Ajuntament de Badalona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióAjuntament de Badalona
Coat of Arms of Badalona.svg
Dades base
Tipus entitat ajuntament
Forma jurídica corporació de dret públic
Organització i govern
Seu central 

Web Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata
L'Ajuntament, situat a la plaça de la Vila, és la seu institucional de la corporació municipal.

L'Ajuntament de Badalona és l'administració pública local que governa i representa els interessos de la ciutat i municipi de Badalona. Els orígens d'una mínima organització comunitària es poden remuntar a l'edat mitjana i, sobretot, a partir de 1595 quan Badalona és confirmada com a municipi independent. L'organització i estructura municipal de l'Ajuntament actual deriva de la implantada per la dinastia borbònica, una administració totalment nova basada en el batlle i els regidors. Des d'aleshores la corporació municipal ha passat vicissituds segons els règims polítics que imperaren.

Actualment, la batllessa de Badalona és na Maria Dolors Sabater i Puig (Guanyem Badalona en Comú).

Seus[modifica | modifica el codi]

Actualment l'Ajuntament de Badalona té diverses seus. La Casa Consistorial de Badalona és la seu tradicional des del segle XIX, si bé avui dia només ho és en l'àmbit institucional, on se celebren els plens municipals i on es troben els despatxos de l'alcalde i el d'algunes tinences d'alcaldia.[1] El maig de 2007 es va inaugurar el nou edifici El Viver, que compta amb un total de vuit plantes, destinat a acollir les oficines municipals i les regidories del consistori, així com els serveis d'atenció al públic per donar el màxim d'accessibilitat i una sala d'exposicions.[2][3]

Organització[modifica | modifica el codi]

L'Ajuntament, després de les eleccions, s'organitza a través de la reunió del ple municipal, el qual és l'encarregat d'escollir l'alcalde de la ciutat. Tanmateix té facultats polítiques, normatives, econòmiques i institucionals, així com controlar i fiscalitzar les actuacions de l'alcalde, amb la competència, si s'escau, de substituir-lo mitjançant una moció de censura. Actualment el ple està integrat per 27 membres.[4] L'alcalde també nomena una Junta de Govern, formada pels tinents d'alcalde, que poden suplir les funcions de l'alcalde en absència d'aquest.[5]

L'actual Junta de Govern consta de la següent organització:[6]

Maria Dolors Sabater, de Guanyem Badalona en Comú, en una fotografia de 2015, és l'actual batllessa de Badalona.
Àmbit Inclou Titular Partit
Alcaldia Descentralització/Districtes, Seguretat, Joventut i Dona Maria Dolors Sabater i Puig GBcomú
1a tinença: Badalona Habitable Paisatge, Espai Públic, Habitatge, Patrimoni, Urbanisme i Ciutat Intel·ligent Oriol Lladó i Esteller ERC
2a tinença: Badalona Pròspera i Sostenible Promoció Econòmica i Ocupació, Industrialització, Comerç, Turisme, Consum, Nova Economia, Sostenibilitat i Medi Ambient Àlex Mañas i Ballesté ICV-EUiA
3a tinença: Badalona Democràtica Hisenda, Participació, Contractació, Recursos Humans, Transversalitat, Transparència, Comunicació, Informàtica, TIC, Estadística i Població José Téllez i Oliva GBcomú
4ta tinença: Badalona Educadora Cultura, Educació i Esports Laia Sabater i Díaz GBcomú
5ena tinença: Badalona Justa i Inclusiva Serveis Socials, Diversitat, Convivència, Salut i Gent Gran Francesc Ribot i Cuenca ERC
Regidoria delegada d'Esports Maria Gallardo Borrega ICV-EUiA
Regidoria delegada de Participació Fàtima Taleb Moussaoui GBcomú
Regidoria delegada de Serveis Socials Agnès Rotger i Dunyó ERC
Regidoria delegada d'Espais Públics i Mobilitat Francesc Duran i Vilalta GBcomú

Regidories de Districte[modifica | modifica el codi]

Mapa de barris i districtes.

