60 Minuts

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de programa de televisió60 Minuts
60 Minutes logo.png
Tipussèrie de televisió i programa de notícies Modifica el valor a Wikidata
Gèneredocumental televisiu Modifica el valor a Wikidata
Creador(s)Don Hewitt Modifica el valor a Wikidata
Productor(s)Claudia Weinstein i Jeff Fager Modifica el valor a Wikidata
PresentadorSteve Kroft
Bill Whitaker
Scott Pelley
Lara Logan (en) Tradueix
Lesley Stahl Modifica el valor a Wikidata
Actors
Companyia productoraCBS Productions (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
País de produccióEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Llengua originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Canal originalColumbia Broadcasting System Modifica el valor a Wikidata
Durada dels capítols42 min Modifica el valor a Wikidata
Primer programa24 setembre 1968 Modifica el valor a Wikidata
Temporades46 Modifica el valor a Wikidata
Episodis2.325 Modifica el valor a Wikidata
Més informació
TV.com IDFitxa a TV.com Modifica el valor a Wikidata
Web oficialcbsnews.com… Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0123338 Rottentomatoes: tv/60-minutes Metacritic: tv/60-minutes TV.com: shows/60-minutes
Facebook: 60minutes Twitter: 60minutes Instagram: 60minutes Youtube: UCsN32BtMd0IoByjJRNF12cw Modifica el valor a Wikidata

60 Minuts és un programa de televisió creat pel productor Don Hewitt i produït el canal de televisió nord-americana CBS, amb format d'anàlisi i informació periodística. Des del 24 de setembre de 1968, dia que es va emetre la seva primera edició amb Harry Reasoner i Mike Wallace com a presentadors, ha tingut un gran èxit als Estats Units. El programa presenta tres reportatges d'actualitat en cada edició.

El programa s'emet els dimarts a les 22 h., alternant-se amb altres programes de la informació de la xarxa CBS. La presentaven Mike Wallace i Harry Reasoner.[1] Aquest últim va ser substituït per Morley Safer el 1970.

A partir de 1975, el programa es va emetre cada diumenge a les 19 h i va augmentar gradualment la seva audiència. A finals dels anys setanta, es va convertir en el programa més vist als Estats Units, superant les telenovel·les més populars.

A finals del 2004, Don Hewitt es va retirar. És substituït per Jeff Fager, fins aleshores productor de l'espectacle derivat 60 Minuts Wednesday (anteriorment 60 minutes II).

Història de les emissions[modifica]

Primers anys[modifica]

El programa utilitzava un format de revista similar al del programa canadenc W5, que s’havia estrenat dos anys abans. Va ser pioner en molts dels procediments i tècniques de periodisme d'investigació més importants, com ara reeditar entrevistes, càmeres ocultes i visites de "periodisme gotcha" a la llar o l'oficina d'un objecte d'investigació.[2] Programes similars van sorgir a Austràlia i el Canadà durant la dècada de 1970, així com a les notícies de la televisió local.

Inicialment, 60 Minuts s’emetia com un programa quinzenal organitzat per Harry Reasoner i Mike Wallace, debutant el 24 de setembre de 1968 i alternant setmanes amb altres produccions de CBS News els dimarts a la nit a les 10:00. pm Hora de l'Est.

Reporters[modifica]

Actualment[modifica]

  • Steve Kroft (1989–) (Edició central, dilluns, dimecres i divendres)
  • Lara Logan (2005–) (Edició central)
  • Scott Pelley (2003–) (Edició de migdia)
  • Morley Safer (1970–) (Edició de migdia)
  • Bob Simon (1996–) (Edició de mitjanit fins a 2015, actualment: edició central els dijous, edició de migdia i central els caps de setmana)
  • Lesley Stahl (1991–) (Edició de mitjanit)
  • Katie Couric (Des de setembre de 2006) (Edició de mitjanit els caps de setmana)
  • Anderson Cooper (Des de setembre de 2006) (Edició de mitjanit els caps de setmana i edició central, en reemplaçaments)

