Afrodita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Afrodita

Birth of Venus detail.jpg


Detall de l'obra de Sandro Botticelli, ''El naixement de Venus''
Deessa de l'amor, la bellesa i la sexualitat
Residència Mont Olimp
Símbol El dofí, la rosa, la closca de vieira, la murtra, el colom, el pardal, la faixa, el mirall i el cigne
Consort Hefest, Ares, Posidó, Hermes, Dionís, Adonis i Anquises
Pares Urà o Zeus i Dione
Germans Les Melíades, les Eumènides i els gegants
Fills Eros, Fobos, Deimos, Harmonia, Photos, Ànteros, Himeros, Hermafrodit, Rode, Erix, Peito, Tique, Eunòmia, Càrites, Príap, Enees
Equivalent romà Venus

Afrodita (αφροδιτα Αφροδιτη) era en la mitologia grega, la deessa de l'amor, la bellesa i la fecunditat.[1] És probable que el seu origen no sigui grec sinó oriental, de Xipre o de les costes fenícies. Ericina fou un sobrenom d'Afrodita, venerada en un santuari del mont Èrix, a Sicília.[2] Urània ("la celestial") fou el sobrenom d'Afrodita com a representant de l'amor pur.[3] A partir de la fusió amb la mitologia romana l'anomenaren Venus.

Quan Cronos va tallar els genitals a Urà, les gotes de sang van caure al mar i de les ones fecundades va néixer la deessa. El vent Zèfir la va portar fins a Xipre, on les Hores la van cuidar. Això la converteix en una divinitat molt antiga, però com que sempre apareix jove, versions posteriors la van fer filla de Zeus i de Dione.

Era la deessa més bella i pràcticament ningú es podia resistir als seus encants. Zeus la va humiliar fent-la enamorar d'un simple mortal, Anquises, de qui va tenir a Enees. Per ordre de Zeus, va ser l'esposa d'Hefest, un déu lleig i coix, però li va ser infidel tenint aventures amoroses amb Hermes i Ares, tenint amb aquest últim a Eros.

Va ser la guanyadora de l'anomenat Judici de Paris, l'origen mitològic de la famosa Guerra de Troia. Les deesses Atena, Hera i Afrodita van demanar a Paris, fill del rei de Troia, que escollís a la més bella de les tres. Afrodita va seduir a Paris prometent-li l'amor de la dona més bella i Paris es va deixar convèncer i la va escollir. La dona més bella es tractava d'Helena, esposa de Menelau. Afrodita va ajudar a Paris a raptar-la i endur-se-la a Troia. Això va motivar als grecs a unir-se per atacar la ciutat i recuperar Helena. Naturalment, durant el transcurs de la guerra, Afrodita va ajudar sempre als troians mentre que Atena i Hera ajudaven als grecs.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La paraula grega Ἀφροδίτη (Afrodité) està relacionada per l'etimologia popular amb ἀφρός (afros, «escuma»), interpretant-se com a «sorgida de l'escuma» i personificada en un mite etiològic que ja era conegut per Hesíode.[4] També podria tenir relació amb l'idioma parlat pels messapis o l'etrusc, per als quals significava «abril». Hi ha, a més, nombrosos intents lingüístics per derivar el nom "Afrodita" del semític, Aštoret, però per la manca de documentació, segueixen sense ser concloents. Una teoria sobre la derivació del semític, una etimologia plausible seria del barīrĩtu assiri, un esperit femení trobat en els textos babilònics mitjans i tardans, del qual derivaria un possible significat de «la qui ve al vespre», una manifestació del planeta Venus com a estel vespertí, un atribut ben conegut de la deessa mesopotàmica Inanna/Ishtar.[5]

Un suggeriment d'Hammarström,[6] rebutjat per Hjalmar Frisk, relaciona el nom amb el terme πρύτανις (prytanis), un préstec grec d'un cognat de l'etrusc pruni, («senyor») o similar. Per altra banda, Mallory i Adams ofereixen una etimologia de l'indoeuropeu abhor («molt») i dhei («brillar»), fusionant els dos termes en el significat «molt brillant».