A més, Badalona té un sistema de districtes descentralitzat, els 34 barris de la ciutat s'agrupen actualment en 6 districtes, després de la reforma administrativa de reducció de regidories duta a terme durant el mandat de Xavier Garcia Albiol.[7][8]

Els actuals regidors de districte són els següents:[6]

Núm. Titular Partit
Districte I Laia Sabater i Díaz GBcomú
Districte II Maria Gallardo Borrega ICV-EUiA
Districte III Francesc Ribot i Cuenca ERC
Districte IV Maria Dolors Sabater i Puig GBcomú
Districte V Agnès Rotger i Dunyó ERC
Districte VI Fàtima Taleb Moussaoui GBcomú

Història[modifica | modifica el codi]

La primera forma d’organització municipal a Badalona la trobem l’any 1389, en què una sentència arbitral declara els pagesos badalonins «sòlids i afocats» dels senyors feudals. Aquest fet fou un punt intermedi en el procés de plets entre pagesos i senyors, personificats principalment en els Santcliment i els Aversó, els quals pretenien tenir uns drets feudals sobre els seus homes que, en realitat, no posseïen; la situació derivava de la crisi baixmedieval que va despoblar Badalona i feia que els nobles cerquessin altres mètodes per aconseguir recursos econòmics. No obstant això, la sentència no va satisfer als pagesos, ans al contrari, va provocar que els pagesos de la parròquia de Badalona s’unissin i creessin un deute comú, derivat dels préstecs i censals a pagar.[9] Tanmateix, el cas de Badalona, a diferència d’altres casos a Catalunya que depenien jurídicament de la corona, no tenia un consell mínim organitzat, sinó que es basava en un sindicat entre els pagesos. Algunes de les teories apunten que el Consell de Cent, què considerava Badalona com a part del terme de Barcelona, ho impedia, juntament amb els senyors feudals de la parròquia de Badalona.[10]

L’any 1430, Alfons el Magnànim, mancant de diners, vendrà el terme de Badalona a la ciutat de Barcelona, assegurant la independència de Badalona dels senyors feudals, tot i els intents dels Santcliment d’imposar-se al terme i malgrat la divisió territorial entre les diferents torres feudals, el sentit d’unitat territorial del terme es mantindrà gràcies a la institució de la parròquia, radicada a l’església de Santa Maria.[10]

Tot plegat no va fer prosperar la incipient estructura comunitària que havien creat els pagesos, tot i que mai s’abandonà l’exigència de major autonomia; el 1472, els jurats i prohoms de Badalona demanen a Joan II que se’ls confirmin els seus privilegis, usos i costums,[10] demanda que fou satisfeta sota el sistema de carreratge de la ciutat de Barcelona; es va concedir als badalonins la facultat de reunir-se i formar consell sempre que els semblés necessari, i la d’establir taxes, talles i altres drets que impliquessin a tots els habitants i terratinents del terme i parròquia.[11]

Constitució com a municipi[modifica | modifica el codi]

La plaça pública, actualment de la Constitució, va ser el centre de la política local de Badalona fins a la construcció de la nova seu de l'Ajuntament al segle XIX.

Badalona fou un carrer de Barcelona fins al 10 de juny de 1595, quan el virrei de Catalunya, Bernardino de Cárdenas y Portugal, nomenat per Felip II, va concedir a la vila diversos privilegis, entre els quals, el títol d’universitat, és a dir, de municipi, i el dret a escollir diversos càrrecs públics a través de la insaculació; fins llavors els càrrecs eren escollits a viva veu en una reunió de veïns a la plaça.[11]

Des de llavors, la composició del govern serà de tres jurats (en cap, segon i tercer) i deu consellers, els quals conformaven el consell general. D’altra banda, hi havia altres càrrecs com un clavari, tres oïdors de comptes, un palloler (abastador de blat) i tres capitans de sagramental. Les condicions indispensables per a optar a ser elegit era disposar de capacitat econòmica, ser home casat o haver-ho estat i no tenir deutes amb el municipi. L’edat variava segons el càrrec, si bé la mínima, destinada al càrrec de jurat tercer era de 25 anys; la duració dels càrrecs era anual, encara que el procediment de la insaculació es feia cada tres anys. Tanmateix, en les bosses d’insaculats hi havia d’haver una proporció respecte als veïnats de Badalona: una tercera part havia de ser de la Sagrera; una altra de Llefià; i la darrera repartit entre Canyet i Pomar. Aquest model es va mantenir en funcionament regular, amb canvis mínims en el nombre de persones, durant aquest període fins a la Guerra de Successió.[12]

El municipi havia de fer front als pagaments reials entre altres despeses, en matèria econòmica va decidir demanar i adquirir diversos monopolis, els quals podia arrendar durant un temps. De la venda de blat i carn, el 1595 i el 1603, respectivament. El 1678 encara aconseguia més monopolis en el proveïment de productes com l’aiguardent, la mel i el tabac, així com la facultat de tenir hostals i gravar-ne un tant per al municipi. Posteriorment, també s’afegirien la neu i el glaç, per a la conservació d’aliments. Aquests recursos es destinaven a les despeses de l’Ajuntament, majoritàriament salaris i sous dels càrrecs municipals; honoraris dels professionals que treballaven per alguna raó per a la corporació municipal, com el notari, l’advocat o el procurador; allotjament de soldats; festes patronals; entre altres.[13][14]

