Accent diacrític

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

L'accent diacrític és aquell que es posa per distingir, en la majoria de casos, parells de paraules que segons les regles d'accentuació no n'haurien de dur.

No es considera accent diacrític en parells de paraules com després (adverbi) i desprès (participi de desprendre), que sí que s'accentuen d'acord amb les regles d'accentuació.

L'accent diacrític en català segons l'IEC[modifica]

Després de la reforma ortogràfica promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 2016, les paraules que porten accent diacrític en català són:[1]

sense accent amb accent
be: nom de la lletra b; xai, anyell, corder (plural béns): possessions; adverbi; conjunció
deu: font; numeral
deus: fonts; formes del verb deure
déu (plural déus): divinitat
Déu: nom comú de la Divinitat
es: pronom reflexiu és: forma del verb ser
ma: (plural mes): forma del femení de l'adjectiu possessiu mon (però mans): part final del braç
mes: dotzena part d'un any; possessiu; però; participi de metre més: quantitatiu
mon (plural mos): possessiu
mon (plural mons): nom d'una llengua; relatiu a aquesta llengua
món (però mons): univers
pel, pels: contracció de per + el, per + els pèl (plural pèls): vellositat
que: relatiu -sense preposició-, exclamatiu què (plural quès): relatiu tònic, interrogatiu; quid d'una qüestió
se: pronom reflexiu : forma del verb saber
si: nota musical; cavitat d'un os; pronom reflexiu; conjunció (plural sís): adverbi (afirmació)
sol, sols: astre; nota; col·loide; sense companyia; verb soler sòl (plural sòls): terra
son: acte de dormir; possessiu; unitat física són: verb ser
te: planta i infusió; nom de la lletra t; pronom : verb tenir/tindre
us: pronom personal feble ús (però usos): acció d'usar; substantiu
vos: pronom personal feble vós: pronom personal fort

Els mots composts i derivats d'aquests, com adeu, adeu-siau, marededeu, rodamon, a contrapel, entresol o subsol, no porten l'accent diacrític.[1]

L'accent diacrític en català segons l'AVL[modifica]

Aquests canvis ortogràfics no s'han reflectit al Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que encara manté els accents diacrítics anteriors a la revisió, per tant, segons l'AVL, les paraules que porten accent diacrític en català són:[2]

sense accent amb accent
be: nom de la lletra b; xai, anyell, corder (plural béns): possessions; adverbi; conjunció
bota: calçat; verb botar bóta (plural bótes): recipient
coc: cuiner; carbó; bacteri cóc (plural cócs) coca
coll: part del cos Cóll: topònim
com: adverbi cóm (plural cóms): obi o gamella
cop: encontre violent, colp cóp (plural cóps): cerro; mesura de capacitat; gran copa
cos: conjunt d'un organisme; corporació cós (plural cóssos): cursa
deu: font; numeral

deus: fonts; formes del verb deure

déu (plural déus): divinitat

Déu: nom comú de la Divinitat

dona, dones: ésser humà de gènere femení; muller dóna, dónes: formes del verb donar
es: pronom reflexiu és: forma del verb ser
feu: domini, senyoria; present de fer féu: passat de fer
fora: adverbi fóra: verb ser
joc, jocs: acció de jugar, entreteniment jóc (plural jócs): indret on van a dormir les aus
les: article; pronom; adjectiu (antònim de il·lès) Lés: topònim
ma: (plural mes): forma del femení de l’adjectiu possessiu mon (però mans): part final del braç
mes: dotzena part d'un any; possessiu; però; participi de metre més: quantitatiu
meu: possessiu mèu (plural mèus): miol del gat
molt, molta: quantitatiu mòlt, mòlta (plurals mòlts, mòltes): participi de moldre; acció i efecte de moldre
mon (plural mos): possessiu

mon (plural mons): nom d'una llengua; relatiu a aquesta llengua

món (però mons): univers
mora: dona magribina o nord-africana. móra: (plural móres): fruita

Móra: forma part d'alguns topònims

net (neta, nets, netes): adjectiu nét, néta (plurals néts, nétes): parentiu familiar
nos: pronom personal feble nós: plural majestàtic
os, ossos: part de l'esquelet

ossa, osses: ossada, esquelet

ós, óssa (plurals óssos, ósses): animal
pel, pels: contracció de per + el/lo, per + els/los pèl (plural pèls): vellositat
porca: femella del porc, truja pórca (plural pórques): faixa de terra
que: relatiu -sense preposició-, exclamatiu què (plural quès): relatiu tònic, interrogatiu; quid d'una qüestió.
res: pronom; pl. de re (nota musical) rés (però resos): pregària
rossa: dona amb els cabells clars ròssa (plural ròsses): animal vell i flac
se: pronom reflexiu : forma del verb saber
sec: eixut; forma del verb seure séc (plural sécs): plec de roba
seu: catedral; pronom possessiu; forma del verb seure sèu (plural sèus): greix
si: nota musical; cavitat d'un ós; pronom reflexiu; conjunció (plural sís): adverbi (afirmació)
soc: calçat; tros de fusta; mercat sóc: verb ser
sol, sols: astre; nota; col·loide; sense companyia; verb soler sòl (plural sòls): terra
son: acte de dormir; possessiu; unitat física són: verb ser
te: planta i infusió; nom de la lletra t; pronom : verb tenir/tindre
tot: adjectiu tòt (plural tòts) boca d'un cànter
us: pronom personal feble ús (plural usos): acció d'usar; substantiu
vens, venen: formes del verb vendre véns, vénen: formes del verb venir/vindre
ves: tros de tela; lletra v en pl.; reducció de veges vés: verb anar
veu: so de les cordes vocals; present de veure véu: passat de veure
vos: pronom personal feble vós: pronom personal fort

A més, també es va introduir un accent no inclòs per l'IEC:

sense accent amb accent
tos (nom femení): expectoració. Ex.: Tenia una tos molt lletja. tòs (però tossos): clatell. Ex.: Va caure de tòs.

Les paraules compostes formades amb alguna paraula escrita amb accent diacrític mantenen també aquest accent: rodamón, passamà, adéu, besnét, repèl, subsòl... Cal tenir present que els plurals de les paraules , món, rés, tòs i ús no porten accent diacrític: mans, mons, resos, tossos i usos, i, per tant, els derivats d'aquests plurals tampoc: rodamons, passamans...

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Institut d'Estudis Catalans. «Ortografia catalana» (PDF) (en català) p. 4, 03-11-2016. [Consulta: 30 juny 2017].
  2. «5. ELS SIGNES DIACRÍTICS AUXILIARS». Gramàtica Normativa Valenciana, 2006, pàg. 48.