderson
Producció	Walt Disney
Dissenyador de producció	Ken Anderson
Guió	William Peed
Música	George Bruns i Mel Leven
Muntatge	Donald Halliday i Roy Brewer
Productora	Walt Disney Animation Studios
Distribuïdor	Buena Vista Distribution
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units d'Amèrica
Estrena	25 gener 1961
Durada	79 min
Idioma original	anglès
Versió en català	Sí
Color	en color
Pressupost	4.000.000 $
Recaptació	215.880.014 $ (mundial) 144.880.014 $ (Estats Units d'Amèrica)
Descripció
Basat en	101 Dàlmates
Gènere	cinema musical, comèdia, cinema d'aventures, cinema de ficció criminal, animació tradicional, drama, pel·lícula basada en una obra literària i cinema fantàstic
Qualificació MPAA	G
Tema	segrest
Representa l'entitat	roba de pell i televisió
Lloc de la narració	Londres
Època d'ambientació	dècada del 1950
Premis i nominacions
Premis	BAFTA a la millor pel·lícula d'animació (1962)
Lloc web	movies.disney.com…
Sèrie: Pel·lícules de Walt Disney Animation Studios ← La Bella Dorment 101 Dalmatians II: Patch's London Adventure →

101 dàlmates (títol original en anglès: One Hundred and One Dalmatians) és una pel·lícula estatunidenca de 1961, la dissetena animada de Walt Disney Pictures. Dirigida per Clyde Geronimi, Hamilton Luske i Wolfgang Reitherman, i produïda per Walt Disney, està basada en la novel·la infantil The Hundred and One Dalmatians, de Dodie Smith (1956). Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català.

Narra la història de Pongo, un gos dàlmata que forma una familia amb Perdy, una gossa de classe de la seva mateixa raça, al mateix temps unint als seus dos amos, Roger i Anita. Poc després, la parella canina porta al món a un grup de 15 cadells que es converteixen en l'objectiu de la malvada Cruel·la De Vil, ja que amb ells tindrà els 99 que vol per a fer dels gossets un munt d'abrics de pell.

Argument

Pongo i Roger són dos solters que viuen en un petit apartament d'un carrer de Londres. Pongo va jutjar que ja era hora que els dos busquessin parella. Treu el cap per la finestra i veu per primera vegada Anita i Perdita. Li va semblar bona oportunitat, va avançar el rellotge a les 5:00pm i van sortir al parc on les van conèixer i després es van casar. Al cap de poc es van mudar a una nova casa però tot els dies eren visitats per Cruel·la De Vil, que anhelava el naixement dels cadells de la parella canina. Els cadells van néixer una nit plujosa, Cruel·la ve i tracta de comprar-los, però no hi accedeixen, motiu pel qual ella se'n va disgustada prometent venjar-se.

I així va ser, una tarda quan les dues parelles van sortir al parc, van deixar als cadells amb Nanny. Més tard es presenten dos homes molt estranys que entren a la casa i roben els cadells. Això preocupa molt a Pongo i a Perdita i els humans inicien la seva investigació, sense esbrinar res. Llavors Pongo i Perdita surten de casa seva a la recerca dels seus fills amb l'ajuda de l'udol nocturn, arriben al lloc de custòdia i els salven, mentre s'emporten també 84 cadells més que tenia Cruel·la per fer els seus abrics de pell de dàlmata. Així, doncs, decideixen tornar a casa; travessant un riu congelat, arriben a una granja i després a un petit poble on escapen de Cruel·la coberts de sutge per semblar pagesos. Se'n van en un camió, però Cruel·la els persegueix amb el seu cotxe, fins que el xoc entre el seu vehicle i el camió dels dos lladregots aconsegueix detenir-la. Poden arribar a Londres sans i estalvis, sent ara 101 dàlmates. Roger i Anita decideixen comprar una casa més gran i escriure una nova cançó a part de la de Cruel·la De Vil.

Métode d’animació innovador

A inicis dels anys 50, el procés creatiu de creació d'una pel·lícula d'animació de Disney era, encara que amb bons resultats, molt complex, lent i en conseqüència costós.

El procés passava per 3 fases; el disseny dels personatges, l'animació d'aquests, on es dibuixava al llapis cada fotograma que es veuria posteriorment en la pel·lícula (per tant, la fluïdesa de la pel·lícula es veia directament relacionada amb la quantitat de fotogrames, la qual es va acabar instaurant en 12fps) i finalment la pintura dels personatges, on el tintador repassava les línies dels dibuixos en una làmina transparent (i en conseqüència s'eliminaven totes les línies innecessàries, com aquelles que els il·lustradors havien usat per al “sketching” del dibuix) i el colorista usava la mateixa làmina del tintador, i li donava color als dibuixos prèviament repassats. Aquesta làmina transparent es posava davant dels fons, que es dibuixaven a part, i d'aquesta manera s'eliminava la necessitat d'haver de dibuixar en cada fotograma tot el fons.

