Alcanyís

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alcanyís
Alcañiz
Bandera d'Alcanyís Escut d'Alcanyís
(bandera) (escut)
Localització

Localització de Baix Aragó respecte de l'Aragó Localització d'Alcanyís respecte Baix Aragó

Ajuntament d'Alcanyís
Ajuntament d'Alcanyís
Estat
• Autonomia
• Província
• Comarca
Regne d'Espanya
Aragó
Província de Terol
Baix Aragó
Predom. ling. Castellà
Superfície 472,1 km²
Altitud 381 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
16.384 hab.
34,7 hab/km²
Coordenades 41° 02′ N, 0° 07′ O / 41.033°N,0.117°O / 41.033; -0.117Coord.: 41° 02′ N, 0° 07′ O / 41.033°N,0.117°O / 41.033; -0.117
Dirigents:
• Alcalde:

Amor Pascual Carceller (Izquierda Unida)
Codi postal 44600
Web

Alcanyís (en aragonès: Alcanyiz, en castellà: Alcañiz) és un municipi de la província de Terol. És la capital i seu de la comarca del Baix Aragó i, juntament amb Andorra i la capital de la província, és un dels pocs municipis que compta amb un increment de població més notable respecte a la província. Alcanyís fou conquerida pel comte Ramon Berenguer IV l'any 1157, que després intentà apoderar-se de Morella infructuosament (setge de Morella, 1157).

Patrimoni artístic[modifica | modifica el codi]

Vista general amb el castell com a protagonista (Alcanyís)

Alcanyís en té un gran patrimoni artístic que engloba obres artístiques que van des de la prehistòria a l’actualitat. A pocs quilòmetres de la ciutat es conserven les magnífiques pintures rupestres llevantines de Val del Toll de l'Aigua Amarga, conjunt declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, amb la resta de les pintures d'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica. Entre els seus antics poblats destaquen els d'època ibèrica, com El Palao , "el Taratrato" o Tiro de Cañón al que recentment (desembre 2013) s'ha afegit un imponent jaciment descobert al costat del que ja existia. Gràcies a tot aquest material es pogué iniciar la Col·lecció arqueològica dels Pares de l'Escola Pia d'Alcanyís, que al final donaria lloc a l’Exposició Permanent d'Arqueologia d'Alcanyís, localitzada en el Forn Nou dels Almudines. [2]

Durant la Edat Mitjana, l’Orde de Calatrava -a qui Alfons II va fer donació d'un ampli territori, al Baix Aragó, en 1179- s'oposava a les ànsies de llibertat d'Alcanyís, a la qual Ramon Berenguer IV havia concedit carta de població en 1157. Pugna en la qual venceria, a poc a poc, la ciutat. Els principals testimoniatges de l’Alcanyís medieval són el mateix castell, seu de l'encomana major que l'Orde de Calatrava va tenir en la Corona d'Aragó -amb el seu magnífic conjunt de pintura mural gòtica-; la gran torre-campanar de l' església de Santa Maria la Major, temple que va ser seu en diverses ocasions de les Corts d'Aragó i, singularment, del Parlament d'Alcanyís previ al Compromís de Casp (1412); la Llotja, situada a la seva plaça Major (s. XV); la portada traslladada de l'antiga església de Sant Pere; el conjunt de pintura gòtica en taula (atribuït a Domènec Ram i Lanaja) conservat en el seu temple parroquial; i el conjunt de pintura mural gòtica de les antigues Cases Comuns de la Vila, situat actualment en els baixos de la Casa Consistorial. [3]

