A la memòria d'un àngel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
A la memòria d'un àngel
Alma Mahler i Walter Gropius amb la seva filla Manon en braços
Alma Mahler i Walter Gropius amb la seva filla Manon en braços
Compositor: Alban Berg (1885-1935)
Tonalitat: atonal
Forma musical: dodecafònica
Any: Abril a agost de 1935
Estrena: Barcelona, Palau de la Música Catalana, 19 d' Abril de 1936
Dedicatòria: A la memòria de Manón Gropius
Durada: 25'04 m.
Moviments:
  • Allegro, Allegretto
    Allegro, Adagio

A la memòria d'un àngel és un concert per a violí compost per Alban Berg. Fou iniciat l'abril de 1935 i conclòs l'11 d'agost d'aquest mateix any. Louis Krasner fou el solista de l'estrena, que fou dirigit per Hermann Scherchen en el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, celebrat al Palau de la Música de Barcelona, el 19 d' Abril de 1936.

Historial[modifica | modifica el codi]

Louis Krasner, violinista nord-americà que executà algunes de les composicions contemporànies més avançades, s'interessà per la música dodecafònica durant la dècada del trenta. Començà a pensar en un concert compost expressament per a ell per un dels grans compositors dodecafònics, Arnold Schönberg o un dels seus dos deixebles, Alban Berg o Anton Webern. Krasner coneixia la música de Berg i pensà que, de tots tres, aquest era la millor opció degut a que el seu estil líric s'adaptava millor al violí. (Temps després, Krasner es dirigí a Webern per a sol·licitar-li una peça de solo, però aquesta no fou mai escrita.)

Després d'esbrinar discretament vers el violinista, Berg estigué d'acord a trobar-se amb ell. El compositor no estava especialment interessat en el projecte, perquè en aquest moment estava profundament involucrat en la composició de l'òpera Lulu i perquè dubtava de la seva habilitat per a compondre un concert virtuós. Krasner el va convèncer de què ell no estava interessat en una obra sobresortint i buida, sinó en quelcom substancial que seguis la tradició dels concerts de Johannes Brahms i de Ludwig van Beethoven. Krasner argumentà que una obra lírica per a solista ajudaria a que el públic comprengués que la música dodecafònica ni era cerebral, ni obtusa, ni matemàtica. A més, l'encàrrec era lucratiu i Berg estava passant per dificultats financeres. Acceptà l'encàrrec amb certa pertorbació; només era la segona vegada que anava a escriure per un honorari.

Poc temps després que en Berg acceptés escriure el concert, succeí quelcom que produí un profund impacte envers l'obra. El compositor era amic d'Alma Mahler Gropius i de la seva família. Alma, vídua del compositor Gustav Mahler, s'havia casat després amb l'arquitecte Walter Gropius (més tard ho féu amb el novel·lista Franz Werfel). Tenia dues filles, Anna Mahler i Manón Gropius. Berg se sentia especialment lligat a Manón. Mutzi, com l'anomenava, tenia 18 anys quan fou atacada per la poliomielitis. Com la seva mare comentà posteriorment:

« Alban Berg estimà la meva filla des que va néixer com si fos filla seva. Ella es feia més i més ermosa a mesura que creixia. Quan Max Reinhardt la va conèixer, hem demanà que li'n donés permís per a interpretar el paper del primer àngel a Grosses Welttheater a Salzburg. Però abans que pugues fer-se cap arranjament al respecte, ella fou atacada per la paràlisi infantil. De forma que va romandre en el llit tot un any i morí el dia de Pasqua de 1935. No va fer el paper d'àngel sinó que, en realitat, es convertí en un d'ells. Després de la seva mort, Berg no va poder acabar la seva òpera pròpia, Lulú. Va compondre el Concert per a violí i el dedicà a la memòria de Manón. »

