Abadia de Cluny

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Abadia de Cluny
Cluny-Abtei-Ostfluegel-mtob.jpg
Dades bàsiques
Tipus abadia
Començament 2 setembre 909 i 910
Característiques
Estil arquitectura romànica
Ubicació
Estat França
Regió Borgonya - Franc Comtat
Departament Saona i Loira
Districte Districte de Mâcon
Cantó Cantó de Cluny
Municipi Cluny
Localització rue du 11-Août

46° 26′ 03″ N, 4° 39′ 33″ E / 46.434166666667°N,4.6591666666667°E / 46.434166666667; 4.6591666666667
Monument històric catalogat
Declaració 1862
Identificador PA00113220
Monument històric catalogat
Declaració 29 gener 1902
Identificador PA00113220
Monument històric catalogat
Declaració 5 setembre 1960
Identificador PA00113220
Modifica dades a Wikidata

L'abadia de Cluny, és una antiga abadia benedictina de la localitat de Cluny, situada en el departament de Saona i Loira, a la regió de Borgonya - Franc Comtat, en el centre-est de França. Una de les més il·lustres de tot el món per la santedat dels seus abats i monjos, pel nombre de religiosos que tingué subjectes arreu d'Europa, per haver estat cap de la gran Congregació monàstica del seu nom (Cluniacencs), pels seus magnífics edificis i ric tresor de joies, relíquies i llibres, actualment tot perdut i destruït.

Història[modifica | modifica el codi]

Va ser fundada en una reserva forestal de cacera el 2 de setembre de l'any 909 per Guillem I, duc d'Aquitània, comte d'Alvèrnia, el qual va instal·lar allà a l'abat Bernó de Baume, i dedicant-la a Sant Pere Apòstol, i va posar l'abadia sota l'autoritat immediata del Papa Sergi III. L'abadia i la seva constel·lació de dependències es van convertir aviat en l'exemple del tipus de vida religiós del segle XI.

Com l'abat Bernó, els primers monjos provenint del monestir de Baume, establint-se una més perfecta observança de la regla de Sant Benet, junt amb els estatuts d'Aquisgrà i els usos de Sant Benet d'Aniana, que en el segle anterior havia restablert la disciplina monàstica en gran nombre de convents de les Gàl·lies. La vida reformadíssima dels cluniacencs aviat fou imitada per molts altres monestirs, mercès al zel dels successors de Bernó de Borgonya, que foren Sant Odó (926-43), sant Aymar (943-954), Sant Maiol (954-994), sant Odiló (994-1048), sant Hug (1048-1109), aquest portarà Cluny a l'apogeu de la seva glòria. El 1054 funda la Charité sur Loire: el 1055 el monestir femení de Marcigny, bressol de les monges cluniacenques. A ell es deu també la fundació de Sant Pancraç de Lewes a Anglaterra, cap dels cluniacencs britànics. I mercès a la seva bona amistat amb Alfons VI, una sèrie important de monestirs es fundà a Castella: és el cas sobretot de Santa Maria de Nájera (1079). Hug tambe començà la gran basílica cluniacenca, una de les millors i més grans esglésies de França, que acabà l'abat Pere el Venerable (1123-1158) i consagrà el papa Innocenci II el 1130.

En aquest temps Cluny estava en el seu apogeu, i a més de dar monjos a molts altres, tenia el seu convent 460 religiosos, molts d'ells il·lustres en santedat i erudició, alguns també distingits per les dignitats que assoliren en l'Església. La fundació de la Congregació cistercenca i la rivalitat i diferències que hi hagué entre ella i el monestir de Cluny foren força perjudicials per aquest, no obstant la defensa brillant que va fer de les seves costums, usos i cerimònies l'abat Pere el Venerable, un dels més il·lustres personatges del seu temps.

Els successors ja no estigueren tots a la mateixa altura; amb tot, s'ha exagerat massa la decadència que suposen començà de seguida a Cluny, atribuint-la també a les seves dependències amb clara injustícia, la qual és molts més gran fent-la extensiva als altres monestirs d'hàbit negre, doncs tant a França com en la resta d'Europa, florien i continuaren sempre observants molts d'altres que no tenien res en comú amb Cluny, si no era professar la mateixa Regla.

