Adina (Rossini)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgAdina
Gioachino Rossini
Gioachino Rossini
Títol original Adina
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Gherardo Bevilacqua Aldobrandini
Llengua original Italià
Font literària Il califo e la schiava de Felice Romani
Època composició 1818
Gènere Farsa
Actes Un
Estrena absoluta
Data estrena 22 de juny de 1826
Escenari Teatro Nacional de São Carlos de Lisboa
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

Adina, o il califfo di Bagdad és una òpera en un acte composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Gherardo Bevilacqua Aldobrandini, basat en el llibret d'Il califo e la schiava, que Felice Romani va escriure per Francesco Basili. S'estrenà al Teatro Nacional de São Carlos de Lisboa el 22 de juny de 1826.

A Bagdad, el califa vol casar-se amb l'esclau Adina, que li recorda els trets d'una dona que havia estimat; la noia primer consent, però més tard, amb l'aparició del jove Selimo que creien mort i del qual estava enamorada, tracta de fugir amb ell. Finalment, després de moltes vicissituds, el califa s'assabenta que Adina és la seva filla i per tant pot estar d'acord amb l'alegria amb el casament amb Selimo.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Entre les òperes de Rossini, Adina és la que té els orígens més misteriosos. El 1818, Rossini va haver de fer una llarga convalescència després d'una greu infecció a la gola que el va obligar també a la inactivitat i que va aprofitar per a la posada en escena de la nova versió de La gazza ladra a Pesaro.[2] Fou llavors quan va acceptar la missió d'escriure una farsa, o millor una òpera semiseriosa, que li va oferir Diogo Inácio de Pina Manique, superintendent dels teatres reials portuguesos.[3] Va ser composta a Bolonya entre la meitat d'abril i finals de maig de l'any 1818.

El llibret, en italià, va ser preparat pel marquès Gherardo Bevilacqua Aldobrandini, amic personal de Rossini,[4] amb una trama molt similar a la de l'òpera de 1819 de Francesco Basili, Il califfo e la schiava, pel qual va ser escrit el llibret de Felice Romani, reproduint així de nou el filó de les turqueries del segle XVIII amb personatges estereotipats per la cultura europea de l'entorn de l'Orient Mitjà.[2] Alguns passatges són gairebé iguals en els dos llibrets -un misteri que encara no ha estat desentranyat.[3] Fou l'única obra de Rossini escrita per a un teatre no italià o francès, encara que composta a Bolonya, on el músic estava passant el període de convalescència amb els pares.[1]

L'òpera va ser concebuda com un regal per a una soprano, ara desconeguda, que aparentment havia captivat el superintendent amb les seves actuacions al São Carlos. El contracte amb Rossini va ser per a una conclusió ràpida de l'obra. L'òpera va ser acabada el 1818, però, com a resultat d'aquesta limitació de temps, no tota la música de l'òpera és totalment original. D'acord amb l'edició crítica del 2001 de la partitura feta per Fabrizio della Seta, a causa de les presses, «Rossini va compondre només quatre dels nou números de l'obra: la introducció, la irresistible cavatina d'Adina Fragolette fortunate, el quartet, i el final, per les altres es va basar en Sigismondo, òpera escrita el 1814, i els recitatius i algunes parts van ser escrites per un col·laborador».[5]

Rossini no va escriure una obertura per a l'òpera perquè no s'havia especificat en el contracte, i ell va prendre poc interès en el projecte.[3] No hi ha explicació aparent per la bretxa de vuit anys entre la finalització i l'estrena.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Per raons que es desconeixen,[6] no ha sobreviscut cap document que testifiqui una representació abans del juny de 1826, Adina va romandre inèdita fins que es va estrenar al Teatro Nacional de São Carlos de Lisboa el 22 de juny de 1826 amb una companyia de cantants que incloïa el jove i famós baix Giovanni Orazio Cartagenova en el paper del califa.[1]

Cap altra execució està documentada fins que fou represa en temps moderns per l'Accademia Chigiana de Siena l'any 1963. El 1981, es va tornar a posar en escena per la televisió al Europauditorium de Bolonya i el Teatro Comunale de Bolonya amb Ernesto Palacio i Angelo Romero.

