Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur
  | |
| Nom original | Abu-Yússuf Yaqub ibn Yússuf ibn Abd-al-Mumin al-Mansur |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 1160 Marroc |
| Mort | 23 gener 1199 (Gregorià) (38/39 anys) Marràqueix |
| Sepultura | Vall de la Bekaa, Líban |
| Califa dels almohades | |
| 1184 (Gregorià) – 1199 (Gregorià) ← Abu-Yaqub Yússuf ibn Abd-al-Mumin – Muhàmmad an-Nàssir → | |
| Dades personals | |
| Religió | Islam |
| Activitat | |
| Ocupació | comandant |
| Activitat | 1184–1199 |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Batalla d'Alarcos |
| Família | |
| Família | Mumínides |
| Cònjuge | Lucy |
| Fills | Muhàmmad an-Nàssir, Abd-Al·lah al-Àdil, Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun |
| Pare | Abu-Yaqub Yússuf ibn Abd-al-Mumin |
| Germans | Abd-al-Wàhid al-Makhlú |
Abu-Yússuf Yaqub ibn Yússuf ibn Abd-al-Mumin al-Mansur bi-L·lah —àrab: أبو يوسف يعقوب بن يوسف بن عبد المؤمن المنصور بلله, Abū Yūsuf Yaʿqūb ibn Yūsuf ibn ʿAbd al-Muʾmin al-Mansūr—, més conegut com a Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur, Abu-Yússuf Yaqub o, simplement, al-Mansur (1160 – 23 de gener de 1199, Marràqueix, Marroc) fou amir al-muminín dels almohades mumínides, oficialment el tercer. Va regnar del 1184 al 1199.[1]
Biografia[modifica]
Proclamació com emir[modifica]
El seu pare, el califa Abu-Yaqub Yússuf va ser ferit i va morir prop d'Évora, anant cap a Sevilla el 29 de juliol de 1184. Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur fou proclamat a Sevilla el dia 10 d'agost i va agafar el títol d'amir al-muminin.[1]
Lluites amb els Banu Ghaniya[modifica]
La notícia de la mort es va saber a Mallorca on l'emir Alí ibn Ishaq ibn Ghàniya, esperonat pels partidaris dels Banu Hammad a Bugia, va equipar una flota, va deixar al seu germà Talha com a regent, i va desembarcar a Bugia, on la guarnició estava absent i la va ocupar (12 de novembre). Llavors va cridar al seu germà Yahya i quan va arribar el va nomenar governador de la ciutat. La guarnició almohade, en tornar a la ciutat, fou derrotada. Es van aliar als amazics sanhaja, als Banu Riyah, als Athbaj i als Judham i altres grups nòmades.
Alí ibn Ishaq ibn Ghàniya va aprofitar l'impacte del fet per ocupar també Alger, Miliana, Ashir, i la Qala dels Banu Hammad. Abu-Yússuf Yaqub va reaccionar, va fer equipar una esquadra a Ceuta i va enviar un exèrcit amb el qual va recuperar Alger, Bugia (22 de maig del 1185) i els altres llocs ocupats (primavera del 1185)[a] i va marxar contra Ali que assetjava Constantina.
Alí va abandonar el setge de Constantina i amb el seu germà Yahya es va dirigir al Djarid on va ocupar Tawzar (Tozeur) i Gafsa i es va aliar l'armeni Karakush (al servei dels aiúbides) que dominava Trípoli i amb aquesta aliança van poder ocupar Gafsa i dominar el Djabal Nafusa i Gabes (i Trípoli). Els almohades a Ifríqiya ja només dominaven Tunis i Mahdia. Ali va enviar un emissari al califa abbàssida anunciant que als seus territoris la khutba es faria en nom seu.
El califa va decidir iniciar una gran expedició a l'est. L'exèrcit va arribar a Tunis (1187) i va enviar una forta columna contra els Banu Ghaniya i els seus aliats, que fou derrotada a la plana d'Umra prop de Gafsa (24 de juny de 1187).[b] Karakush amb els seus mercenaris turcs oghuz, va acabar de destruir l'exèrcit almohade. Tres mesos després el califa va enviar noves forces i va prendre revenja, derrotant els Banu Ghaniya a Al-Hamma (14 d'octubre del 1187) dominant llavors tot el sud d'Ifríqiya amb Gafsa, Tozeur i Gabes. Ali i Karakush van poder fugir però els mercenaris oghuz del darrer van ser fets presoners i portats a Marrakech.