La nova estructura municipal[modifica | modifica el codi]

El 1716 els decrets de Nova Planta substitueixen l’estructura municipal establerta fins llavors en forma de consells, els privilegis, el sistema de la insaculació, etc. per una de nova basada en l’ajuntament; els primers anys van ser d’incertesa orgànica i en molts casos es va nomenar un administrador provisional. Les noves lleis municipals de 1717 i 1718 esclareixen el funcionament: a Badalona, el nou govern municipal el formaran cinc regidors, després sis, un d’ells el batlle; els càrrecs eren nomenats directament per la Reial Audiència i eren, en principi, vitalicis, si bé a mitjan segle XVIII van ser fixats per a exercir-los un temps determinat. El càrrec de batlle tenia una durada de dos anys i el regidor d’un any; el nomenament va ser substituït per una terna per a escollir el batlle i llistes doblades per als regidors; en molts casos es va seguir un model de roda entre les elits econòmiques de la vila.[12]

Durant el període reformista de Carles III, el 1766 es dicten noves normes sobre el funcionament dels municipis. La creació de dos nous càrrecs: els diputats del comú, dels quals a Badalona n’hi correspongueren dos, que havien d’intervenir en tot allò que afectava el proveïment, mercats, arrendaments i altres elements de l’activitat econòmica; i el síndic presoner, que tenia la missió de fiscalitzar els regidors evitant els abusos d’aquests. El sistema d’elecció, a través de comissions, i la possibilitat de poder un veí de qualsevol categoria social, van marcar una gran diferència amb l’ordenament anterior.[13]

Sebastià Badia i Gibert, primer alcalde electe per sufragi universal masculí.

Aquesta serà la nova estructura que es mantindria fins a l’arribada del procés de l'estat liberal a Espanya, quan es comencen a manifestar els canvis com el sistema d'eleccions a través de votació per escollir els càrrecs municipals; el 1868, era escollit, per exemple, Sebastià Badia i Gibert, per sufragi universal masculí.[15] Tanmateix, l’arribada del sistema de la Restauració va instaurar el caciquisme, basat en la corrupció i el frau electoral, que va establir a Badalona el torn pacífic sense entrebancs destacables, almenys fins als anys 90; un exemple és entre els alcaldes Josep Caritg i Arnó (1879-1881 i 1884-1886) que en tots dos casos el va substituir Francesc d'Assís Guixeras i Viñas.[16][17] El nombre de regidors també va anar augmentant a mesura que la ciutat anava creixent, el 1931 el nombre total de regidors que hi hagué al primer ajuntament republicà era de 32.[18]

La Guerra Civil i el Franquisme[modifica | modifica el codi]

Amb la Guerra Civil, el 1936, l’Ajuntament va quedar sense cap mena de poder, tot i tenir de fet un alcalde, i es va crear un Comitè revolucionari que quedava a càrrec dels assumptes de la ciutat a través d’una sèrie de delegacions, que restava sota un gran descontrol.[19] L’octubre d’aquell any la Generalitat dicta unes normes de configuració dels nous ajuntaments, que va substituir els comitès.[20]

Just després de la victòria del bàndol franquista, el poder polític local va estructurar-se en Comissions Gestores, inicialment nomenades pels militars que havien entrat a les poblacions,[21] ràpidament el sistema d’elecció variaria vers els governadors civils a través del Ministeri de Governació, que s’encarregaria de les grans ciutats com Badalona. Tot i així, les comissions no tindrien èxit en els seus primers anys.[22] Igual que a la resta de municipis de l’Estat, les eleccions durant el règim franquista per a elegir els càrrecs públics estaven escrupolosament controlades, s’organitzaven a través dels terços corporatiu, sindical i de caps de família, sota la tutela del governador civil, que confeccionava les llistes o en donava l’aprovació; sovint es presentava una sola candidatura que passava a ser automàticament la guanyadora. Progressivament entrarien algunes persones de l’oposició al règim a través del terç familiar, si bé a Badalona seria a partir de la segona part del franquisme,[23] època durant la qual, després de l’alcaldia de Felipe Antoja Vigo, l’Ajuntament ja no tenia la mateixa força per tirar endavant la política de sempre i es mostrava incapaç de donar resposta a les demandes dels ciutadans.[24]

L'Ajuntament democràtic[modifica | modifica el codi]