En el mateix segle de Pere el Venerable governà a Cluny, Teobald, que d'abat de Sant Basolo ascendí a aquest el 1880 (1880-1884) i després a cardenal prevere per nomenament del Papa Alexandre III i per fi fou promogut a cardenal bisbe d'Ostia per Luci III (1884-1888). Gerard de Lausana, abat nº. 19 de Cluny (1215) després fou bisbe de Valença i finalment patriarca de Jerusalem (1230); Hug VI de Sales (o de Rochecorbon), traslladat de Sant Martí de Tours, governa vuit anys i consagrat bisbe de Langres, morí en l'expedició de Terra Santa (1244-1250). El 1244 el succeí Guillermo III de Pontoise, abans fou prior de la Charité, que al cap de catorze anys ascendí a bisbe d'Agen (1248) i morí sent patriarca de Jerusalem el 1263.

A principis del segle XIV, Henri I de Fautrières, governà a Cluny durant onze anys i després fou nomenat bisbe de Saint-Flour (1319-1320). Pierre II de Chastelus, electe el 1322, doctor en Teologia, després de vint anys de govern, ascendí a la Seu episcopal de Valença (1342-1350). Androin de la Roche, doctor en Teologia (1351), fou creat cardenal del títol de Sant Marcel per Innocenci VI (1361). Es molt conegut en la història. Morí a Viterbo el 1369. Encara durant el segle XV Cluny va tenir abats excel·lents. Oddó II, de la Ferrière, abans fou prior de Savigny, governà 33 anys, destacant per la santedat de vida i esperit profètic. Joan III de Borbó, que el succeí el 1456, era monjo de Sant Andreu d'Avinyó; presidí a Cluny durant vint-i-dos anys, donant noves lleis per a conservar la disciplina monàstica, i encara que el nomenaren bisbe, va voler rebre sepultura a Cluny. El 1481 el succeí Jaume II d'Amboise, que presidí durant trenta quatre anys, i el qual ve reprendre una reforma de Cluny el 1486, i després promulga un reglament general de reforma el 1494, mentre reorganitza ensems el sistema de visites i expulsa tots els indesitjables bo i restablint arreu la vida comuna, inclús la de clausura. Jaume morí sent bisbe de Clermont. Geoffroy d'Amboise i Aymard II de Boissy encara foren abats regulars; però el 1529 comenaçaren a Cluny els comendataris, de les guerres dels quals no se'n va poder escapolir en el successiu, pel que tingué de ressentir-se notablement, tant en l'espiritual com en el temporal. Richelieu i Mazzarino, els quals tenien ben poc d'eclesiàstics, es titularen abats de Cluny, per gaudir de les seves grosses rendes.

L'orde benedictí va ser clau en l'estabilitat aconseguida per la societat europea del segle XI, i en part a causa de la seva va ser el model d'estil de la vida monacal a Occident des de finals del segle X. Una successió d'abats competents van ser també figures rellevants al terreny internacional. El mateix monestir de Cluny va esdevenir el monestir més gran i prestigiós, i en la institució monàstica millor preparada d'Europa. La influència de Cluny es va estendre des de la segona meitat del segle x fins a principis del segle XII.

Els edificis[modifica | modifica el codi]

Els edificis i església de Cluny eren verdaderament regis i corresponents a monestir tant principal. Una bona proba d'això és que el 1245 va poder albergar còmodament i sens destorb per als monjos, al papa Innocenci IV, que venia del concili ecumènic de Lió en companyia de 12 cardenals, que estrenaren allà el capell vermell per primera vegada; els patriarques d'Antioquia i Constantinoble, tres arquebisbes i 15 bisbes amb gran nombre d'abats; a més, a sant Lluís IX de França; la seva mare Blanca de Castella, el seu germà, el seu germà, el duc d'Artois i la seva germana, l'emperador Balduí II de Courtenay, els fills de sant Ferran de Castella i Jaume el Conqueridor,

Durant la Revolució Francesa, l'abadia va ser saquejada. Actualment, només sobreviu una petita part del conjunt arquitectònic original.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]