Berg desitjava que el concert reflectís en primer lloc la personalitat de Manon i després el sofriment, mort i transfiguració. Probablement no és simple coincidència que la seva idea fos similar a la que subjau darrere la Mort i Transfiguració de Richard Strauss. Ja que aquesta fou l'única obra de Strauss que Berg respectà. Mentre treballava en el concert, Berg va escriure a en Wlli Reich demanant-li alguns corals de Bach. Berg desitjava incloure un coral degut a Manón. Reich envià la música i Berg descobrí que un dels corals començava amb les últimes quatre notes de la sèrie tonal amb la que ell estava treballant. Així va poder integrar el coral en el concert d'una manera lògica sense que la sobtada aparició de la tonalitat en una obra dodecafònica sembles arbitraria. El coral que elegí és ¡Es ist genug! ("Ni ha prou"). El text diu:

« "¡Ni ha prou! ¡Senyor, si és el Teu gust, alliberam del meu jou! ¡Mon Jesús arriba: ara bona nit, ¡ho món! 'Estic ascendint vers la casa del cel, segurament allí estaré en pau; el meu gran dolor restarà aquí abaix. ¡Ni ha prou, ni ha prou!" »

Els moviments[modifica | modifica el codi]

  • 1r. Allegro, Allegretto

L'obra de Berg comença d'una manera elemental: el solista toca les quatre cordes obertes del violí: és com si el concert creixes des d'aquests sons bàsics del violí. La segona part del primer moviment reflecteix la felicitat de Manón i la seva vivacitat. Hi ha seccions marcades scherzando, wienerish (de forma vienesa), i rústico; hi ha ritme de vals i figures pròpies del cant tirolès i, hi ha una verdadera cançó folklòrica de la Caríntia.

  • 2n. Allegro, Adagio

La primera part del segon moviment és intencionalment aspre i dissonant amb el fi de descriure la malaltia de Manón. Després s'entona la coral de Bach com a record de la mort de la jove. Després de dues variacions del coral, es recorda la cançó folklòrica de Caríntia amb grans pathos i el treball acaba tendrament amb el solo de violí elevant-se envers el seu registre més alt, d'aquesta manera simbolitza l'ascens de Manón cap al cel.

Anàlisi del concert[modifica | modifica el codi]

Aquest retrat de Manón és el que podríem anomenar-se el programa públic del concert. Existeixen evidències considerables en el sentit que Berg també intentà un significat addicional i privat. En el Concert per a violí, com en la majoria de les seves obres de maduresa, s'entregà a la numerologia mística. Les marques dels temps i les longituds de les frases i de les seccions sovint estan determinades per tres números "màgics", el 23 (que fou el seu propi número fatídic), el 10 (que usà en diverses obres per a simbolitzar Na Hannah Fuchs-Robettin, la dona amb la que va tindre un affair secret durant els últims 10 anys de la seva vida) i l'encara no explicat número 28. Els càlculs que apareixen als màrgens del manuscrit de Berg confirmen la seva preocupació respecte aquests tres números. En particular, les variacions sobre el coral de Bach estan estructurades d'acord a les longituds dels compassos de 10, 23, i 28. Per què usaria Berg simbols del seu amor per Fuchas-Robettin en un concert concebut com a record a la memòria de Manón Gropius?.

Un altra trenca-closques,segons l'erudit en Berg, Douglas Jarman, fa referència al text (no escoltat) de la cançó folklòrica de Caríntia que Berg cita. Ja que les paraules del coral de Bach són apropiades per el concert i, ja que en altres obres de Berg els texts originals de les cites sempre es refereixen al significat de la música...no és raonable suposar que el text de la cançó folklòrica sigui rellevant?. Encara què, els mots d'aquesta innocent cançó no tenen res a veure ni amb Hannah Fuchs-Robettin ni amb Manón Gropius. Elles parlen d'una jove nomenada Mizzi. Com sol succeir, hi hagué una Mizzi en la vida de Berg. Quan tenia 17 anys, el compositor tingué un assumpte amb Marie Scheuchi, del qual malnom fou probablement Mizzi. Berg i Mizzi tingueren una filla que va néixer el 1902.

