Able Archer 83
Able Archer 83 va ser el nom en clau d'un exercici de l'OTAN dut a terme el novembre de 1983. Les maniobres simulaven l'escalada progressiva d'un suposat conflicte bèl·lic amb els països del Pacte de Varsòvia que culminava en una crisi nuclear.[1] El context de màxima tensió de la Guerra Freda i el realisme de l'exercici van fer que els comandaments militars de la Unió Soviètica ho interpretessin com un atac real, situant el món a les portes d'una guerra atòmica.[2][3]
L'interès mediàtic i acadèmic per Able Archer 83 no va esclatar fins al 2013, quan es van desclassificar alguns documents oficials. Molts analistes coincideixen a veure-hi un dels episodis en què el món va estar més a prop d'una guerra nuclear des de la Crisi dels míssils de Cuba de 1962.[4]
El preludi de la "crisi nuclear"
[modifica]Tot i que les dues superpotències realitzaven aquest tipus de maniobres militars de manera habitual, un conjunt d'esdeveniments anteriors a la realització d'Able Archer van afavorir un clima de màxima tensió entre els dos països i, arribat el moment, van reforçar les sospites dels serveis d'intel·ligència soviètics que el simulacre era realment l'inici d'un atac nuclear estatunidenc.
Operació RIAN
[modifica]Article principal: Operació RIAN
Dos anys abans d'Able Archer, el maig de 1981, el director del KGB, Iuri Andrópov, va expressar en una reunió secreta la seva convicció que els Estats Units preparaven un atac nuclear contra la Unió Soviètica. Per fer front a aquesta amenaça, Andropov va anunciar que el KGB i el GRU (la intel·ligència militar) posarien en marxa una operació d'espionatge anomenada RIAN (de l'acrònim rus "atac nuclear amb míssils"). Amb el coneixement del premier soviètic, Leonid Bréjnev, els agents soviètics a l'estranger tenien la missió de trobar proves sòlides que els Estats Units i l'OTAN estaven preparant un atac nuclear sorpresa. Fet i fet, RIAN va suposar la recopilació d'intel·ligència en temps de pau més gran i completa de la història de l'URSS.[5]
L'operació RIAN, que havia nascut de la imaginació d'Andropov, va esdevenir en una veritable obsessió pels serveis d'espionatge soviètics. A començament de 1982, tots els centres del KGB a Europa i Estats Units tenien ordres de donar-hi màxima prioritat. Els agents havien d'informar de qualsevol activitat que es pogués vincular a un atac nuclear: es van aplegar dades sobre bases nuclears, els punts d'evacuació i refugi, els nivells de les reserves dels bancs de sang, les línies de comunicació, informació sobre l'emmagatzematge de carn, sobre el moviment del personal clau, situació de les instal·lacions crítiques, llocs i dates de les reunions dels comitès...[6][3]
Tanmateix, els espies sobre el terreny tenien la certesa que Occident no preparava cap atac sorpresa. Amb tot, el burocràtic sistema de la intel·ligència soviètica, basat en una obediència i jerarquia rígides, va convertir RIAN en un cercle viciós: els agents es veien obligats a proporcionar informacions alarmants per confirmar les suposicions dels seus comandaments, els quals s'hi retroalimentaven demanant més informació.[1][7]
No es coneix amb certesa quin va ser el catalitzador que va motivar en les altes instàncies soviètiques la convicció en un possible atac nord-americà. Oleg Gordievsky, un espia d'alt rang del KGB que va acabar treballant per l'MI6 britànic i que coneixia perfectament la forma de pensar dels seus compatriotes, ho va atribuir a "la combinació potencialment letal entre la retòrica de Reagan i paranoia soviètica".[8][9]
La guerra psicològica
[modifica]
Un altre factor que, segons molts analistes, pot explicar l'ansietat dels soviètics per un atac va ser l'ús freqüent en l'exèrcit nord-americà de l'anomenada guerra psicològica (PSYOP, en l'argot d'intel·ligència).[10]
Un dels objectius d'aquest tipus d'operacions és la d'influir en el sistema de valors i creences de l'adversari per minar-ne la confiança. Per aconseguir aquest efecte, els aliats van realitzar una sèrie d'operacions navals clandestines en què accedien furtivament a les aigües territorials soviètiques, demostrant fins a quin punt els vaixells de l'OTAN podien apropar-se a les bases militars soviètiques.