En aquestes condicions victorioses l'exèrcit va retornar a Tlemcen i poc després va morir Ali ben Ghaniya, però el seu germà Yahya ben Ghaniya va agafar la torxa i va continuar la lluita durant molts anys. Karakush fou desautoritzat en la seva actuació pel soldà aiúbida Saladí i va haver de fer submissió al governador almohade de l'Ifríqiya i li va haver d'entregar Trípoli.
El 1188 la flota almohade va desembarcar a Eivissa i Formentera, que va ocupar fàcilment, i tot seguit a Menorca.[c] Abd-Al·lah ibn Ishaq ibn Ghaniya va conservar Mallorca.
Lluites a la península Ibèrica[modifica]
El 1189 els castellans van ocupar diverses fortaleses com Magazuela, Baños, Alcalá de Guadaíra i Calasparra, arribant a l'Aljarafe i a la costa. Pel seu costat els portuguesos, reforçats amb els croats que anaven cap a Palestina, van atacar Shilb (Silves) i després d'un setge de tres mesos, la van ocupar el 3 de setembre; també van ocupar Alcácer do Sal i Beja.
El 1190 el sobirà almohade va iniciar la contraofensiva a Hispània. Va signar una treva amb Castella i amb Lleó i es va dirigir contra els portuguesos. Torres Novas i Tomar foren atacades i la primera va capitular, mentre la segona, defensada pels templers, va resistir. Silves fou assetjada. Finalment una epidèmia de pesta va fer retirar als almohades. Mentre, a Àfrica, Yahya Ibn Ghaniya i Karakush es va aliar als Banu Sulaym de Tripolitana i Cirenaica, i van ocupar Trípoli i Gabes, aquesta vegada amb Karakush actuant pel seu compte. Karakush amb els seus mercenaris se'n va anar al Fezzan, governat pels Banu Khattab, on va deposar a la dinastia i va prendre el poder.
El 1191 l'expedició es va reprendre. Nombroses fortaleses a l'Algarve, al sud del Tajo, foren ocupades com Alcácer do Sal, Palmela, Almada, Moura i altres. Silves, agafada per sorpresa, també fou ocupada el 10 de juliol del 1991.
El 1193 Abu-Yússuf Yaqub que estava supervisant les obres de construcció a Rabat, va fer construir un castell anomenat Aznalfarache (Hisn al-Faraj) prop de Sevilla, a la part més estreta de l'Ajarafe (aix-Xaraf).[d]
Acabada la treva amb Castella i Lleó, els castellans van fer una expedició que va arribar fins al-Jazira al-Khadrà (Algesires). El califa va anar a Sevilla d'on va sortir cap a Còrdova i cap al coll de Muradal buscant l'exèrcit castellà d'Alfons VIII. El 18 de juliol de 1195 es va lliurar la famosa batalla d'Alarcos (al-Arak), on els castellans van patir una seriosa derrota. Els lleonesos, van ser cridats perquè els ajudessin, però varen arribar tard.[e] Els castells del camp de Calatrava foren ocupats. A la tornada el califa va agafar el títol d'al-Mansur bi-L·lah ("el Victoriós per la gràcia de Déu").
El 1196 els almohades van ocupar els castells de Trujillo, Montánchez i Santa Cruz, a la regió de Talavera que foren arrasats; Salamanca fou assolada i la rodalia de Toledo fou devastada.
El 1197 els almohades van atacar Guadalajara, Alcalá de Henares i Madrid (defensada per Diego López de Haro).