Potser la cançó folklòrica es refereix no tan sols a la innocència de Manón sinó també, més secreta i específicament, al primer amor de Berg. Potser el secret número 28 es refereix a Mizzi Scheuchl o a la filla il·legitima d'ambdós. Tal vegada Berg identifica la seva única filla, per la qual mai va poder ser un pare verdader, amb Manón Gropius, a la que estimà "con si hagués sigut la seva pròpia filla". Com que el compositor pogué haver pressentit que el concert seria la seva última obra, és probable que inclogués en ell referències ocultes a la seva verdadera filla i a la seva filla substituta, així com als seus amors primer i últim, el que es recorda (en una cançó escoltada "com des de lluny") com una implicació deguda a la innocència de la joventut i l'altre (tal com està simbolitzat en les longituds de la frase de les variacions del coral a "Ni ha prou") tenyit amb els pathos de la mort imminent.

La construcció del Concert[modifica | modifica el codi]

Palau de la Música Catalana, on s'escolta per primera vegada les notes del concert per un àngel

Tement el pitjor, treballà ràpidament. Encara que consultava sovint amb Krasner. Més que fer que en Krasner executés passatges en els que el compositor havia estat treballant, Berg li demanava que improvises durant hores. El compositor semblava que no l'escoltava, però cada vegada que el violinista es parava, entrava en l'habitació i li menava continuar. D'aquesta manera Berg aprengué quin tipus d'artificis tècnics arribaven a Krasner amb més facilitat. Encara i així, quan el concert fou acabat, el solista considerà que algunes parts eren massa difícils. Berg va estar a punt de revisar-lo, quan Krasner li demanà li concedís temps per treballar sobre aquests desafiants passatges. El violinista descobrí que podia dominar-los i al final no es modificà res.

Segons la seva dona, la salut de Berg no era bona:

« Alban, al llit, malalt i torturat pel dolor, treballava frenèticament i sense interrupció per a concloure la composició del seu Concert per a violí. Refusant detenir-se ni per menjar ni per dormir, movia inexorablement l'enfebrada mà. "Haig de continuar", responia a la seva esposa, no hem puc parar, no tinc temps". »

El concert restà acabat per l'agost. Berg tenia 50 anys. El desembre degué ser portat a l'hospital, aparentment víctima d'un enverinament de la sang produït per abscessos. A pesar de les operacions i de les transfusions de sang, no millorà. Ell tractava de mantindre el bon humor pel bé de la seva esposa. Demanà per exemple, conèixer el jove que li havia donat la sang, el qual resultà ser un vienès ordinari i indiferent. Berg comentà: "¡Tant de bo hem converteixi en compositor d'operetes!" El 23 de desembre anuncià: "Avui serà un dia decisiu." Morí poc després de mitja nit del dia 24. La seva màscara mortuòria fou presa per Anna Mahler. El Concert de Violí es convertí en el seu propi rèquiem. Berg no va escoltar mai el concert que Krasner interpretà per primera vegada a Barcelona en el Palau de la Música Catalana, pel març de l'any següent. L'amic més intim del compositors, Anton Webern, havia d'haver estat el director, però aquest es trobava massa pertorbat per la mort de'n Berg com per a realitzar assajos. Passà els dos primers dels tres assajos programats treballant sobre l'obertura del concert i dedicant molt de temps a explicar detalladament (amb el seu castellà titubejant) les intencions de Berg. Finalment, Webern renuncià, deixant a Hermann Scherchen només un assaig per a preparar les parts del concert que els músics ni tan sols havien llegit encara. Dos anys més tard, Webern va escriure a Scherchen:

« I pensar que absolutament ningú em va comprendre!. Ningú va comprendre com hem sentia jo immediatament després de la mort de Berg i que senzillament no estava a l'alçada de la tasca de dirigir l'estrena de la seva última obra. »

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: A la memòria d'un àngel