L'any 1981, un grup format per 83 vaixells americans, britànics, canadencs i noruecs, liderats pel portaavions USS Dwight D. Eisenhower, va travessar el corredor Groenlàndia–Islàndia–Regne Unit (conegut com a "GIUK") sense ser detectat pels radars ni pels satèl·lits espia soviètics, arribant fins a la península de Kola, a l'extrem nord-occidental de Rússia.
En una altra ocasió, aquest cop set mesos abans d'Able Archer, l'abril de 1983, es va dur a terme una altra operació de guerra psicològica. Aquell mes, la Flota del Pacífic dels Estats Units va dur a terme l'exercici anomenat FleetEx '83-1. Es tractava de les maniobres més grans de la marina americana mai realitzades al Pacífic Nord, amb la mobilització de 40 vaixells de guerra, uns 23.000 tripulants i 300 avions de combat. En l'exercici, les forces aeronavals dels Estats Units es van desplaçar des de les illes Aleutianes fins a la península de Kamtxatka amb la intenció de provocar una reacció per part de les forces soviètiques de la base de Petropàvlovsk. L'objectiu era permetre la intel·ligència naval nord-americana analitzar les característiques dels radars soviètics, així com avaluar les capacitats dels seus avions i les maniobres tàctiques. El dia 4 d'abril, almenys sis caces F-14 Tomcat de la Marina dels Estats Units, provinents dels portaavions USS Enterprise i USS Midway, van sobrevolar una base soviètica a l'illa Zeleny, a l’arxipèlag de les Kurils, per dur a terme un bombardeig simulat.[11][12]
Com a represàlia, els soviètics van ordenar les seves forces sobrevolar les illes Aleutianes, a Alaska, a més d'emetre una protesta diplomàtica formal en què van acusar els Estats Units per les repetides penetracions de l'espai aeri soviètic.[11][13]
La catàstrofe del Korean Airlines 007
[modifica]
Article principal: Vol 007 de Korean Air Lines
Un Boeing 747 de Korean Air Lines (vol KAL 007) realitzava la ruta Nova York-Seül quan, a les 18:26 hores (UTC) de l'1 de setembre de 1983, va ser abatut per un caça interceptor soviètic Sukhoi SU-15 sobre el mar del Japó.
La Unió Soviètica va negar inicialment tenir cap coneixement de l'incident, però va acabar admetent els fets al·legant que l'aparell havia violat el seu espai aeri i que es tractava d'un avió espia. Els 269 passatgers i tripulants que viatjaven a bord van morir, entre ells 62 estatunidencs, un dels quals era en Larry McDonald, congressista per l'estat de Geòrgia.
Aquest incident va portar les relacions entre les dues superpotències a un mínim històric. En un ambient cada cop més tens amb l'administració Reagan, el Kremlin va afirmar que, tot plegat, havia estat una provocació deliberada per part dels Estats Units amb l'objectiu de posar a prova la preparació militar soviètica.[7] Per la seva banda, el president Reagan va condemnar la “massacre coreana” i va qualificar la resposta soviètica com un “acte de barbàrie i brutalitat inhumana”.[3]El secretari d'Estat, George Shultz, també s'hi va afegir al ball de bastons, qualificant l'acció com "un assassinat en massa deliberat".
