A Midsummer Night's Dream (Britten)
Estudi per a la baralla entre Oberon i Titània. Sir Joseph Noel Paton. 1849. | |
Títol original | A Midsummer Night's Dream |
---|---|
Forma musical | òpera |
Compositor | Benjamin Britten |
Llibretista | Benjamin Britten i Peter Pears |
Llengua del terme, de l'obra o del nom | anglès |
Basat en | A Midsummer Night's Dream (William Shakespeare ) |
Data de publicació | segle XX |
Parts | 3 |
Durada | 3 hores i 18 minuts |
Personatges | En cursiva s'indica el repartiment de l'estrena
|
Estrena | |
Estrena | 11 de juny de 1960 |
Escenari | Festival d'Aldeburgh, |
Director musical | Benjamin Britten |
Estrena als Països Catalans | |
Estrena al Liceu | 18 d'abril de 2005 (estrena a Espanya) |
A Midsummer Night's Dream, op. 64 (en anglès, El somni d'una nit d'estiu), és una òpera en tres actes amb música de Benjamin Britten, basada en la peça teatral homònima de Shakespeare. El llibret en anglès va ser obra del mateix compositor i de Peter Pears, i va preservar quasi totes les característiques de l'original, encara que el van condensar per a satisfer les exigències de durada d'una òpera. Va ser estrenada l'11 de juny de 1960 al Jubilee Hall durant el Festival d'Aldeburgh, amb direcció del mateix compositor.
Representacions
[modifica]Es va estrenar l'11 de juny de 1960 al Jubilee Hall durant el Festival d'Aldeburgh, amb direcció del mateix compositor. El dia de l'estrena va significar la reobertura de la Jubilee Hall que s'havia restaurat amb un gran pressupost.[1]
A Catalunya, es va estrenar el 18 d'abril de 2005 al Gran Teatre del Liceu.
Anàlisi musical
[modifica]Caracterització dels personatges
[modifica]Britten va compondre la música de cada personatge fixant-se en les seves característiques: si eren reals o fantàstics, rústics o nobles, enamorats o gelosos. Als personatges rústics els va proporcionar una música senzilla d'estil folklòric. Els amants tenen un món sonor més romàntic i les fades estan representades de manera etèria.
Una de les novetats de l'òpera és que, per primera vegada en la història del gènere, es va compondre el personatge principal per a veu de contratenor. De fet, Britten va escriure el paper pensant específicament en les característiques vocals d'Alfred Deller: una veu intensament lírica, però feble en les notes agudes. Per tant, mai no es requereix que les notes altes es cantin amb intensitat forte. Per a l'altre personatge principal de l'obra, Titània, va optar per una veu de soprano de coloratura, amb arriscades intervencions vocals. El follet Puck és un personatge parlat, que apareix acompanyat per una combinació de trompeta i caixa rítmica. A diferència de la resta de les seves obres per a escena, a banda de la primerenca opereta Paul Bunyan, no inclou un paper destacat per al seu company Pears, el qual en canvi assumeix el paper còmic de Flute/Tisbe. El tercer acte conté una paròdia de l'òpera italiana del segle xix: la representació de Píram i Tisbe per part dels artesans. Hi ha a l'obra altres paròdies –menys òbvies– de les convencions operístiques. Com a moltes altres òperes, A Midsummer Night's Dream s'obre amb un cor, però aquesta vegada és un cor de veus blanques infantils, cantant a l'uníson. Després hi ha l'entrada de la prima donna i el principal personatge masculí, molt allunyat dels heldentenors wagnerians, i més pròxim als castrati de les òperes de Händel. El tractament que Britten va donar a Puck també suggereix paròdia: normalment, l'ajudant de l'heroi és un baríton; aquí és un jove adolescent que ni tan sols canta.
Valoració
[modifica]L'òpera va rebre, des del principi, crítiques contraposades. W. H. Auden, que havia estat col·laborador de Britten i posteriorment es va allunyar d'ell, la va desdenyar considerant-la «terrible – Pur Kensington», mentre molts altres la van lloar. Ara és àmpliament acceptada com una de les obres mestres de Britten. Tot i que la crítica a vegades considera que l'escena de Píram i Tisbe és massa llarga, l'excel·lent qualitat de la música de fades normalment convenç fins i tot els més durs crítics. Sol representar-se amb bastant regularitat.
És una obra típica de l'estil de Britten, amb un món sonor molt especial, no marcadament dissonant, però farcit de subtils harmonies atmosfèriques i pintura tonal.
Segons Roger Alier, Britten «va arribar a captar el sentit màgic de l'obra de Shakespeare creant un clima musical que, malgrat les diferències, manté un cert contacte amb el món teatral-musical de Purcell».
Enregistraments
[modifica]Any | Director | Elenc (Oberon, Tytania, Puck, Thesius, Hippolyta, Lysander) | Orquestra | Segell[2] |
---|---|---|---|---|
1966 | Bryan Balkwill | Josephine Veasey, Elizabeth Vaughan, Kaplan Kaye, Victor Godfrey, Maureen Guy, Alexander Young | Covent Garden | Oriel Music Society |
1966 | Benjamin Britten | Alfred Deller, Elizabeth Harwood, Stephen Terry, John Shirley-Quirk, Helen Watts, Peter Pears | London Symphony Orchestra | Decca |
1976 | Meredith Davies | James Bowman, Jill Gomez, Julian Littman, Robert Lloyd, Gillian Knight, Ryland Davies | Covent Garden | Open Reel Tape |
1978 | Anthony Hose | James Bowman, Rita Cullis, Sylveste McCoy, Roderick Kennedy, Patricia Price, Arthur Davies | Welsh Philharmonia Orchestra | Open Reel Tape |
1981 | Bernard Haitink | James Bowman, Ileana Cotrubas, Damien Nash, Lieuwe Visser, Claire Powell, Ryland Davies | London Symphony Orchestra | Pioneer |
1990 | Richard Hickox | James Bowman, Lilian Watson, Dexter Fletcher, Norman Bailey, Penelope Walker, John Graham-Hall | City of London Sinfonia | Virgin Classics |
1995 | Colin Davis | Brian Asawa, Sylvia McNair, Carl Ferguson, Brian Bannatyne-Scott, Hilary Summers, John Mark Ainsley | London Symphony Orchestra | Philips |
1996 | David Atherton | Jochen Kowalski, Sylvia McNair, Nick Stahl, Jeffrey Wells, Victoria Livengood, Kurt Streit | Metropolitan Opera | House of Opera |
2004 | Paul Daniel | Robin Blaze, Sarah Tynan, Emil Wolk, Iain Paterson, Leah-Marian Jones, Alfred Boe | English National Opera | Premiere Opera |
2005 | Harry Bicket | David Daniels, Ofelia Sala, Emil Wolk, Ned Barth, Jean Rigby, Gordon Gietz | Gran Teatre del Liceu | EMI |
Referències
[modifica]- ↑ Kaufmann, Dirk Ulrich. «11.6.1960: Brittens "Sommernachtstraum" uraufgeführt» (en alemany). kalenderblatt.de. [Consulta: 6 abril 2020].
- ↑ Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 5 abril 2020].
Bibliografia
[modifica]- Alier, R., Heilbron, M. i Sans Rivière, F., La discoteca ideal de la ópera, Planeta, Barcelona, 1995. ISBN 84-08-01285-1
- McLeish, K., McLeish, V. i Reverter, A., La discoteca ideal de música clásica, Planeta, Barcelona, 1996. ISBN 84-08-01038-7