Els canvis i els clams per la democràcia de la Transició van dur a les eleccions del 15 de juny de 1977, la victòria de les esquerres a Badalona va dur a la pràctica dimissió de tot el consistori el 1978, si bé al final van continuar en el càrrec per la negativa del governador civil d’acceptar llur dimissió.[25] El 3 d’abril de 1978 se celebraven les primeres eleccions democràtiques que proclamaren guanyador a Badalona a Màrius Díaz i Bielsa (PSUC) amb 12 regidors i Joan Blanch i Rodríguez (PSC) amb 10, d'un total de 27 regidors.[26] Des d'aleshores, es treballà perquè l'Ajuntament pogués treballar per a la ciutat de forma més eficaç i propera al ciutadà i a més frenar els abusos del règim anterior.[27][28]

Els problemes derivats de les mancances del règim anterior van suposar un problema i un repte per a l’Ajuntament en època democràtica. La primera legislatura tindrà una estructura més desbrossada si bé introduirà una sèrie d’innovacions: la creació de la conselleria d’Ecologia i Medi Ambient el 1979, important a causa de la declaració del litoral badaloní com a zona contaminada pel Consell de Ministres,[29] i de la conselleria de Descentralització, Participació i Promoció Ciutadana, que havia de posar remei a la marginació dels barris perifèrics, fet que donaria a la creació de les conselleries de districte; altres institucions van ser l’Institut Municipal de Serveis Socials, el 1982, i l’Oficina del Consumidor, pionera a tot l’estat. Tanmateix destaca també la creació del Catàleg de Patrimoni l’any 1980, potenciant la conservació i recuperació del patrimoni de la ciutat.[30] La segona legislatura, encapçalada pel PSC, va organitzar el cartipàs municipal de manera molts més organitzada: Seguretat Ciutadana i Protecció Civil, Finances i Règim Interior, Relacions Ciutadanes, Urbanisme, Serveis Municipals i Serveis Personals, a les quals s’afegirien altres posteriorment.[31][32]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lladó, Francesc. «Casa Consistorial». Inventari de Protecció del Patrimoni Cultural Europeu, Octubre 1980. [Consulta: 23 febrer 2014].
  2. «Compte enrere per a la construcció de les noves oficines de l'Ajuntament». Vilaweb, 11-03-2004 [Consulta: 23 febrer 2014].
  3. Carvajal, Carles «Detecten lipoatròfia a sis treballadors municipals que treballen a l’edifici del Viver». El TOT Digital, 24-04-2008 [Consulta: 23 febrer 2014].
  4. «El Ple». Ajuntament de Badalona. [Consulta: 23 febrer 2014].
  5. «Junta de Govern». Ajuntament de Badalona. [Consulta: 23 febrer 2014].
  6. 6,0 6,1 «L’alcaldessa de Badalona nomena el nou Govern municipal». Ajuntament de Badalona, 29-06-2015. [Consulta: 29 juny 2015].
  7. «Barris, districtes i codis postals». Ajuntament de Badalona. [Consulta: 29 agost 2012].
  8. Santiago, Toni «El nou cartipàs municipal de l'Ajuntament pretén estalviar més de 2 milions d'euros». Badanotis, 12-07-2011.
  9. Villarroya, 1999, p. 76.
  10. 10,0 10,1 10,2 Villarroya, 1999, p. 77.
  11. 11,0 11,1 Villarroya, 1999, p. 96.
  12. 12,0 12,1 Villarroya, 1999, p. 97.
  13. 13,0 13,1 Villarroya, 1999, p. 98.
  14. Villarroya, 1999, p. 99.
  15. Villarroya, 1999, p. 116.
  16. Villarroya, 1999, p. 117.
  17. Villarroya, 1999, p. 118.
  18. Villarroya, 1999, p. 200.
  19. Villarroya, 1999, p. 205.
  20. Villarroya, 1999, p. 206.
  21. Villarroya, 1999, p. 212.
  22. Villarroya, 1999, p. 214.
  23. Villarroya, 1999, p. 217.
  24. Villarroya, 1999, p. 225.
  25. Villarroya, 1999, p. 229.
  26. Villarroya, 1999, p. 231.
  27. Villarroya, 1999, p. 233.
  28. Villarroya, 1999, p. 234.
  29. Villarroya, 1999, p. 235.
  30. Villarroya, 1999, p. 236.
  31. Villarroya, 1999, p. 238.
  32. Villarroya, 1999, p. 242.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Villarroya, Joan (dir.); DDAA. Història de Badalona. Badalona: Museu de Badalona, 1999. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]