Moscou va interpretar la indignació occidental com un posat artificiós i va acabar acusant la CIA d'haver comès un “acte delictiu i provocador”. Enmig del crescendo verbal i diplomàtic, l'oficina del KGB a Londres va rebre instruccions per protegir els actius i ciutadans soviètics davant un possible atac, així com de recollir informació que donés suport a les teories conspiratives del Kremlin. El congrés nord-americà no es va quedar enrere i, en aquells dies, va aprovar un altre increment en el pressupost del Departament de Defensa.[1][14]
Star Wars i Pershing II
[modifica]
Des de la seva arribada a la Casa Blanca el 1981, Ronald Reagan va adoptar un discurs marcadament bel·licós i va orientar l'acció de govern a reduir de manera dràstica les capacitats militars estratègiques de la Unió Soviètica. Aquesta política va comportar l'increment més gran de la despesa militar en temps de pau de la història dels Estats Units i va inaugurar una nova escalada en la retòrica de la Guerra Freda.[15]
Va ser en aquest context que, el 23 de març de 1983, Reagan va anunciar un dels projectes més ambiciosos i controvertits de la seva administració. La Iniciativa de Defensa Estratègica (coneguda popularment com Star Wars) era una xarxa defensiva que tenia com a finalitat destruir els míssils balístics soviètics abans que arribessin a sòl estatunidenc. Els líders soviètics, però, van interpretar la decisió com una ruptura definitiva de l'equilibri aconseguit sota la doctrina de la "destrucció mútua assegurada". Fet i fet, era una nova escalada de la cursa armamentística, aquest cop a l'espai. Iuri Andrópov, nou líder de la Unió Soviètica des del novembre de 1982, va acusar en Reagan d'“inventar-se plans per desfermar una guerra nuclear de la manera més eficaç possible".[16]
Tanmateix, el pla armamentístic que va generar més alarma a Moscou va ser el desplegament dels míssils Pershing II a l'Europa occidental. Aquests míssils nuclears d'abast mitjà, desplegats per contrarestar els SS-20 soviètics instal·lats a la frontera occidental de l'URSS des dels anys 70, representaven una amenaça real pel Kremlin. Els Pershing II eren capaços de destruir "objectius durs" (hard targets) com ara plataformes de llançament subterrànies i búnquers de comandament.[5][17] A més, podien ser desplegats amb facilitat i llançats en qüestió de minuts. De fet, un cop instal·lats a l'Alemanya Occidental, podrien arribar a objectius situats a l'oest de la Unió Soviètica en un temps inferior a sis minuts.[17]
Alerta míssils!
[modifica]Per acabar d'adobar l'endimoniat clima d'espiral bèl·lica, la nit del 26 de setembre de 1983, el sistema soviètic d'alerta de míssils orbitals (SPRN) va informar del llançament d'un míssil balístic intercontinental (ICMB) des de territori estatunidenc.
Stanislav Petrov, tinent coronel de les Forces de Defensa Aèria Soviètica, es trobava de guàrdia al búnquer Serpukhov-15, prop de Moscou, quan es van produir els fets. Petrov va descartar l'alerta i va atribuir-la a un error informàtic. Tot i que arriscat, el seu raonament va ser una barreja d'experiència i intuïció. D'una banda, sabia que el nou sistema d'alerta ja havia donat problemes prèviament i els radars terrestres de detecció anticipada no havien informat de cap llançament. D'altra, va considerar que un atac nuclear per part dels Estats Units hauria implicat el llançament simultani de centenars de míssils, i no pas d'un de sol. Tot seguit, el sistema va informar d'altres quatre llançaments de míssils balístics dirigits contra la Unió Soviètica. Amb tot, Petrov va tornar a desestimar la informació del sistema d'alertes.
La investigació que es va dur a terme més endavant va revelar que el sistema, efectivament, havia funcionat malament i que les falses alarmes van ser causades per una rara alineació de la llum solar en núvols d'alta altitud sota les òrbites dels satèl·lits.[18][19]
Exercici Able Archer 83
[modifica]Jocs de Guerra
[modifica]
Si la tensió acumulada entre les dues superpotències al llarg de 1983 ja era prou elevada —abatiment del vol KAL 007, desplegament dels Pershing II i el projecte Star Wars—, l'OTAN la va portar al límit en iniciar les maniobres d’Able Archer el 2 de novembre.
