Adoració religiosa
L'adoració religiosa és l'acte de tributar culte a una divinitat.[1] En general es refereix als actes de pregària, honoració, o devoció, típicament dirigits a entitats sobrenaturals, com els déus o deesses. És l'acte que inspira habitualment la vida dels creients religiosos i que sol ésser expressat per pregàries, himnes, etc., juntament amb actituds corporals com la reverència profunda, l'acatament i la prostració.
Per a l'Església Catòlica Adorar Déu "és reconèixer, amb el respecte més gran i la màxima submissió, el no-res de la criatura, que només existeix per Déu. Adorar Déu és, com fa Maria en el Magnificat, lloar-lo, enaltir-lo i humiliar-se un mateix, bo i confessant amb agraïment que ha fet meravelles i que el seu nom és sant. L'adoració del Déu únic allibera l'home de repelegar-se en ell mateix de l'esclavitud del pecat i de la idolatria del món".[2]
L'adoració eucarística és especialment rellevant a l'església catòlica.[3]
Evolució de l'adoració[modifica]
Entre les troballes arqueològiques, el que és considerat com un dels déus més antics és El (en hebreu אֵל), que tradicionalment es tradueix com "déu" o "deïtat". A tot el llevant mediterrani era denominat El o Il, essent el déu suprem, pare de la rasa humana i de totes les criatures. En la mitologia cananea era la deïtat principal i era anomenat «pare de tots els déus» o «el brau». A les taules d'Ugarit figura també com el marit de la deessa Asera; Ishtar entre els babilonis. A la Bíblia ella rep el nom d'Astoret. La forma grega és Astarté.
Referències[modifica]
- ↑ «Adoració». Enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 1r gener 2014].
- ↑ Catecisme de l'Església Catòlica. Anmar: Coeditors catalans del Catecisme, 1992, punt 2097. ISBN 9788498464856.
- ↑ Iraburu, José María. La adoración eucarística. Pamplona: mercaba.org, 1999. ISBN 84-87903-35-5 [Consulta: 1r gener 2014].