Agnès Sorel

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAgnès Sorel
Château de Bussy-Rabutin - Agnès Sorel (bgw19 0358).jpg
Biografia
Naixement1422 (Gregorià)
castell de Fromenteau
Mort18 febrer 1450 (27/28 anys)
Le Mesnil-sous-Jumièges
Lloc d'enterramentIndre i Loira
Activitat
OcupacióModel d'art i dama de companyia
Família
ParellaCarles VII de França
FillsCharlotte de Valois
Marie de Valois (en) Tradueix
Marie Marguerite de Valois (en) Tradueix
Jeanne de Valois (en) Tradueix
ParesJean Soreau (en) TradueixCatherine de Maignelais (en) Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

Agnès Sorel (Chateau de Fromenteau, Vallet, 1422 - Le Mesnil-sous-Jumièges, Normandia, 9 de febrer de 1450), coneguda pel sobrenom Dame de beauté, va ser l'amant favorita del rei Carles VII de França, amb qui va tenir tres filles. És considerada la primera amant reial reconeguda de manera oficial.[1][2] Va ser objecte de nombroses obres d'art contemporànies, incloent la cèlebre obra de Jean Fouquet La verge amb el nen.

Vida a la cort reial[modifica]

Agnès Sorel va ser la model de La verge amb el nen, de Jean Fouquet (c. 1450)

Filla del soldat Jean Soreau i de Catherine de Maignelais, Sorel tenia vint anys quan va ser presentada per primera vegada al rei Carles a Toulouse. En aquest moment, ocupava una posició a la residència de Renat I de Nàpols, com a dama de companyia de la seva consort Isabel de Lorena. Més tard, va començar a servir a Maria d'Anjou, l'esposa de Carles VII, de qui es convertiria en amant poc de temps després.[1] Poc després d'iniciar la seva relació i de fer-la pública, Carles VII li va regalar el castell de Beautè-sur-Marnes, a Vincennes.[3] El rei li va donar el castell de Loches (on Joana d'Arc l'havia convençut de coronar-se rei de França) perquè fos la seva residència privada.[4]

El fet que Carles VII fos el primer rei de França en fer pública la seva relació amb la seva favorita va suposar un gran escàndol a la societat del moment. Tot i que Agnès tenia un gran poder, tan sols comptava amb el recolzament del rei, motiu pel qual va decidir buscar altres aliats. El primer va ser Pierre de Brézé, senescal d'Angers i de Poitou, un militar que cercava apropar-se al rei, i el segon, Jacques Coeur, un comerciant amb ambicions.[3]

L'escàndol va continuar, en esdevenir objecte de representació d'una imatge de La verge amb el nen en un quadre de Jean Fouquet. I encara va arribar al màxim quan el 1449 el rei va abandonar la seva dona i s'instal·là a viure amb Agnès al castell de Razilly durant vuit mesos.[3]

Poc de temps després, es va requerir la seva presència a Chinon, on pel que sembla la seva companyia havia tret al rei d'una profunda depressió. Tenia una gran influència sobre el monarca que, afegida als seus gustos extravagants, li va valer diversos enemics poderosos a la cort.[4] Sorel es va convertir en la primera amant reial reconeguda de manera oficial.[5]

Mort sospitosa[modifica]

Agnès va donar a llum tres filles del rei: Marie de França (1444-1473), Charlotte de França (1446-1477) i Jeanne de França (1448-1467) (el fill de Charlotte, Luis de Brézé, es casaria amb Diana de Poitiers, una altra notable amant reial). Quan estava embarassada del seu quart fill, va sortir de Chinon en ple hivern per reunir-se amb Carles en la campanya de 1450 a Jumièges, per servir-li de suport moral. Allà va emmalaltir de sobte i va morir. Encara que al principi es va creure que la causa de la mort era disenteria, els científics van comprovar que va morir per enverinament per mercuri, possiblement víctima d'assassinat, tot i que el mercuri també es feia servir per matar cucs. Va ser enterrada a l'església de Saint-Ours, a Loches.[1]

El fill de Carles, el futur rei Lluís XI, havia estat en rebel·lió pública contra el seu pare durant quatre anys. S'ha especulat que ell va ser l'enverinador d'Agnès, per desfer-se del que considerava una gran influència sobre el rei. També s'ha especulat que el financer francès, noble i ministre, Jacques Coeur va ser-ne l'enverinador, encara que aquesta teoria ha estat molt desacreditada i considerada un intent de treure Coeur de la cort francesa. El 2005, el científic forense francès Philippe Charlier va examinar les restes de Sorel i va determinar com la causa de la mort l'enverinament per mercuri, però no va aportar detalls sobre com havia estat assassinada.[6] El mercuri es feia servir a vegades en preparacions cosmètiques, de manera que aquest podia haver estat el mitjà per a l'assassinat.

La seva cosina, Antoinette de Maignelais, va ocupar el seu lloc com a amant del rei després de la seva mort.

Llegat[modifica]

Sorel és un dels personatges principals en el poema La Pucelle, de Voltaire. També és la protagonista de dues òperes russes de finals del segle XIX, juntament amb Carles VII: La donzella d'Orleans, de Piotr Ilitx Txaikovski, i The Saracen, de Cèsar Cui. És una de les dones representades en el treball artístic The Dinner Party, de Judy Chicago, que inclou 999 noms de dones notables de la historia.[1] Dues peces de roba usen el nom Sorel: la cotilla Agnes Sorel, el corsage Sorel i un estil de moda també designat amb el nom d'ella, l'estil Agnes Sorel, que s'usa per a descriure una forma de vestir de princesa.[7]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Brooklyn Museum: Agnès Sorel». www.brooklynmuseum.org. [Consulta: 8 febrer 2018].
  2. «Sorel, Agnes». 1911 Encyclopædia Britannica, Volume 25. 1911 Encyclopædia Britannica/Sorel, Agnes
  3. 3,0 3,1 3,2 Queralt del Hierro, María Pilar. Reinas en la sombre. Amantes y cortesanas que cambiaron la historia. (en espanyol). 2a. EDAF, S.L.U., desembre de 2014, p. 34,36,37. ISBN 9788441434400. 
  4. 4,0 4,1 «Cultural tourism : Région Centre, Loire Valley», 19-10-2005. [Consulta: 8 febrer 2018].
  5. «Brooklyn Museum: Agnès Sorel». www.brooklynmuseum.org. [Consulta: 8 febrer 2018].
  6. «Joan of Arc 'relics' to be tested» (en anglès). BBC-News, 14-02-2006.
  7. Valerie Cumming; Valerie Cumming, C.W. Cunnington, P. E. Cunnington; C. W. Cunnington; P. E. Cunnington (1 de septiembre de 2010). The Dictionary of Fashion History. Berg. p. 2. ISBN 978-1-84788-738-2