Vés al contingut

Alfredo Casella

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaAlfredo Casella

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement25 juliol 1883 Modifica el valor a Wikidata
Torí (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort5 març 1947 Modifica el valor a Wikidata (63 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri Monumental Verano Modifica el valor a Wikidata
FormacióConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Roma Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor, pianista, director d'orquestra, musicòleg Modifica el valor a Wikidata
OcupadorAcadèmia Nacional de Santa Cecília
Conservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera i simfonia Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsGabriel Fauré i Louis Diémer Modifica el valor a Wikidata
AlumnesIrma Kolassi Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
MareYvonne Casella Modifica el valor a Wikidata
ParentsDaria Nicolodi Modifica el valor a Wikidata
Premis

Descrit per la fontSvensk uppslagsbok
Obálky knih,
Enciclopèdia soviètica armènia, volum 5, (p.156) Modifica el valor a Wikidata
Spotify: 4H4WcIy2H9hlLQpVlJcSMI Musicbrainz: 59cf3a7f-0eef-4e11-ae69-a2b75feab47f Discogs: 359260 IMSLP: Category:Casella,_Alfredo Allmusic: mn0001192413 Find a Grave: 130789295 Modifica els identificadors a Wikidata

Alfredo Casella (Torí, 25 de juliol de 1883 - Roma, 5 de març de 1947) fou un pianista i compositor italià.

Per consell de Giuseppe Martucci marxà a París, ingressant en el Conservatori el 1896, estudià piano amb Louis Diémer i composició amb Gabriel Fauré. Tres anys més tard abandonà aquesta institució després d'haver guanyat el primer premi en composició. A partir d'aquesta data, desplegà una extraordinària activitat com a concertista, compositor, director d'orquestra i crític musical. En diverses ocasions dirigí les orquestres de Colonne i Lamoureux, a París; Mengelberg, a Amsterdam; Filharmònica de Berlín; les simfòniques, de Roma i Milà, i l'Orquestra Casals de Barcelona, els seus treballs de crítica aparegueren principalment al Courier Musical, Musical America i L'homme enchainé.

El 1917 fundà a Roma la Società Italiana di Musica moderna. De les seves composicions orquestrals les més conegudes són; una Suite en do major; la titulada Il convento veneziano, presa d'un ballet en 2 actes del mateix títol que no es representà mai sencer, amb coreografia de Giovanni Pratesi,[1] i el ballet en un acte La Giara, estrenat en el Teatre dels Camps Elisis de París el 1924. El 1930 fou corresponsal musical italià del Christian Science Monitor, de Boston, i de la Frankfurter Zeitung.

La critica reconeix en l'obra de Casella quatre períodes diferents; el primer comprèn la música escrita entre 1902 i 1919; el segon correspon de 1911 a 1915; el tercer, de 1915 a 1918, i l'últim, que s'inicià després de dos anys d'inactivitat i que no és sinó una modificació tècnica del tercer. Considerat com un virtuós del piano, gaudí d'una sòlida reputació en el món musical.

Les seves principals obres per a orquestra són: dues simfonies en si menor i do menor; una Rapsòdia, titulada Itàlia, sobre melodies sicilianes i napolitanes; la ja mencionada Suite en do major; una Elegia Heroica; Pagine di guerra i Papazzetti. Per a veus i orquestra escriví Notte di maggio. Del gènere de cambra cal mencionar una Barcarola e scherzo, per a flauta i piano; una sonata per a violoncel i piano; Siciliana e Burlesca, per a piano, violí i violoncel i cinc peces per a quartet de corda. Publicà gran nombre d'obres per a piano del gènere de concert, de factura molt moderna dintre de les característiques del sentiment líric italià, i algunes cançons amb acompanyament de piano, d'un gran interès harmònic i melòdic. Se li deuen, a més, els llibres L'evoluzione della musica (Londres, 1919), Ígor Stravinski (Roma, 1926) i junt amb Virgilio Mortari, del volum La tècnica de l'orquestra contemporània (2ª. edició, Milà, 1950).

Casella fou un dels músics què, sense abandonar la tradició musical italiana, treballà més eficaçment pel renaixement simfònic, i per donar a la música moderna una categoria més universal, i també contribuí a formar una generació de nous músics, què aprofitant els avenços tècnics, varen saber conservar les característiques pròpies del geni musical italià, com l'italià Sergio Lorenzi.[2]

La seva producció, copiosa i variada, es distingeix per la inspiració melòdica, que desenvolupa amb rara sensibilitat, sense deixar d'utilitzar els procediments i tendències moderns que va saber assimilar i fer ben seves. Amb la seva mort, l'escola musical italiana va perdre un dels seus orientadors moderns i, a la vegada, un continuador de les tradicions musicals del geni italià.

Fou Comendador de l'Orde de la Corona d'Itàlia i de l'Orde de Sant Sever, de Grècia, Cavaller de l'Orde de Sant Maurici i Sant Llàtzer, de la Legió d'Honor de França i de la Corona de Romania, membre de la Reial Acadèmia de Santa Cecília de Roma, Corresponent de l'Acadèmia de França i membre honorari de l'Acadèmia Americana d'Arts i Ciències de Boston.

Llista d'alumnes

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 1123. (ISBN 84-7291-226-4)
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, volum II, pàg. 732. (ISBN 84-7291-255-8)
  3. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, tom núm. III, pàg. 845. (ISBN 84-7291-227-2)
  4. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, volu. II, pàg. 784. (ISBN 84-7291-255-8)
  5. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vo. II, pàg. 773. (ISBN 84-7291-255-8)
  6. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 755. (ISBN 84-7291-255-8)
  7. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1288-9. (ISBN 84-7291-226-4)
  8. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, v. III, pàg. 1066. (ISBN 84-7291-226-4)
  9. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, Vol. I, pàg. 187. (ISBN 84-7291-226-4)
  10. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, Tom. I, pàg. 187. (ISBN 84-7291-226-4)
  11. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vTom. I, pàg. 1283. (ISBN 84-7291-226-4)
  12. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, volum I, pàg. 283. (ISBN 84-7291-226-4)
  13. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 318. (ISBN 84-7291-226-4)
  14. * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vo. III, pàg. 1017. (ISBN 84-7291-226-4)
  15. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1462. (ISBN 84-7291-226-4)
  16. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, tom núm. III, pàg. 1165. (ISBN|84-7291-226-4)

Bibliografia

[modifica]
  • Tom no. 12 de l'Enciclopèdia Espasa