Afrodita Urània i Afrodita Pandemos[modifica | modifica el codi]

A finals del segle V aC, els filòsofs van distingir Afrodita en dues deesses diferents, però no individualitzades en el culte: l’Afrodita Urània, «filla d'Úranos», i l’Afrodita Pandemos, l'Afrodita comuna «de tot el poble», relacionada amb una altra tradició que la fa nascuda de Zeus i Dione.[7] Entre els neoplatònics i els seus intèrprets cristians, la primera era figurada com l'Afrodita celestial, representant l'amor pur, l'amor conjugal, la modèstia i les virtuts de la dona casada; mentre que la segona estava associada amb el simple desig sexual. La representació de l'Afrodita Urània, amb un peu descansant sobre una tortuga, fou interpretada posteriorment com a emblema de l'amor conjugal.[8]

Culte[modifica | modifica el codi]

El principal centre d'adoració a Afrodita va romandre a Pafos, al sud-oest de la costa de Xipre, on la deessa del desig havia estat venerada antigament amb els noms de Ishtar i Astarte. Es deia que el seu culte havia desembarcat procedent de l'est, primer a Citera, una altra illa que era lloc d'aturada habitual en els viatges comercials entre la costa jònia, Creta i el Peloponès, cosa que ha fet suposar un origen fenici d'Afrodita.[9][10][11][12][13]

L'epítet Afrodita Acidàlia fou ocasionalment afegit al seu nom, per una font situada a Beòcia on es diu que utilitzava per banyar-s'hi. També era anomenada Cipris o Cípria (Kypris) i Citerea (Cytherea) pels seus presumptes llocs de naixement a Xipre i a Citera, respectivament. L'illa de Citera era un important centre del seu culte.

Afrodita tenia els seus propis festivals, les Afrodísies, que se celebraven per tota Grècia, però particularment a Atenes i a Corint. El seu culte consistia principalment en ofrenes d'encens i garlandes de flors[14]però en alguns llocs se sacrificaven animals en honor seu: porcs, anyells, vedells.[8] En el temple d'Afrodita ubicat al cim de l'Acrocorint (abans de la destrucció romana de la ciutat el 146 aC) les relacions sexuals amb les seves sacerdotesses eren considerades un mètode d'adoració a la deessa.[15] Aquest temple no fou reconstruït quan la ciutat es refundà sota domini romà el 44 aC, però és probable que els rituals de fertilitat perduressin en la ciutat, prop de l'àgora.

Prostitució ritual[modifica | modifica el codi]

Un aspecte universal del culte d'Afrodita i les seves predecessores, del qual molts mitògrafs dels segles XIX i XX han omès, és la pràctica de la prostitució religiosa en els seus santuaris i temples, sobretot al temple d'Artemisa, situat a Jònia, a la costa d'Àsia Menor. L'eufemisme grec que s'utilitzava per referir-se a aquestes prostitutes era hieródula («esclaves del temple»). Aquest costum fou una pràctica inherent als rituals dedicats a les antecessores d'Afrodita, també venerades a l'Orient Mitjà, la deessa sumèria Inanna i la deessa acàdia Ishtar. Aquesta pràctica ha estat documentada a Babilònia, Síria i Palestina, en les ciutats fenícies i en la colònia tíria de Cartago; i sobre l'Afrodita hel·lènica, a Xipre, Citera, Corint i Sicília.[16]

Mites grecs[modifica | modifica el codi]

Naixement[modifica | modifica el codi]

Afrodita va néixer de l'escuma marina a prop de Pafos (Xipre), després que Cronos tallés durant la Titanomàquia els genitals a Úranos amb una falç i els llencés a la mar. En la seva Teogonia, Hesíode explica que els genitals «van ser després portats pel pèlag durant molt de temps. Al seu voltant sorgia del membre immortal una blanca escuma i enmig d'ella va néixer una donzella» ja adulta. Aquest mite d'Afrodita nascuda adulta, va ser un tema recurrent en l'art, més conegut amb el nom de Venus Anadiómena («Venus sortint del mar», derivat del terme grec Αναδυόμενη, anadyomene, «sortint»). Entre les representacions icòniques antigues, la més admirada i famosa fou la pintura d'Apel·les de Colofó, avui perduda, però descrita per Plini el Vell en el seu Naturalis Història.

Per això, Afrodita és d'una generació anterior a la de Zeus. Homer explica al llibre V de la Ilíada una altra versió sobre el seu origen, segons la qual seria filla de Dione, que era una deessa mare («Dione» significa simplement «deessa», forma genitiva femenina de la declinació de Δíος, la forma arcaica de la paraula «Zeus») que tenia un oracle a Dodona.

Segons Homer, Afrodita, va implicar-se en una batalla per protegir el seu fill Enees i va ser ferida per Diomedes, llavors va tornar amb la seva mare Dione, que estava a l'Olimp, davant la qual es va agenollar cercant consol. Dione sembla ser equivalent a Rea, la Mare Terra, però també la mateixa Afrodita va ser anomenada de vegades «Dione». Quan el culte a Zeus va usurpar el lloc de primacia de l'oracle- a la roureda de Dodona, alguns poetes el van tenir per pare d'Afrodita.