El poder de la mateixa ciutat enfront de l'Orde de Calatrava està simbolitzat per la seva bella Casa Consistorial (1565-1570), construïda en la seva plaça principal, formant angle amb la Llotja gòtica. Les dues construccions van ser declarades monument històric en 1931 ( Gazeta de Madrid , nombre 155 de 1931.06.04). Aquest edifici, magnífic exemple classicista, evoca al gran cercle d'humanistes alcanyisans del seu particular Segle d'Or: Juan Sobrarias, Juan Lorenzo Palmireno, Bernardino Gómez Miedes, Domingo Andrés , Pedro Ruiz de Moros i Andrés Vives i Altafulla, per citar els més destacats. El segle XVI deixa també la seva empremta en el mateix castell -amb el sepulcre d'alabastre del comendador Juan de Lanuza i Torrelas, realitzat per Damià Forment en 1537- i en les taules conservades en el seu temple parroquial atribuïdes al "Mestre d'Alcanyís". Són també magnífics exemples del món artístic alcanyissà del segle XVI l'església de Sant Domènech -en la qual es fonen la tradició gòtica amb el nou llenguatge renaixentista- i un bon nombre d'edificis palatins.

Façana principal de l'església de Santa Maria la Major

Són nombrosos els edificis monumentals barrocs: la pròpia església de Santa Maria la Major (antiga col·legial, reformada al segle XVIII), l'església del Carme (BIC, s. XVII), l'església de Sant Francesc (s.XVIII), l'església dels Escolapis (s.XVIII), el palau dels Comanadors (construït a la part sud de l'antic castell) que avui acull al Parador de Turisme, etcètera.

La gran figura artística alcanyissana del segle XIX va ser Tomàs Llovet, escultor i director durant diverses dècades de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Lluís de Saragossa i autor de diversos retaules de Santa Maria la Major i d'una profunda reforma del santuari de la Mare de Déu de Pueyos.

Alcanyís -a més de les obres esmentades - conserva moltes altres construccions interessants. En l'àmbit religiós, per exemple, han d'esmentar-: l'ermita de Santa Bàrbara (fruit de diverses etapes constructives), l'ermita de l'Encarnació (reedificada en 1860), l'ermita de Sant Miquel (realitzada possiblement al segle XVI sobre una edificació anterior), l'ermita de Sant Pasqual (1879), l'ermita de la Mare de Déu de la Penya (s.XVII-XIX), l'antiga església del convent de Caputxins (reforma de l's.XIX sobre obra de la XVII), la capella de Sant Josep i nombroses capelles fornícules distribuïdes pels seus carrers.

A més, la capital baixaragonesa presenta un important nombre de cases palatines, que en la seva major part segueixen la tipologia del palau aragonès del "tardo-renaixement": façana articulada en tres cossos o plantes, accés a través d'un gran arc de mig punt i disposició de la típica galeria aragonesa en la seva planta superior. Aquest tipus d'edificació es comença a usar a la fi del segle XVI i perviu fins al segle XVIII. La majoria d'aquestes cases es concentren al carrer Major, al barri dels Almudines i al carrer Santa Pau (antic carrer dels Clergues). En aquest grup s'inclourien el palau Ardid i la casa situada al carrer Santa Pau 4 (actual seu de la biblioteca pública i l'arxiu municipal), la casa Maynar (seu de la Comarca del Baix Aragó), la casa "Calandetas" ( associada a la Inquisició), etc. Són també interessants diversos exemples de arquitectura modernista (com les cases situades al passeig Andrade i la casa Taboada), les restes del seu antic recinte emmurallat (torrasses, fragments de llenços de muralla i portal del Loreto), diverses obres hidràuliques (com el molí Major i el Riu Alt, la Font de les ponts, sínies o basses), els seus forns, etcètera. És curiosa la xarxa de passadissos i estructures subterrànies de la població (nevera, celler, galeries, etc.) que avui pot visitar parcialment, accedint des de l'Oficina de Turisme.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. Juan José Barragán Villagrasa, La colección arqueológica de los PP. de las Escuelas Pías de Alcañiz : origen y evolución de una colección privada aragonesa; en Alcañiz, Centro de Estudios Bajoaragoneses, Nº 8, 1999, pp. 207-215.
  3. Juan José Barragán Villagrasa y otros, Estudio histórico-artístico de las pinturas nigromantes de Alcañiz. Un mural de estilo gótico; en Teruel, Instituto de Estudios Turolenses, 1996, Nº 83-84.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alcanyís Modifica l'enllaç a Wikidata