El joc de guerra, elaborat per l'Estat Major Conjunt dels Estats Units i pel Ministeri de Defensa britànic, preveia un conflicte nuclear obert entre l'exèrcit blau (l’OTAN) i el taronja (Pacte de Varsòvia).[20] La trama del simulacre començava amb un hipotètic canvi de lideratge a la Unió Soviètica (2 de novembre), un xoc diplomàtic amb Occident pel control del Pròxim Orient i una greu crisi econòmica als estats satèl·lits de l’URSS. L'escenari obligava les forces del Pacte de Varsòvia a envair Iugoslàvia —acusada d'haver sol·licitat ajuda econòmica a Occident—, i posteriorment Finlàndia, Noruega i Grècia. El dia 4, el Comandament Aliat d'Europa declarava l'alerta general. Dos dies més tard, el bàndol taronja iniciava una ofensiva amb armes químiques contra territori de la República Federal d'Alemanya i el Regne Unit. En represàlia, les tropes blaves començaven el seu contraatac el 7 de novembre: primer amb forces convencionals i, tot seguit, amb armes químiques i míssils nuclears de mitjà abast. Finalment, l'11 de novembre, l’OTAN llançava un atac nuclear massiu per aniquilar l'enemic taronja.[21]
L'exercici, amb un cost de 111 milions de dòlars i dotat d'un realisme cinematogràfic, va involucrar nombrosos països aliats de l'OTAN i va simular els procediments de Comandament, Control i Comunicacions durant una guerra nuclear al més alt nivell. De fet, un dels objectius principals d'Able Archer era estudiar la comunicació i la presa de decisions en el context d'una guerra nuclear. Per afegir més solidesa a la representació, diferents líders polítics (el president nord-americà Ronald Reagan, la primera ministra britànica Margaret Thatcher i el canceller de la República Federal d'Alemanya Helmut Kohl) van participar en el simulacre.[7][22]
Del simulacre a la paranoia
[modifica]Tot i que els soviètics ren coneixedors de les maniobres de l'OTAN,[3] el realisme de la posada en escena, amb la participació real de líders polítics, la mobilització de 40.000 efectius i comunicacions encriptades, va fer que alguns membres del Politburó creguessin que Able Archer 83 no era cap exercici rutinari, sinó un estratagema per encetar un primer atac. Tot plegat, es va produir un fet inversemblant: mentre els serveis d'intel·ligència soviètics cercaven proves d'un atac nuclear, l'OTAN començava a simular-ne un.[7][14]
Un altre element que va alimentar la paranoia de l'inici del conflicte nuclear va ser l'alt ritme de comunicacions xifrades entre el Regne Unit i els Estats Units a finals d'octubre, pocs dies abans de les maniobres. La intel·ligència soviètica estava convençuda que aquell frenètic flux de transmissions al si de l’OTAN era una de les etapes prèvies de la preparació de l'atac. La realitat, però, era una de ben diferent: l'intercanvi de comunicacions no tenia res a veure amb una guerra atòmica sinó amb la invasió nord-americana de la caribenya illa Grenada el 25 d'octubre de 1983.[23]
La psicosi soviètica va esdevenir real quan, durant l'exercici Able Archer, les forces de l’OTAN van simular totes les fases d'alerta bèl·lica (des de DEFCON 5 fins a DEFCON 1). Així, mentre els membres de l'Aliança interpretaven aquestes fases com una part del guió del simulacre, alguns agents del KGB les van informar erròniament com a reals. En aquesta situació, durant els dies 8 i 9 de novembre, els soviètics van agullonar definitivament la hipòtesi d'un primer atac. Des de la Lubianka (seu central del KGB a Moscou) es va enviar una petició frenètica d'informació a tots als agents per tal de ratificar els fets i, tot seguit, el comandament de l'exèrcit soviètic, convençut que l'única possibilitat de sobreviure era avançar-s'hi, va ordenar mobilitzar l'arsenal nuclear per iniciar l'atac.