Alguns autors consideren que Afrodita era filla de Thalassa, la personificació femenina de la mar, i de Zeus.

Vida adulta[modifica | modifica el codi]

Afrodita no va tenir infantesa: en totes les imatges i referències va néixer adulta, núbil i infinitament desitjable. En molts dels mites menors tardans en què participa se la caracteritza com a vanitosa, susceptible i fins i tot malhumorada. Encara que és una de les poques deesses del panteó grec realment casada, amb freqüència és infidel al seu marit. Hefest és una de les deïtats hel·lèniques més equànimes, en el relat recollit en l'Odissea Afrodita sembla preferir a Ares, el voluble déu de la guerra, o a Adonis. És un dels pocs personatges que va ocupar un paper important en la causa original de la mateixa Guerra de Troia: no només va oferir a Helena d'Esparta a Paris, sinó que el rapte es va dur a terme quan aquest, en veure Helena per primera vegada, es va veure aclaparat pel desig de posseir-la, fet que correspon a la intervenció d'Afrodita. Estava associada amb Hespèria i les Hores, divinitats del cel i la metereologia. Anava freqüentment acompanyada per les Càrites, Peito (el déu de la persuasió), les deesses de les festivitats.[17]

Matrimoni amb Hefest[modifica | modifica el codi]

A causa de la seva immensa bellesa, Zeus temia que Afrodita fos motiu de disputes entre els altres déus. Per això la va casar amb Hefest, el sever déu del foc i la farga. Una altra versió d'aquesta història diu que Hera, la mare d'Hefest, el va llançar de l'Olimp per considerar-lo lleig i deforme. Aquest va obtenir la seva venjança amarrant-la a un tron màgic i exigint a canvi del seu alliberament el matrimoni amb Afrodita. Hefest estava contentíssim d'haver-se casat amb la deessa de la bellesa i va forjar per a ella un conjunt de joies, a més d'un cistell i un cinturó que la feia encara més atractiva als homes.

La poma de la discòrdia[modifica | modifica el codi]

El judici de Paris pintura de Rubens

En la celebració del casament rei Peleu, tots els déus estaven convidats excepte Eris. Aquesta, per venjar-se, es va presentar amb una poma d'or i la va llançar dient que l'havia portat per la deessa més bella. Afrodita, Hera i Atena reclamaven ser cadascuna la qui es mereixia la poma. Zeus va proposar que fos un mortal el qui jutgés qui era la més bella i va triar per fer-ho a Paris, fill del rei de Troia, el qual no va dubtar en donar-la a Afrodita. Aquesta llegenda, també coneguda com "El judici de Paris", ha estat un tema molt tractat pels artistes.

Amants i descendència[modifica | modifica el codi]

La infelicitat d'Afrodita en el seu matrimoni va fer que busqués la companyia d'altres déus, normalment Ares, però també Adonis.Helios va informar a Hefest de l'adulteri que la seva dona mantenia amb Ares. Com a venjança, va enxampar enginyosament a Ares i Afrodita amb una xarxa de fines cadenes que havia disposat sobre el llit perquè caiguessin al més mínim contacte. Llavors va cridar a tots els altres déus olímpics per burlar-se d'ells (però, «les deesses es van quedar a casa, totes per vergonya») i algun déu va comentar alegrement que no li hauria importat sentir tal vergonya. Hefest no els va alliberar fins que Posidó li va prometre que Ares pagaria pels greuges, però tots dos van escapar tan aviat com va aixecar la xarxa i no van mantenir la seva promesa.[18][19]

Els fills que se li atribueixen amb els diferents amants que va tenir es poden veure en el següent quadre, en primer lloc estan els déus amants i després els humans:

Amants Fills
Hefest cap
Ares Fobos, Deimos, Harmonia, Eros, Ànteros, Himeros, Potos
Dionís Príap
Hermes Hermafrodit (sense certesa)
Posidó Rode (sense certesa)
Zeus Tique(sense certesa)
Adonis Beroe, Golgos
Panteó (fill d'Eos) Astynoos
Anquises Enees
Butes (argonauta) Eryx[20]

Mites de la literatura llatina[modifica | modifica el codi]

Afrodita és un personatge secundari en la història d'Eros i Psique, per la gelosia d'una noia anomenada Psique, la deessa vol fer-la casar amb l'home més lleig del món i per fer-ho implica al seu fill Eros. La casualitat fa que Eros s'enamori d'ella però per no ofendre sa mare, la deessa Afrodita, Eros es s d'amagat amb ella, la qual ni tan sols sap qui és el seu marit ja que li fa prometre que s'estimaran a fosques i no preguntarà sobre la seva identitat. Un dia Psique trenca la promesa feta i Eros, decebut l'abandona. Per tal de recuperar el seu amor Psique fa un llarg viatge i ha de superar les proves que l'imposa Afrodita. Aquest relat pertany al llibre d'Luci Apuleu Les Metamorfosis.

