Abat Odó

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAbat Odó
Monestir de Sant Cugat - Abat Odó.JPG
Sepultura de l'abat Odó al monestir de Sant Cugat
Dades biogràfiques
Mort 1010
Activitat professional
Camp de treball Abat
Ocupació Bisbe i sacerdot
Modifica dades a Wikidata

L'abat Odó, també anomenat Ot segons algunes fonts (? - 1010), fou bisbe de Girona (995-1010) i abat del monestir de Sant Cugat del Vallès (986-1010).

Biografia[modifica]

Suposadament de procedència d'alt llinatge aristocràtic, Odó ingressà com a levita en el monestir entorn de l'any 970. L'any 985, la incursió d'al-Mansur fou la causa de la mort de l'abat Joan juntament amb dotze monjos, alguns refugiats a Barcelona i altres al cenobi, que fou destruït i l'arxiu cremat. Passat el perill, el 986, l'abat Odó reféu el monestir i el patrimoni i obtingué una confirmació global dels seus béns del rei franc Lotari i sis anys més tard del papa Silvestre II. Hi ha constància que l'any 995 era bisbe de Girona.

L'any 1010, Ramon Borrell, comte de Barcelona, i Ermengol I, comte d'Urgell, organitzen un exèrcit de deu mil homes com a represàlia per la destrucció de Barcelona, proclamant que lluitaran per ajudar el califa cordovès Muhammad II contra el seu rival Sulayman al-Mustain. L'abat Odó s'uneix a la plana major de l'exèrcit que es dirigeix cap al sud de la península. L'exèrcit intervé en la guerra, venç l'enemic a la batalla d'Akabat al-Bakra el 2 de juny i la batalla del riu Guadaíra tres setmanes més tard, on és derrotat, entra a Còrdova i com el califa Híxam II no disposava de prou diners per continuar pagant l'exèrcit mercenari català, aquest s'ho va cobrar saquejant la ciutat.[1] El botí fou abundant, com també ho foren les pèrdues: uns tres mil morts, entre els quals el comte Ermengol, i l'abat Odó.

L'abat Odó representa un dels moments més esplendorosos de la història del monestir, sent un dels principals artífex del creixement temporal i espiritual de l'abadia, però també és un dels millors exponents de la tènue distància que separa els afers del món espiritual dels afers del món terrenal.

Odó perviurà en la història del monestir com el gran abat, així ho mostren l'epitafi de la seva lauda sepulcral i les mencions en les necròpolis de l'abadia.

Té dedicat un carrer al districte de Sant Andreu de Barcelona,[2] un a Sant Cugat del Vallès[3] i un a Sabadell.[4]

Referències[modifica]

  1. «Notícies publicades pels lectors». Arxivat de l'original el 18-12-2007.
  2. Nomenclàtor. «Carrer de l'Abad Odó». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 30 juliol 2015].
  3. «Carrer de l'Abat Odó». Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. [Consulta: 30 juliol 2015].
  4. Nomenclàtor. «Carrer de l'Abat Otó». Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 30 juliol 2015].

Bibliografia[modifica]

  • Ruiz Culell, Joan: "La figura d’Odó, Abat de Sant Cugat (985-1010) i Bisbe de Girona (995-1010)". Capítol 3 del llibre, La butlla de Silvestre II al Monestir de Sant Cugat. Commemoració del Mil·lenari (1002-2002), pag. 41-50. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Sant Cugat del Vallès 2002
  • Ruiz Culell, Joan: "Les transformacions del monestir de Sant Cugat als voltants de l'any 1000", pag. 148-156, dins Actes de la XLII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, Sant Cugat del Vallès 23-25 d'octubre de 1998. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Arxiu Nacional de Catalunya. Sant Cugat del Vallès 2000
  • Ruiz Culell, Joan: “La construcció del sòl patrimonial del monestir de Sant Cugat del Vallès (980-1010)” (VI Premi Gausac de Recerca). Gausac 14, pag. 13-42. Sant Cugat del Vallès 1999
  • Ruiz Culell, Joan: "Existeix una ideologia al voltant de l'adquisició de propietats durant l'abadiat d'Odó de Sant Cugat?", pàg. 163-168. Actes de les Jornades de Joves Medievalistes del Vallès.Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra 1998
  • Ruiz Culell, Joan: "El monestir de Sant Cugat durant l'abadiat d'Odó (985-1010): la resposta a la nova estructuració comtal", Medievalia, núm. 12, pàg. 41-50. Universitat Autònoma de Barcelona – Institut d’Estudis Medievals. Bellaterra 1995