Al Rossini Opera Festival es representà el 1999 amb l'Orquestra de la Toscana, Pietro Spagnoli, Alexandrina Pendatchanska, Antonino Siragusa, Roberto de Candia i Massimo Giordano, dirigits per Moni Ovadia.

Argument[modifica | modifica el codi]

Harem a Bagdad. Diversos servents del Califa de Bagdad canten alegres, ja que s'acosta l'enllaç entre el seu senyor i la jove Adina, la seva concubina predilecte (Cor: Splende sereno e fulgido). Tanmateix no tots estan contents, en un racó es distingeix al jove Selimo molt preocupat al costat de Mustafà. El motiu és que el noi està enamorat d'Adina i no està disposat a renunciar a la relació que manté amb la noia, així que es planteja escapolir-se de l'harem amb la seva estimada. Mustafà, a qui ha recompensat amb una bossa de monedes, l'ajudarà en la seva empresa (Duo: Quando m'offre amica sorte).[7]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

El tema proposa una història clàssica d'ambient exòtic que de Le Rencontre imprévue de Gluck a El rapte en el serrall de Mozart, de L'italiana in Algeri a Il turco in Italia]] del mateix Rossini, sovint va recórrer l'òpera bufa entre els segles XVIII i XIX. Però Adina és més aviat una òpera semiseriosa. En lloc de tornar sobre algunes de les característiques estilístiques divertides consagrades per l'experiència anterior, adopta un llenguatge més lineal i més atent a afavorir el malenconiós, i de vegades fins i tot dramàtic, llibret, com en el quartet Ah, qual notte orrenda è questa!, en el qual el musicòleg Luigi Rognoni hi va veure fins i tot un avançament de la tràgica nit de Rigoletto de Verdi.[1]

Tot i pertànyer a l'època fosca de la composició de Rossini, Adina va ser escrita amb certa agilitat i originalitat. Es basava en un tema que ja havien tractat multitud de llibretistes i compositors anteriorment, entre ells François Adrien Boieldieu amb Le calife de Bagdad (1800), un compositor francès que després seria un rossinià convençut al seu país, si tenim en compte l'enorme influència que va tenir Rossini en les seves obres més tardanes, entre les quals La dame blanche (1825).[6]

Els musicòlegs han assenyalat que la seva música és més seriosa del que s'estilava en les òperes còmiques d'un acte de l'època. Es podria enquadrar més aviat com melodrama o opera semiseria. A destacar també que evita caure en els arquetips tan gastats en l'època, i tot i que els diferents números tenen orígens tan diversos, el conjunt és molt cohesiu i efectiu. Adina és una obra que conserva alguna cosa de les antigues farses de la joventut de Rossini, però amb un fort component sentimental, amb melodies d'una qualitat més que mitjana.[6]

Richard Osborne en els seus Master Musicians: Rossini descriu Adina no només com «... un dibuix de llapis i tinta en lloc d'un veritable dibuix a escala ...»,[8] sinó també «... un recordatori victoriós que no havia perdut la seva antiga habilitat com a compositor de farsa.»[9]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Cast:
Il Califfo, Adina, Selim, Ali
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell:[10]
1963 Giorgio Tadeo,
Mariella Adani,
Mario Spina,
Florindo Andreolli
Bruno Rigacci,
Orchestra dell'Angelicum di Milano
Black Disc
2003 Marco Vinco,
Joyce DiDonato,
Raúl Giménez,
Saimir Pirgu
Renato Palumbo,
Teatro Comunale di Bologna i Coro da Camera di Praga
Àudio CD: Celestial Audio

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Gelli; Poletti, 2007.
  2. 2,0 2,1 «Ressenya d'Adina a Radio 5 Classica» (en castellà). [Consulta: 19 febrer 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 Holden, 2001, p. 783–784.
  4. Gossett, 2008, p. 796.
  5. Della Seta, 2001, p. Prefaci.
  6. 6,0 6,1 6,2 Alier, 1986, p. 95.
  7. Domínguez Luque, 2007, p. 119.
  8. Osborne, 1993, p. 215.
  9. Osborne, 1993, p. 44.
  10. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]