Afrodita està present en un altre text de la literatura llatina, es tracta de l’Eneida del poeta Virgili. Aquesta obra és una continuació del relat grec l'Ilíada; però mentre a la guerra de Troia és una defensora de Paris i dels troians, en la continuació del relat que fa Virgili, els supervivents de la destrucció de Troia que desitgen fundar una nova ciutat a la península Itàlica es troben amb l'oposició continuada d'Afrodita.

Equivalents[modifica | modifica el codi]

En moltes altres cultures antigues es poden trobar deesses amb els mateixos atributs o invocades amb les mateixes funcions. Són equivalents: Inanna en la mitologia sumèria, Astarté en la fenícia, Turan en l'etrusca i Venus en la romana. També té similituds o paral·lelismes amb deesses indoeuropees com ara Ushas o Aurora. Aquesta identificació es va fer ja en l'antiguitat: Segons Pausànias, els primers que establiren el seu culte foren els assiris, i després d'ells els pafosians de Xipre i els fenicis que vivien a Ascaló (Palestina), els quals van ensenyar el seu culte als habitants de Citera.[19]

Atributs[modifica | modifica el codi]

Com que havia nascut de la mar, els objectes que la representaven podien ser: les cloïsses, les ostres, les perles, els dofins i també la mar. A partir de la llegenda de la "poma de la discòrdia" (o el judici de Paris), la poma va esdevenir un altre símbol d' Afrodita. Es deia que tenia una corona de flors i fulles amb poders màgics que donava el do de la seducció al qui la portava, per això la corona floral era un altre símbol.[21]En altres textos s'esmenten les fletxes daurades com a objectes sagrats d'Afrodita.[22] Des de la seva associació amb la Venus romana, va adoptar els seus símbols:la murtra i les roses, plantes relacionades amb el desig sexual. També de Roma li va venir que la relacionessin amb els ànecs i els cignes, animals que habitaven el jardí del temple de Venus al Capitoli.[23][24] Com a Afrodita Urània, l'objecte que la representava era la closca de tortuga.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Afrodita». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Parramon i Blasco, 1997, p. 80.
  3. Parramon i Blasco, 1997, p. 217.
  4. Hesíode "Teogonia" 190
  5. Chicago Assyrian Dictionary volum 2, p. 111
  6. M. Hammarström, "Glotta: Zeitschrift für griechische und lateinische Sprache 11", 1921, p. 215
  7. Plató, "Symposium" 180
  8. 8,0 8,1 Smith, 1874, p. 229.
  9. Homer, "Odissea" VIII 288
  10. Heròdot "Teogonia" I 105
  11. Pausànias "Geografia" III 23. § 1
  12. Anacreont "Himne V", 9
  13. Horaci, "Carmina" I. 4. 5
  14. Virgili, "Eneida" I 416; [Tàcit]] "Històries" II 3
  15. Brundage, 1987, p. 14.
  16. Miroslav Marcovich. «"From Ishtar to Aphrodite"». Journal of Aesthetic Education, nº30 (2), 1996, pàg. 49.
  17. Píndar "Nemees" VIII, 1
  18. Homer "Odissea" VIII, 266
  19. 19,0 19,1 Smith, 1874, p. 228.
  20. Diodor de Sicília "Bibliioteca" 4.23.2
  21. Homer "Ilíada" XIV 214
  22. Píndar "Píties" IV 380; Teòcrit de Siracusa "Bucòliques" XI 16
  23. Ovidi "Fasti" IV 15. 143
  24. Horaci "Carmina" IV 1. 10 ; Claudi Elià, "Varia Historia" X 34

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Brundage, James A. Law, sex, and Christian society in medieval Europe (en anglès). Chicago: University of Chicago Press, 1987, p. 14. ISBN 0226077896. 
  • Gibson, Michael. "Monstruos, dioses y hombres de la mitología griega". Madrid: ed.Anaya, 1984. ISBN 84-207-3360-1. 
  • Parramon i Blasco, Jordi. "Diccionari de la mitologia grega i romana". Barcelona: Edicions 62, Col·lecció El Cangur Diccionaris, nº 209, 1997. ISBN 84-297-4146-1. 
  • Smith, William. "Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology", volum 1, 1874. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]