A l'altra banda del Teló d'acer, la CIA va informar els comandaments polítics de la "inusual activitat" de les tropes soviètiques al Bàltic i a Txecoslovàquia. Altrament, es va descobrir que els avions amb capacitat nuclear a Polònia i Alemanya Oriental s'havien posat "en estat d'alerta" i que s'havia ordenat instal·lar ogives nuclears als bombarders del 4t Exèrcit Aeri.[8] Amb tot, els avions eren només la punta de l'iceberg del desplegament soviètic. Uns 70 míssils SS-20 també van ser posats en alerta màxima i es van desplegar els submarins amb míssils balístics intercontinentals sota el gel de l'Àrtida per evitar ser detectats. Els soviètics estaven preparant un llançament a gran escala.[1][24] La paranoia estava a punt d'esdevenir una guerra nuclear.
Va ser Leonard H. Perroots, tinent general de l'Estat Major de les Forces Aèries dels Estats Units a Europa, al qual se li atribueix la decisió de no posar en alerta màxima les forces de l'OTAN malgrat la mobilització soviètica. L'oficial va informar el seu superior, el general Billy M. Minter, de “l’activitat inusual” dels soviètics, però va recomanar esperar fins al final de l'exercici Able Archer. De fet, el comanament de l'OTAN va fer alguna cosa més que esperar: va modificar deliberadament alguns aspectes operatius del simulacre perquè els soviètics tinguessin clar que es tractava només d'unes maniobres i així evitar desencadenar un conflicte obert.[25][26] Els temors soviètics a l'atac van desaparèixer quan l'exercici Able Archer va acabar l'11 de novembre.
Anàlisi de la informació desclassificada
[modifica]El material actualment disponible sobre Able Archer prové de dues fonts principals. D'una banda, dels testimonis d'alguns espies soviètics que treballaven a l'altra banda del Teló d'acer i, d'altra, dels documents oficials de les autoritats civils i militars (nord-americanes i britàniques) que van començar a ser desclassificats molts anys després de l'incident. Amb tot, l'opinió pública va romandre durant anys en la més absoluta ignorància sobre la crisi. De fet, el gruix de la informació oficial no es va desclassificar fins als anys 2013-2015, i això, només al bàndol occidental.[7]
L'error de percepció soviètic
[modifica]En l'àmbit acadèmic, la crisi Able Archer ha estat definida com un clar exemple d'error de percepció (misperception). En el cas del bloc soviètic, la crisi va ser el resultat de la confluència d'una sèrie de malentesos que va estar a punt de desembocar en un desastre nuclear.