Tot aquest procés era trigat, per exemple, una pel·lícula d'1 hora i 10 minuts (als seus respectius 12 fps) constava de 50.400 dibuixos, la qual cosa va suposar un gran cost per a la companyia. Així i tot, durant molts anys Disney va poder dur a terme aquesta tècnica costosa a causa dels beneficis de les pel·lícules. Però amb l'arribada de la pel·lícula de la Bella Dorment, Disney va haver de reduir el pressupost, ja que la seva última producció havia generat pèrdues d'1 milió de dòlars en taquilla.

Amb aquesta situació econòmica “desfavorable”, Disney decideix usar una nova tècnica per al seu posterior film (101 dálmatas), i es deia el mètode Xerox.

Aquest mètode funcionava similar al procés d'una fotocopiadora, ja que consistia a transmetre l'esbós de l'il·lustrador directament a la làmina transparent. Per tant, s'eliminava el procés de tintat, la qual cosa comportava, d'una banda, que el mateix esbós de l'il·lustrador seria l'acolorit i el que es veuria en el film definitiu, i d'altra banda, que es continuarien veient les línies de treball que usaven en les il·lustracions, la qual cosa donaria una imatge final més bruta i desalineada.

A l'inici, aquest mètode no li agrado a la direcció creativa de Disney, posat al fet que no respectava els estàndards d'imatge de la marca, per la qual cosa es va publicar un comunicat intern als il·lustradors perquè netegessin els seus dibuixos abans de passar-los per la làmina transparent. Això també va provocar que diversos becaris comencessin a treballar exclusivament a netejar les imatges dels il·lustradors, la qual cosa va comportar conflictes interns entre becaris i il·lustradors, ja que aquests últims es queixaven que els eliminaven traços importants dels dibuixos.

Tot aquest procés provoca diverses conseqüències en el resultat final; d'una banda, pel fet que no tots els fotogrames van ser netejats pels becaris, en el resultat final del film ens trobem un gran contrast de qualitat entre imatges que estan, fins i tot, una seguida de l'altra. D'altra banda, aquesta estètica desalineada va haver d'estar acompanyada d'uns fons igualment desalineats. I finalment, aquest procés va provocar el descontentament de Walt Disney qui, fins i tot veient que el pressupost de creació de la pel·lícula es va reduir a la meitat, no li va agradar el resultat final, i va decidir que no es tornaria a utilitzar aquest mètode en les pel·lícules de Disney perquè no respectava a l'estètica clàssica i neta que havien tingut fins llavors les animacions.

Repartiment

Personatge	Veu en anglès	Veu en català
Pongo	Rod Taylor	Jordi Brau
Perdita	Cate Bauer	Belén Roca
Roger Radcliffe	Ben Wright, Bill Lee (cantant)	Salvador Vives
Anita Radcliffe	Lisa Davis	Marta Barbarà
Cruel·la De Vil	Betty Lou Gerson	Roser Cavallé
Horace Badun	Fredrick Worlock	Adrià Frias
Nanny	Martha Wentworth	Marta Martorell
Coronel	J. Pat O'Malley	Manuel Lázaro
Towser	Tudor Owen	Enric Arquimbau
Lucy	Martha Wentworth	María del Mar Tamarit
Collie	Tom Conway	Oriol Rafel
Danny	George Pelling	Joan Carles Gustems
Jasper Badun	J. Pat O'Malley	Miquel Cors
Capità	Thurl Ravenscroft	Joan Crosas
Sergent Tibs	David Frankham	Xavier Fernández
Patch	Mickey Maga	Masumi Mutsada
Lucky	Mimi Gibson	Anna Pallejà
Penny	Sandra Abbott	Elisabet Bargalló
Presentador del concurs	Tom Conway	Jordi Estadella
Locutor de televisió	Ramsay Hill	Oriol Rafel

Continuacions

En 2003 es va produir la seqüela 101 Dalmatians II: Patch's London Adventure directament en vídeo. En 1996 es va produir 101 Dalmatians en imatge real, protagonitzada per Glenn Close com Cruella De Vil. A diferència de la pel·lícula original, cap dels animals tenia veus parlants en aquesta versió, i ell seu èxit als cinemes va portar a 102 Dalmatians, estrenat el 22 de novembre de 2000, i a Cruella, protagonitzada per Emma Stone en 2021.