Mort[modifica]
El 1198 va signar una pau perpètua amb el regne de Navarra. De retorn a Marràqueix, ja malalt, va fer reconèixer com a successor al seu fill Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Abi-Yússuf i de fet es va retirar de la vida publica dedicant-se a la meditació i deixant els afers en mans del fill. Va morir amb tota probabilitat el 23 de gener de 1199. La seva victòria a Alarcos va ser recordada, segles més tard, quan la guerra es va girar contra el costat musulmà. S'explica per l'historiador Abu-Muhàmmad Salah ibn Abd-al-Halim en el seu 1326 Rawd al-Qirtas ("La història dels governants del Marroc").[2]
La localitat de Moulay Yacoub, als afores de Fes, Marroc, porta el nom d'al-Mansur, i és coneguda per les seves aigües terapèutiques.
Política interna[modifica]
Durant el seu regnat, al-Mansur va emprendre diversos projectes importants. Va construir les mesquites Kutubia i El Mansuria a Marràqueix i la kasbah dels Udayas, que s'accedeix per Bab Agnaou i Bab Ksiba a la part sud de la seva medina. Va intentar construir el que hauria estat la mesquita més gran del món a Rabat. No obstant això, la construcció de la mesquita es va aturar després que al-Mansur morís. Només havent completat els primers pasos de la creació de la mesquita, incloent-hi la Torre de Hassan.
Al-Mansur protegia el filòsof Averrois i el va mantenir com un dels favorits en la cort. Com molts dels califes almohades, al-Mansur va estudiar religió. Estava a favor de l'escola zahirita o literalista de la jurisprudència musulmana per la doctrina almohade i posseïa una àmplia educació en la tradició profètica musulmana; va arribar a escriure el seu propi llibre sobre els estats i accions del profeta Mahoma.[3] El zahirisme d'al-Mansur va ser clar quan va ordenar als seus jutges per emetre un judici només d'acord amb l'Alcorà, segons declaracions gravades i consens absolut. El pare d'al-Mansur, Abu-Yaqub, fou nomenat gran pensador cordovès Ibn Madà com a jutge superior, i els dos va supervisar la prohibició de tots els llibres religiosos no zahirites durant les reformes almohades;[4] al-Mansur no estava satisfet, i quan va heretar el tron, va ordenar a Ibn Madà que realitzès realment la crema de tals llibres.[5]
Notes[modifica]
- ↑ La Kala dels Banu Hammad va haver de ser assetjada tres mesos (juny a agost).
- ↑ En aquesta batalla va morir l'emir de Mallorca Muhammad Abu l-Hasan, un titella almohade imposat per un temps, i que poc abans havia estat enderrocat per Abd-Al·lah ibn Ishaq ibn Ghaniya i havia fugit a Àfrica per reunir-se amb el califa almohade.
- ↑ El governador dels Banu Ghaniya era Ibn Nayya.
- ↑ Entre les construccions d'aquest califa cal esmentat el barri imperial de Al-Saliha a Marràqueix, la mesquita de les llibreries o Djami al-Kutubiyya, també a Marrakech, la Giralda a Sevilla, i la mesquita de Hasan, a Rabat.
- ↑ Aquest retard va semblar sospitós i deliberat als castellons i les relacions entre els dos regnes en van sortir malparades.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Ambrosio Huici Miranda, Abū Yūsuf Yaʿḳūb b. Yūsuf b. ʿ Abd al-Muʾmin al-Manṣūr. Encyclopaedia of Islam, Second Edition. Brill Online, 2013.
- ↑ Traducció del francès per A. Beaumier, 1860
- ↑ Kojiro Nakamura, "Ibn Mada's Criticism of Arab Grammarians." Orient, v. 10, pgs. 89-113. 1974
- ↑ Kees Versteegh, The Arabic Linguistic Tradition, pg. 142. Part of Landmarks in Linguistic Thought series, vol. 3. Nova York: Routledge, 1997. ISBN 9780415157575
- ↑ Shawqi Daif, Introduction to Ibn Mada's Refutation of the Grammarians, pg. 6. Cairo, 1947.
Bibliografia[modifica]
- E. Levi-Provençal, Un recueil de lettres officielles almohades; i Trente-sept lettres officielles almohades.
| Precedit per: Abu-Yaqub Yússuf |
califa almohade 1184-1199 |
Succeït per: Muhàmmad an-Nàssir |