Oleg Gordievski, un agent d'alt rang del KGB que va espiar per l'MI6 i desertant a Occident, és l'única font soviètica que ha publicat mai un relat sobre Able Archer 83.[27] Gordievsky i altres agents d'intel·ligència del Pacte de Varsòvia eren extremadament escèptics sobre un primer atac de l'OTAN, potser per la seva proximitat i comprensió d'Occident. [No obstant això, els agents van rebre l'ordre d'informar els seus superiors dels fets que havien observat i no de la seva anàlisi. Aquest defecte crític del sistema d'intel·ligència soviètic, encunyat per Gordievsky com el "cicle d'intel·ligència", va alimentar la por a l'agressió nuclear dels EUA.[28]
Segons molts experts, dos elements van confluir en l'error de percepció de Moscou: la retòrica de Reagan i la paranoia soviètica. La primera, greixada per les constants declaracions del president nord-americà sobre la maldat del marxisme-leninisme i la necessitat de reforçar els arsenals occidentals. La segona, impulsada per la mentalitat burocràtica i poc realista soviètica, impregnada d'un fort biaix de confirmació que empenyia el règim a validar les seves pròpies idees preconcebudes.[1]
L'error de percepció americà
[modifica]Tot i els documents desclassificats, a hores d'ara no es coneix amb exactitud fins a quin punt els Estats Units va adonar-se que els soviètics es van preparar per contraatacar. Alguns analistes s'han mostrat convençuts que el servei d'intel·ligència dels Estats Units no es va adonar de la por de la cúpula soviètica a rebre un atac nuclear, i molt menys va tenir en compte la possibilitat que l’URSS es plantegés llançar un atac preventiu.[29]
Els primers signes de preocupació entre els líders nord-americans no apareixen fins força setmanes després del final de la crisi. El 30 de desembre de 1983, la CIA va redactar un informe titulat Soviet Thinking on the Possibility of Armed Confrontation with the United States, en el qual s'afirmava que els russos estaven convençuts que “els Estats Units s'estaven preparant per desencadenar una guerra nuclear amb l'objectiu d'esclafar el comunisme”. Mesos després, el 19 de juny de 1984, el director de la CIA, William Casey, va signar un memoràndum on es parlava d'una “creixent agressivitat de les activitats russes”, que incloïen no només la mobilització de bases aèries, sinó també moviments de tropes i submarins.
.jpg)
La informació actualment disponible (2025) fa pensar que —més enllà d'iniciatives puntuals de precaució impulsades per alguns oficials, com ara el tinent general Perroots— entre les forces nord-americanes no hi va haver una comprensió plena que els soviètics percebessin un perill imminent.[29] De fet, hi ha alguns analistes segons els quals la crisi d’Able Archer 83 va ser més un error de percepció de la Casa Blanca que no pas del Kremlin. Aquesta afirmació es basa en les entrevistes que alguns experts nord-americans van fer a polítics i militars soviètics, els quals van assegurar que "mai no havien sentit parlar de l'operació" i que, en cap cas, aquell episodi no va constituir un punt d'atenció prioritari per al Politburó.[5]
Tanmateix, segons altres analistes militars, la crisi d’Able Archer no només va canviar la política exterior dels Estats Units, sinó també la posició de líders com Margaret Thatcher. La Dama de Ferrro, qui havia mantingut una actitud molt dura envers l'URSS, va mostrar un discurs menys agressiu després de l'exercici Able Archer de 1983, mostrant-se favorable a dur a terme tots els esforços possibles per evitar noves percepcions errònies entre els dos blocs.[30]
Notes
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 McIntire, Ben. Espía y Traidor (en castellà). 2023. Ed. Crítica. ISBN 978-8491994787.
- ↑ Nate Jones. «The Able Archer 83 Sourcebook». National Security Archive.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Westad, Odd Arne. The Cold War. A World History (en anglès). 2017. Penguin Random House. ISBN 978-0-141-97991-5.
- ↑ «The Week the World Almost Ended» (en anglès). Slate Magazine, 07-06-2017. Arxivat de l'original el April 19, 2022. [Consulta: 27 abril 2022].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Fischer, Benjamin B. (1997). A Cold War Conundrum: The 1983 Soviet War Scare – Phase II: A New Sense of Urgency Arxivat January 14, 2009, a Wayback Machine.. CIA.
- ↑ Andrew, Christopher; Gordievsky, Oleg. KGB: La historia interior de sus operaciones desde Lenin a Gorbachov, (en castellà). 1991. Plaza & Janés.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Migliucci, Dario; Martínez Lliso, Ferran; Benecke, Katharina «LA CRISIS ABLE ARCHER (1983): UN CASO EJEMPLAR DE MISPERCEPTION». Historia Actual Online, 42 (1), 2017: 23-34, 15-02-2017.
- ↑ Fischer, "A Cold War Conundrum": Appendix A: RYAN and the Decline of the KGB Arxivat August 2, 2006, a Wayback Machine..
