47 Ursae Majoris b

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
47 Ursae Majoris b
Planeta extrasolar Llista de planetes extrasolars


47 Ursae Majoris b.jpg
Impressió artística de 47 Ursae Majoris b.
Estrella mare
Estrella 47 Ursae Majoris
Constel·lació Ursa Major
Ascensió recta (α) 10h 59m 28.0s
Declinació (δ) +40° 25′ 49″
Magnitud aparent (mV) 5,03
Distància 45,9 al
(14,06 pc)
Tipus espectral G1V
Elements orbitals
Semieix major (a) 2,10 ± 0,02[1] UA
Excentricitat (e) 0,032 ± 0,014[1]
Període orbital (P) 1078 ± 2[1] d
(~2,95 a)
Inclinació (i)  ?°
Distància angular (θ)  ? msa
Longitud del
periastre
(ω)  ?°
Moment del periastre (τ) 2.451.917+63−76[1] JD
Característiques físiques
Massa (m)  ? MJ
Radi (r)  ? RJ
Densitat (ρ)  ? kg/m3
Gravetat (κ)  ? g
Temperatura (T)  ? K
Informació del descobriment
Data de descobriment 17 de gener de 1996
Descobridor(s) Marcy and
Butler et al.
Mètode de detecció Espectroscòpia Doppler
Estat del descobriment Confirmat
Altres designacions
47 UMa b,[2] HD 95128 b,[3] HIP 53721 b, HR 4277 b, Gliese 407 b
Bases de dades de referència
Extrasolar Planets
Encyclopaedia
data
SIMBAD data

47 Ursae Majoris b és un planeta extrasolar que es troba a aproximadament 46 anys-llum de la Terra a la constel·lació de l'Óssa Major. El planeta es va descobrir orbitant l'estrella 47 Ursae Majoris, amb un període orbital llarg. El planeta és actualment el més interior conegut del sistema planetari de 47 UMa. 47 Ursa Majoris b va ser descobert el gener de 1996 i té una massa com a mínim 2,53 vegades la de Júpiter.

Descobriment[modifica]

47 Ursae Majoris b va ser descobert, com la majoria de planetes extrasolars coneguts, detectant els canvis en la velocitat radial de l'estrella. Això es va aconseguir analitzant l'efecte Doppler de l'espectre de 47 Ursae Majoris. El descobriment va ser anunciat el 1996.[4]

Òrbita i massa[modifica]

Òrbites del sistema planetari de 47 Ursae Majoris. 47 UMa b és el planeta més interior.

47 Ursae Majoris b orbita a una distància de 2,10 UA la seva estrella, tardant 1.078 dies o 2,95 anys en completar una revolució.[1] Va ser el primer planeta de període llarg a ser detectat al voltant d'una estrella de seqüència principal. Contràriament a la major part dels planetes extrasolars coneguts, la seva excentricitat orbital és baixa.

Característiques físiques[modifica]

Donada la gran massa del planeta, és possible que 47 Ursae Majoris b sigui un gegant gasós sense superfície sòlida. Com que el planeta només s'ha detectat indirectament, es desconeixen característiques com el seu radi, composició i temperatura. A causa de la seva massa és probable que tingui una gravetat superficial de 6–8 vegades la de la Terra. Assumint una composició similar a la de Júpiter i un entorn proper a l'equilibri químic, s'espera que l'atmosfera superior del planeta tingui núvols d'aigua, al contrari que els d'amoníac típics de Júpiter.[5]

Tot i que 47 Ursae Majoris b es troba fora de la zona habitable de l'estrella, la seva influència gravitacional pertorbaria les òrbites dels planetes a la part exterior de la zona habitable.[6] A més a més, podria haver pertorbat la formació de planetes terrestres i reduït els nivells d'aigua als planetes interiors del sistema.[7] Per tant és probable que els planetes situats a la zona habitable de 47 Ursae Majoris siguin petits i secs.

S'ha teoritzat que refleccions de llum i emissions infraroges de 47 UMa b, juntament amb influència de marea, podrien escalfar satèl·lits en òrbita al voltant seu per ser habitables, encara que el planeta estigui a la zona habitable generalment acceptada.[8][9]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 P. C. Gregory, D. A. Fischer «A Bayesian periodogram finds evidence for three planets in 47 Ursae Majoris». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, vol. 403, 2, 2010, pàg. 731. DOI: 10.1111/j.1365-2966.2009.16233.x.
  2. D. Raghavan «A Survey of Stellar Families: Multiplicity of Solar-type Stars». Georgia State University, 2009, pàg. 224–226.
  3. E. F. Milone, W. J. F. Wilson. Solar System Astrophysics: Planetary Atmospheres and the Outer Solar. 2. Springer, 2008, p. xv, 328, 339, 349 (Solar System Astrophysics). ISBN 0387731539. 
  4. R. P. Butler et al. «A Planet Orbiting 47 Ursae Majoris». Astrophysical Journal Letters, vol. 464, 2, 1996, pàg. L153–L156. DOI: 10.1086/310102.
  5. D. Sudarsky et al. «Albedo and Reflection Spectra of Extrasolar Giant Planets». Astrophysical Journal, vol. 538, 2, 2000, pàg. 885–903. Bibcode: 2000ApJ...538..885S. DOI: 10.1086/309160.
  6. B. Jones et al. «Prospects for Habitable "Earths" in Known Exoplanetary Systems». Astrophysical Journal, vol. 622, 2, 2005, pàg. 1091–1101. Bibcode: 2005ApJ...622.1091J. DOI: 10.1086/428108.
  7. S. Raymond «The Search for other Earths: limits on the giant planet orbits that allow habitable terrestrial planets to form». Astrophysical Journal Letters, vol. 643, 2, 2006, pàg. L131–134. DOI: 10.1086/505596. arXiv:astro-ph/0605136.
  8. «In Search Of Habitable Moons». Pennsylvania State University. [Consulta: 5 maig 2009].
  9. «Stellar Data for 47 Ursa Majoris». [Consulta: 5 maig 2009].

Enllaços externs[modifica]