Aben Aboo

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAben Aboo
Los Monfies de las Alpujarras Illustration pag 229.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle XVI Modifica el valor a Wikidata
Alpujarra de la Sierra Modifica el valor a Wikidata
Mort15 març 1571 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Bérchules Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióRebel (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

Diego López, anomenat Abén Aboo, veí de Mecina Bombarón (Granada), va ser un morisc castellà de família important, participant actiu en larebel·lió de les Alpujarras (1568-1571) que va encapçalar en la seva última etapa. Era cosí d'Aben Humeya i nebot de Hernando el Zaguer, agutzir de Cadiar. Aben Aboo fou un dels primers a sumar-se a la rebel·lió. Va donar refugi a casa seva a Aben Humaya i al Zaguer; per això alguns oficials del marques de Mondejar, amb els que tenia acords de treva, trencant els pactes i les garanties, el van sotmetre a terribles tortures, que va aguantar de manera extraordinària.

No obstant algunes extremes mostres de lleialtat, quan van esclatar dissensions entre els revoltats no va dubtar a posar-se del costat dels enemics d'Abén Humeya, que l'acusaven de comportar-se despòticament i d'estar en tractes amb els cristians a més d'haver ordenat assassinar als combatents turcs i nord-africans que lluitaven al costat dels moriscs granadins. En la nit del 20 d'octubre de 1569, juntament amb Diego Agutzil, ell mateix va donar mort a Abén Humeya, tirant cadascun d'un costat del cordill que li havien col·locat a la gola.[1] Triat per ocupar el lloc del seu cosí i després d'obtenir la confirmació del governador d'Alger en representació del sultà otomà, va prendre el títol de Muley Abdalá Abén Aboo, rei dels andalusos, i va fer col·locar una frase a la seva bandera que deia: «No vaig poder desitjar més ni acontentar-me amb menys».[1]

Abén Aboo va continuar la guerra amb determinació i coratge, i va obtenir alguns triomfs notables, com l'ocupació d' Órgiva.[1] Al maig de 1570 va fer assassinar al Habaquí, el seu general, que havia iniciat converses de pau amb Joan d'Àustria i va aconseguir estendre la rebel·lió a la regió muntanyenca de Ronda.[2] Però ja a la fi d'aquest any, després de la dura campanya de l'estiu i l'expulsió de tots els moriscs de Granada ordenada pel rei Felip II, la rebel·lió estava gairebé totalment sufocada.[3] El 13 de març de 1571, refugiat en una cova entre Bérchules i Mecina Bombarón, en ple cor de la Alpujarra on tractava de resistir amb només quatre-cents dels seus homes, va ser assassinat per alguns d'ells, encapçalats per Gonzalo el Seniz, cèlebre bandoler monfí, en tractes amb els cristians, que els havien promès el perdó.[1][4] El seu cos va ser després portat a Granada on va ser esquarterat i el cap posat en una gàbia sobre l'arc de la porta del Rastre.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Mármol, t.
  2. Fernández Álvarez, p. 461.
  3. Fernández Álvarez, pp. 462-463.
  4. González, pp. 51-52.

Bibliografia[modifica]

  • Fernández Álvarez, Manuel, Felipe II i el seu temps, Madrid, Espasa Calpe, 1998, ISBN 84-239-9736-7
  • González Alcantud, José Antonio, El moro: les lògiques de la derrota i la formació de l'estereotip islàmic, Anthropos, 2002, ISBN 84-765-8620-5
  • Marmol i Carvajal, Luis del, Història del rebel·lió i càstig dels moriscs del reyno de Granada, Madrid, en la Impremta de Sancha, 1797
  • Martínez Góngora, Mar, L'home temperat: autocontrol, disciplina i masculinitat en textos espanyols de la primerenca modernitat, volum 147 de Currents in comparative Romanç languages and literatures (2005), ISSN 0893-5963