- ↑ Reagan, Ronald. «Address to Members of the British Parliament». University of Texas archives, 08-06-1982. Arxivat de l'original el March 5, 2016. [Consulta: 29 desembre 2005].
- ↑ Fischer, Ben B. «The 1983 War Scare in US-Soviet Relations». National Security Archive. Arxivat de l'original el March 28, 2015. [Consulta: 21 novembre 2015].
- ↑ 11,0 11,1 «1983 Revisited» (en anglès americà). USNI Blog. [Consulta: 19 febrer 2021].
- ↑ Network, Warfare History. «These Wargames Nearly Caused Nuclear War in 1983» (en anglès). The National Interest, 26-09-2019. [Consulta: 21 febrer 2021].
- ↑ 1983: The most dangerous year by Andrew R. Garland, University of Nevada, Las Vegas
- ↑ 14,0 14,1 Benjamin B. Fischer. «A Cold War Conundrum: The 1983 Soviet War Scare». Central Intelligence Agency, 17-03-2007. Arxivat de l'original el January 14, 2009. [Consulta: 13 gener 2009].
- ↑ «Ash Heap of History: President Reagan's Westminster Address 20 Years Later – Remarks by Dr. Richard Pipes». reagansheritage.org, 03-06-2002. Arxivat de l'original el January 11, 2012. [Consulta: 23 novembre 2012].
- ↑ Fischer, A Cold War Conundrum: "Star Wars" Arxivat January 14, 2009, a Wayback Machine.
- ↑ 17,0 17,1 White, Andrew. Symbols of War: Pershing II and Cruise Missiles in Europe. London: Merlin Press, 1983, p. 25–9.
- ↑ «The man who saved the world by doing absolutely noting» (en anglès). The Atlantic. [Consulta: 13 octubre 2025].
- ↑ https://historia.nationalgeographic.com.es/a/stanislav-petrov-hombre-que-evito-tercera-guerra-mundial-armas-nucleares_20404 «El hombre que evitó la Tercera Guerra Mundial y un holocausto nuclear». Historia National Geographic, 25-09-2024.
- ↑ «Exercise ABLE ARCHER 83: Information from SHAPE Historical Files». National Security Archive, 28-03-2013. Arxivat de l'original el June 16, 2013.
- ↑ «Exercise Scenario». National Security Archive. Arxivat de l'original el June 16, 2013.
- ↑ Fischer, "A Cold War Conundrum": Able Archer 83 Arxivat August 2, 2006, a Wayback Machine..
- ↑ Walker, Martin. The Cold War: A History. New York: Henry Holt and Company, 1993, p. 276. ISBN 9780805031904.
- ↑ «Able Archer War Scare "Potentially Disastrous"» (en anglès). National Security Archive, 17-02-2021. [Consulta: 19 febrer 2021].
- ↑ «The 1983 War Scare Declassified and For Real». National Security Archive. [Consulta: 6 desembre 2015].
- ↑ Kaplan, Fred. «The World Came Much Closer to Nuclear War Than We Ever Realized» (en anglès). Slate Magazine, 18-02-2021. [Consulta: 19 febrer 2021].
- ↑ Fischer, "A Cold War Conundrum": Appendix B: The Gordievsky File Arxivat February 13, 2007, a Wayback Machine.
- ↑ DiCico, Jonathan M. «DiCicco on Jones, 'Able Archer 83: The Secret History of the NATO Exercise That Almost Triggered Nuclear War'». H-Net, 8-2017. «Trapped in an intelligence cycle that reinforced fears of susceptibility to surprise nuclear attack, Soviet leaders took steps toward an anticipatory counterattack.»
- ↑ 29,0 29,1 Dibb, Paul «The nuclear war scare of 1983: How serious was it?». Australian Strategic Policy Institute: Special Report, 8., 2013.
- ↑ Burt, Peter. «Thirty years ago: The nuclear crisis which frightened Thatcher and Reagan into ending the Cold War» (en anglès). Nuclear Information Service, 03-11-2013.