Aleksandr Xliàpnikov
  | |
| Nom original | (ru) Александр Гаврилович Шляпников |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 18 agost 1885 (Julià) Múrom (Rússia) |
| Mort | 2 setembre 1937 (52 anys) Moscou (Rússia) |
| Causa de mort | Mort no natural (Ferida per arma de foc ) |
| Sepultura | Cementiri de Donskoi |
 Comissariat del Poble de Treball | |
8 novembre 1917 – 1r desembre 1918 – Vasily Schmidt (en)  → | |
| Activitat | |
| Camp de treball | Política |
| Lloc de treball | Múrom Sant Petersburg Wembley París Unió Soviètica |
| Ocupació | obrer, estadista, polític, sindicalista, revolucionari |
| Partit | Partit Comunista de la Unió Soviètica (1918–1933) Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (bolxevic) (1912–1918) Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (1901–1912) |
| Membre de | |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Revolució russa de 1905, Revolució de Febrer i Revolució d'Octubre de 1917 |
| Participà en | |
| 6 març 1918 | VII Congrés del Partit Comunista Rus |
Aleksandr Gavrílovitx Xliàpnikov (en rus: Александр Гаврилович Шляпников) (Múrom, 30 d'agost de 1885 - Moscou, 2 de setembre de 1937) fou un obrer, polític i sindicalista revolucionari rus, principal ideòleg del corrent bolxevic crític amb el Govern conegut com a Oposició Obrera.[1]
Nasqué el 30 d'agost de 1885 a la ciutat russa de Múrom en una família de vells creients.[1] Als 13 anys, començà a treballar com a obrer en una fàbrica metal·lúrgica.[1] L'any 1901, quan era aprenent de mecànica a Petrograd, participà per primera vegada en una vaga, fou acomiadat i ingressà al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus.[1] L'any 1903 s'uní a la fracció bolxevic. Fou arrestat i empresonat diverses vegades per les seves activitats polítiques i sindicals i per la seva participació en la Revolució de 1905.[1] L'any 1907, després de passar un total de dos anys a la presó, partí a l'exili[1] i continuà les seves activitats revolucionàries a l'Europa occidental on també fou dirigent sindical dels treballadors fabrils, a França, Alemanya i Anglaterra, i serví com a enllaç[1] entre la direcció del partit a l'exili i els bolxevics de l'interior de Rússia.
L'any 1915 fou escollit membre del comitè central del seu partit. L'any següent retornà a Rússia i, juntament amb Viatxeslav Mólotov, esdevingué el principal dirigent bolxevic a Petrograd durant la Revolució de Febrer de 1917 quan Lenin, Trotski i Bukharin encara romanien a l'exili. El juliol d'aquell any fou triat com a president del sindicat de treballadors metal·lúrgics de tota Rússia; ja abans presidia l'agrupació sindical de la capital.[1]
Després del triomf de la Revolució d'Octubre de 1917 fou nomenat Comissari del Poble de Treball[1] i, durant la guerra civil, exercí importants càrrecs a l'Exèrcit Roig i en organismes econòmics. Com a comissari, acceptà la subordinació dels sindicats al partit, condemnà les vagues i exigí disciplina als obrers.[1] Encara que no dimití, a diferència d'altres set comissaris, durant la crisi d'hivern de 1917, recolzà el manifest contra la política de Lenin i el terror dels dimitits.[2] Fins a començaments de 1919, acceptà les mesures de control de partit sobre el moviment obrer; llavors criticà amb duresa la submissió de la iniciativa dels treballadors a la gestió fabril.[3] La seva proposta que els sindicats passessin a controlar l'economia, els soviets l'administració de l'Estat mentre que el partit es limités a una funció de guia política i ideològica fou rebutjada al 9è Congrés del Partit, però això no frenà el creixement de la fractura entre els sindicalistes del partit.[3]
Entre 1920 i 1922 integrà el corrent Oposició Obrera, juntament amb Aleksandra Kol·lontai, Serguéi Medvédev i nombrosos dirigents sindicals obrers, especialment metal·lúrgics. Advocaren per reforçar el paper dels sindicats en la direcció de l'economia soviètica. Proposaren lliurar la direcció de l'economia a un «Congrés de Productors»; delegar la direcció de les fàbriques i les empreses als sindicats; i triar als principals administradors per vot directe dels treballadors. El Congrés del partit ordenà dissoldre aquest grup i encara que l'any 1922 els seus integrants apel·laren la decisió davant de la Internacional Comunista, la petició fou rebutjada. Shliàpnikov fou forçat a renunciar del càrrec de dirigent sindical i enviat a treballar a l'ambaixada soviètica de París.
Es dedicà a escriure les seves memòries i altres obres mentre treballava en entitats del comerç exterior de metalls (1927-1929) i la planificació econòmica.[4] Publicà una història de la Revolució de 1917 en quatre volums.[4] Investigat entre 1926 i 1930 per la Comissió Central de Control del partit, juntament amb Serguéi Medvédev, es veié forçat a confessar públicament que Oposició Obrera era un «grup ultradretà de derrotistes», que s'oposava a l'aliança entre obrers i camperols i que desitjava la fi de la Internacional Comunista.[4] Al començament del primer pla quinquennal tornà a donar parcialment suport a la direcció del partit. Concretament, recolzà la industrialització, la col·lectivització i les mesures extremes de requises en el camp, encara que s'oposà teòricament a l'explotació de la pagesia per finançar el projecte.[4] Encara perseguit, se'l condemnà al 16è Congrés del Partit.[4]
L'any 1932 fou forçat per Stalin a publicar una «autocrítica dels seus errors», com a part de les seves memòries de la revolució. Expulsat del Partit Comunista el 1933,[5] fou arrestat dos anys després. Condemnat per conspiració contra l'Estat i el partit pel Col·legi Militar, fou afusellat el 2 de setembre de 1937.[5] A títol pòstum, fou rehabilitat de càrrecs criminals pel Tribunal Suprem de la Unió Soviètica el 1988.[5]
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Holmes, Larry E. «For the Revolution Redeemed: The Workers' Opposition in the Bolshevik Party, 1919-1921» (en anglès). The Carl Beck papers in Russian and East European studies, núm. 802, 1990, pàg. 46. DOI: 10.5195/cbp.1990.41.
Enllaços externs[modifica]
- Theses of the Workers Opposition (anglès)
- Biografia a Hrono.ru (rus)