Alfals
Medicago sativa  | |
|---|---|
 Flors d'alfals | |
| Dades | |
| Font de | brots d'alfals, oli d'alfals, fulla d'alfals i llavor d'alfals |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 174725 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Fabales |
| Família | Fabaceae |
| Tribu | Trifolieae |
| Gènere | Medicago |
| Espècie | Medicago sativa L., 1753 |
| Nomenclatura | |
| Epònim | cuca de llum i planta medicinal |
| Subespècies | |
| |
L'alfals, userda, melga,[1] mèliga o herbaalfals[2] (Medicago sativa) és una planta de la família de les papilionàcies. És una planta herbàcia perenne amb fulles trifoliades, àpexs foliolars dentats, inflorescències blavoses i fruit en llegum enrotllats en hèlix (orbiculars) amb un cert nombre de llavors. El nom alfals prové d'una paraula àrab que significa ‘el millor aliment’.
Conreu[modifica]
És una planta farratgera pròpia de climes meridionals. La llavor té la forma d'una petita mongeta i fa uns 2 mm de longitud.Com més càlid sigui el clima i més aigua tingui a disposició major serà el rendiment. Necessita terres de pH neutre o alcalines. La seva arrel pot atènyer els 4 metres de fondària i el conreu pot romandre fins a 12 anys, encara que en conreu intensiu s'alça després de 3 o 4 anys. Es pot conrear en secans amb bons rendiments a partir dels 600 litres de pluja anual però és en els regadius on arriba al màxim potencial productiu. És intensament adobada fins i tot amb nitrogen malgrat que queda inoculada normalment amb bacteris de Rhizobium. Les malalties més comunes són l'insecte conegut com a «cuca» i el pansiment bacterial.
N'hi ha moltes varietats però usualment es conreen els ecotips Aragó i Empordà. En climes prou càlids pot arribar a tenir uns set dalls efectuats des de finals de març a principi de novembre. La meitat del conreu d'alfals de Catalunya es concentra al Pallars Sobirà i la Noguera.[3]
Actualment és un farratge conreat a tot el món (Europa i Estats Units principalment), en climes d'estiu poc càlid com Anglaterra i altres països del nord el substitueix el conreu del trèvol.
Usos[modifica]
Darrerament per influència dels nous corrents en dietètica també es fan servir les llavors germinades en l'alimentació humana, però el seu ús primordial és farratgera ja sia en estat verd o com a fenc, ensitjada o també deshidratada.
La deshidratació de l'alfals pot ser feta de manera natural (assecat al sol i després molt) o artificial en instal·lacions dotades d'un túnel d'assecatge alimentat per energia elèctrica o de combustibles fòssils. Després de la deshidratació es pot comercialitzar en bales o en grànuls.
La deshidratació d'alfals i de determinats altres farratges rep ajudes de la Unió Europea amb l'objectiu de limitar la dependència de la soja de fora de la Comunitat Europea.
Història[modifica]
L'alfals és originari de l'antiga Pèrsia des d'on es va estendre el seu conreu cap a l'est i cap a l'oest, probablement seguint les vies d'exportació de cavalls «perses» (cavalls niseus) i les necessitats o costums alimentàries d'aquells animals.[4][5]
Referències[modifica]
- ↑ Acadèmia Valenciana de la Llengua «melga». Diccionari normatiu valencià.
- ↑ Acadèmia Valenciana de la Llengua «herbaalfals». Diccionari normatiu valencià.
- ↑ Universitat de Lleida, L'agricultura i la ramaderia a Lleida davant les noves perspectives: Estudi per la presa de decisions Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine. (1995), p.218
- ↑ Vern L. Marble. Fodders for the Near East: alfalfa. Food and Agriculture Organization of the United Nations, 1989, p. 6–. ISBN 9789251027998 [Consulta: 12 desembre 2010].
- ↑ United States. Dept. of Agriculture. Farmers' bulletin. G.P.O., 1916, p. 5– [Consulta: 12 desembre 2010].
