Alfons d'Aragó i Castella

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAlfons d'Aragó i Castella
Lápida sepulcral del infante Don Alfonso en el Monasterio de Veruela.jpg
Làpida sepulcral de l'infant Alfons d'Aragó al Monestir de Veruela Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Alfonso de Aragón y Castilla Modifica el valor a Wikidata
1222 Modifica el valor a Wikidata
Mort1260 Modifica el valor a Wikidata (37/38 anys)
Calataiud (Província de Saragossa) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMonestir de Veruela Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolInfant d'Aragó Modifica el valor a Wikidata
CònjugeConstança de Montcada (1260 (Gregorià)–) Modifica el valor a Wikidata
ParesJaume el Conqueridor Modifica el valor a Wikidata i Elionor de Castella i d'Anglaterra Modifica el valor a Wikidata
Reconstrucció de l'escut de l'infant Alfons d'Aragó. En aquest escut s'uní als pals del Senyal d'Aragó l'escut de Castella, reproduït en vint escussons situats en una bordura, no com a diferència, sinó seguint el costum castellà de representar les armes de la família materna.[1]

Alfons d'Aragó (1222 - Calataiud, 1260) fou infant d'Aragó, fill primogènit de Jaume I el Conqueridor i la seva primera esposa, Elionor de Castella. Nomenat hereu de la Corona d'Aragó el 1228, va morir el 1260 sense descendència tot i haver-se casat el mateix any amb Constança de Montcada.[2] A la seva mort, el seu germanastre Pere, futur Pere el Gran, esdevingué el nou hereu del reialme.

Biografia[modifica]

Fou el primer fill de Jaume I d'Aragó «el Conqueridor» i de la seva primera esposa, la reina Elionor de Castella. Era nét per part paterna del rei Pere II «el Catòlic» i de la seva dona, la reina Maria de Montpeller, mentre que per línia materna era nét d'Alfons VIII de Castella i de la seva esposa, Elionor Plantagenet. Era germà agnat (germanastre amb pare comú) de Pere III «el Gran» i de Jaume II de Mallorca, entre els qual Jaume I dividiria el seu regne a la mort.

Va ser designat hereu de la Corona d'Aragó el 1228. La relació amb el seu pare es va deteriorar molt des que va redactar el segon testament, el 1243, que llegava Aragó a Alfons, però Catalunya, Balears i València a Pere, cosa que li barrà el pas al mar; a més, sols li donava una petita part de l'herència malgrat ser el primogènit. Endemés, la situació s'agreujà quan va testar per a Jaume i Ferran, els fills menors.

El 1250 es produí un conflicte amb el seu pare, el rei Jaume I. El príncep Alfons va dirigir les tropes aragoneses a una guerra per les terres de Lleida. El motiu del malestar era el repartiment de l'herència, per això calia marcar la frontera entre Aragó i Catalunya. Així doncs, el rei va marcar la frontera al riu Cinca i Lleida quedà a Catalunya, però els aragonesos no hi estigueren d'acord. Alfons va comptar amb l'ajut del seu cosí, el rei Ferran III de Castella. El 1251 va arribar la pau amb el nomenament d'Alfons com a governador general d'Aragó i regent dels territoris del seu germanastre menor d'edat, Ferran.

El príncep Alfons va ser molt estimat a l'Aragó, mentre que Pere va tenir l'ajut incondicional dels nobles catalans.[cal citació] La seva mort, encara que tràgica, va canviar el curs de la història i va evitar una molt segura guerra amb el seu germà Pere després de la mort del seu pare.[cal citació]

Va morir abans que el seu pare el 23 de març de 1260 a Calataiud després d'haver contret matrimoni aquest mateix any amb Constança de Montcada, filla de Gastó VII de Bearn. No va deixar descendència i, a la seva mort, el seu germanastre l'infant Pere, futur Pere III d'Aragó, es va convertir en un hereu de la corona.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alfons d'Aragó i Castella
  1. Faustino Menéndez-Pidal de Navascués, El Escudo de España, Madrid, Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, 2004, pàg. 143. ISBN 84-88833-02-4
  2. «Alfons d'Aragó i Castella». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.