Anteriorment[modifica]

  • Ed Bradley (1981–2006)
  • Christiane Amanper (1996-2005)
  • Donen Rather (1975–1981, 2005–2006)
  • Harry Reasoner (1968–1970, 1978–1991)
  • Diane Sawyer (1984–1989)
  • Meredith Petxina de pelegrí (1989–1991)
  • Mike Wallace (1968–2006)

Format[modifica]

60 Minuts consisteix en tres notícies de llarga durada sense gràfics superposats. Hi ha un tall comercial entre dues històries. Cada història s’introdueix a partir d’un conjunt amb un teló de fons semblant a pàgines d’una història de la revista sobre el mateix tema. El programa realitza les seves pròpies investigacions i fa un seguiment de les investigacions impulsades per diaris nacionals i altres fonts. A diferència del seu competidor més famós 20/20, així com programes de notícies tradicionals locals i nacionals, els periodistes de 60 Minutes mai no comparteixen la pantalla (ni parlen) amb altres periodistes de 60 minuts a la càmera en cap moment. Això crea un fort sentiment psicològic d’intimitat entre el periodista i l’espectador de televisió.

To dels informatius[modifica]

60 Minuts combina el periodisme de sonda de la sèrie CBS See It Now dels anys 50 amb Edward R. Murrow (un programa per al qual Hewitt va ser el director durant els seus primers anys) i els perfils de personalitat d’un altre programa de Murrow, Person to Person. Segons les pròpies paraules de Hewitt, 60 minuts combina "Higher Murrow" i "lower Murrow".[3]

Altres versions[modifica]

L'èxit de 60 Minuts ha estat tal que s'han realitzat adaptacions en diversos països:

Argentina[modifica]

El 1979, l'Argentina Televisora Color (ATC) va crear el noticiari 60 minuts, conduït per José Gómez Fonts, Silvia Fernández Barrio i Maria Larreta. Amb la direcció periodística d’Horacio Larrosa, el programa es va convertir en l'eina de comunicació i l'espai de presa de posició de les Forces Armades i la societat civil.

L'abril de 1982, durant la Guerra de les Malvines, la televisió i en especial "60 minuts" van tenir un paper important en la societat argentina, ja que van ser els portaveus oficials del que passava a les Illes. El 2 d'abril es va transmetre el desembarcament, i a partir del 12 d'abril, ATC es va instal·lar a Malvines per transmetre en directe amb la cobertura del periodista Nicolás Kasanzew. Va acabar d'emetre's el 1983.

Austràlia[modifica]

La versió australiana de 60 Minuts va ser estrenada l'11 de febrer de 1979 i s'emet els diumenges a la nit en la cadena Nine Network. Els seus reporters són:

  • Liam Bartlett (2006-)
  • Tara Brown (2001-)
  • Liz Hayes (1996-)
  • Peter Overton (2001-)

El seu comentarista és:

  • Peter Harvey (2003-)

Catalunya[modifica]

Televisió de Catalunya han emès alguns dels treballs periodístics més prestigiosos produïts a tot el món sobre temes d'actualitat.[4]

Espanya[modifica]

A Espanya, diverses cadenes autonòmiques, emeten o han emès el format. Canal Sud, emeten els «60 minutos» a Canal Sur 2.[5]

Euskal Telebista va emetre el format «60 minuts» entre 2011 i 2013, dedicant cada programa a un personatge o tema d'actualitat.[6] Telemadrid va emetre durant vint-i-un anys, una adaptació del format denominada «30 minuts».[7]

Mèxic[modifica]

Produïda per Televisa i conduïda pel periodista Juan Ruiz Healy en la seva primera etapa de 1978 a 1984, va anar el programa pioner en periodisme de recerca de la TV mexicana. El seu primer director va ser Félix Cortés Camarillo. Li van succeir Gonzalo Carvajal, Graciela Lleial, Andrés Díaz Zayas, Jorge Vargas Diex Barroso i Jaime Maussan.[8] El seu lema "periodisme de fons en televisió" va ser molt famós i va aconseguir grans nivells d'audiència els diumenges a les 23 h. Va ser tota una fita de la televisió mexicana.

La sèrie va acabar després de disset anys a l'aire el gener de 1995 i va comptar amb audaços reporters-investigadors, que després serien molt reconeguts i formarien projectes independents com: Jaime Maussan, Miguel Bárcena, Miguel Ángel Collado, Jorge L. Castañeda, Guillermo Figueroa, Rafael Vyera Matuk, Victor Hugo Hernández, Jorge Ramos Ávalos, Alfonso Teixeixi Cunningham (Productor i conductor en Freqüència TEC 94,4 FM), Lourdes Mendoza Rubio (Locutora en Radi 620 AM), Salvador Alejandro González, Beatriz Evangelista, Santos Mondragón, Alberto Tinoco Guadarrama, José Martín Sámano i Sotero García Reyes (també reporter de l'Herald de Mèxic i argumentista de Fantomas), entre altres.[8][9][10]

Va haver-hi algunes paròdies en programes còmics: en La carabina de Ambrosio per Alejandro Suárez amb "60 monitos" i en Chiquilladas per Carlos Espejel amb "60 segunditos".

Nova Zelanda[modifica]

La versió neozelandesa de 60 Minuts es va començar a emetre al canal TV3 en 1989. En 1992 els drets de 60 minuts van ser comprats pel canal TVNZ, que ho va començar a emetre en 1993. En 2002 va començar a emetre el seu propi programa de recerca anomenat Sunday, per la qual cosa 60 minuts va ser cancel·lat. 60 minuts és transmès novament per la cadena TV3 i és presentat per Mike McRoberts, amb la participació de Melanie Reid i Amanda Miler.

Paraguai[modifica]

L'Emissora Red Guaraní (Canal 2) d'Asunción, Paraguai, porta la versió homònima d'aquest programa estatunidenc a partir del 14 de març de 2005 i va ser conduït per Pamela Esbarzer i Pablo Valdez i es va emetre de dilluns a divendres a les 12.30 p. m. (hora local). Es va tornar a emetre l'1 de febrer de 2012 a les 11.00, també hora local de la mà de Bibiana Landó en la conducció.

Referències[modifica]

  1. Barkin, Steve Michael. American Television News: The Media Marketplace and the Public Interest (en anglès). M.E. Sharpe, 2003. ISBN 978-0-7656-0922-9. 
  2. Frum, David. How We Got Here: The '70s. New York City, New York: Basic Books, 2000, p. 36. ISBN 0-465-04195-7. 
  3. Potter, Deborah. «What Would Murrow Do?». American Journalism Review. Phillip Merrill College of Journalism, octubre 2008. [Consulta: 18 gener 2017].
  4. TV3. «60 minuts». [Consulta: 7 juny 2021].
  5. «Canal Sur | RTVA Radio y Televisión de Andalucía» (en castellà). [Consulta: 4 juny 2021].
  6. «Reportajes de actualidad en el programa 60 minutos en ETB2 | EITB 60 minutos» (en castellà). [Consulta: 4 juny 2021].
  7. Telemadrid. «30 Minutos» (en castellà). [Consulta: 4 juny 2021].
  8. 8,0 8,1 «Tercer Milenio Tv, Jaime Maussan, UFO skywatcher». [Consulta: 1r juliol 2016].
  9. «Festival Pantalla de Cristal 2013. Loreto Peralta recibe premio “Revelación Infantil”, Diario Judío». Festival Pantalla de Cristal 2013. Loreto Peralta recibe premio “Revelación Infantil”.
  10. «Un Mensaje de Fe, Radio y Televisión». Arxivat de l'original el 5 d'abril de 2019. [Consulta: 1º Juliol 2016].