Almerinda Manzocchi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAlmerinda Manzocchi
Biografia
Naixement1804 Modifica el valor a Wikidata
Mort1869 Modifica el valor a Wikidata (64/65 anys)
Palerm (Sicília) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant d'òpera Modifica el valor a Wikidata
VeuMezzosoprano Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata

Almerinda Manzocchi, coneguda també com a Almerinda Manzocchi Granchi o Almerinda Granchi[1] (? 1804 - Palerm, 1869), fou una cantant d'òpera italiana amb tessitura de mezzosoprano.[2]

Dos germans d'Almerinda es van dedicar també a la música: Elisa, cantant, Mariano, compositor,[3] i Giuseppe, baix i compositor conegut a Espanya com a José Manzocchi.[4]

L'any 1825 va estrenar l'òpera L'ultimo giorno di Pompei, del compositor Giovanni Pacini.[5] Del mateix compositor va estrenar l'any següent, 1826, l'òpera Niobe i l'any 1827 l'obra Margherita regina d'Inghilterra.[6] També va estrenar les òperes Elvida (1826), Bianca e Gernando (1826), Il borgomastro di Saardam (1827), L'assedio di Calais (1836) i Roberto Devereux (1837) de Gaetano Donizetti. Per Saverio Mercadante va estrenar l'any 1834 l'òpera La gioventù di Enrico V. Vincenzo Bellini va escriure per ella a Palerm la cançó Guarda che bianca luna (1832).[7]

Va cantar a Madrid, de 1834 a 1836, començant al Teatro de la Cruz l'òpera Anna Bolena de Donizetti l'any 1834.[8] Després va cantar en 1835 al Teatro del Príncipe de Madrid l'òpera La sonnambula de Bellini[9] i el paper de Norma a l'òpera homònima de Bellini.[10] Va continuar la seva estada a Madrid, cantant diferents obres: I due Figaro de Mercadante, Caterina di Guisa de Carlo Coccia, Torquato Tasso de Donizetti, Otello de Rossini, La casa disabitata de Lauro Rossi, Olivo e Pasquale de Donizetti, Il castello di Kenilworth de Donizetti, La cenerentola i Il barbiere di Siviglia de Rossini.[11] Algunes les va cantar en companyia de la seva germana Elisa, també cantant. A la capital espanyola s'hi va estar fins a finals de febrer de 1836.[12]

La seva carrera de cantant es va desenvolupar entre 1825 i 1843. Va ser mare del compositor Salvatore Auteri-Manzocchi. A partir de 1840 el seu nom apareix als teatres amb el cognom del seu marit: Almerinda Granchi.[13]

La Biblioteca Nacional d'Espanya conserva una partitura signada per Almerinda Manzocchi com a compositora.[14]

Va morir a conseqüència d'una infecció de còlera l'any 1869, a la ciutat de Palerm.

Referències[modifica]

  1. El seu nom apareix com a Ana Almerinda Mazoncchi només a una publicació, un gravat amb dedicatòria "El mayor de sus admiradores". El dibuix és obra de Florentino Decraene (1793-1852).
  2. Ashbrook, William. Cambridge University Press. Donizetti and His Operas, 1982, p. 639 (nota al peu n.90). ISBN 0-521-27663-2. 
  3. Autor de l'òpera Héctor Fieramosca o El reto de Barleta, que va ser interpretada a València el 30 de gener de 1840. Vegeu Representacions d'Héctor Fieramosca a parnaseo.uv.es.
  4. «Maestro distinguido». Correo de los Teatros, 13-04-1951, pàg. 4.
  5. Casaglia, Gherardo (2005). "L'ultimo giorno di Pompei"[Enllaç no actiu]. Almanacco Amadeus (italià).
  6. «Pacini, List of Works» (PDF). [Consulta: 29 juny 2017].
  7. Sanvitale, Francesco. Istituto Nazionale Tostiano. La romanza italiana da salotto, p. 234. ISBN 88-7063-615-1. 
  8. «Espectáculos - Teatro de la Cruz». Mensagero de las Cortes, 31-12-1834, pàg. 4.
  9. «Espectáculos - Teatro del Príncipe». Eco del Comercio, 12-02-1835, pàg. 4.
  10. «Espectáculos». Diario de avisos de Madrid, 18-03-1835, pàg. 4.
  11. «Crónica de la ópera italiana en Madrid desde el año 1738 hasta nuestros dias». Biblioteca Nacional d'Espanya. [Consulta: 29 juny 2017].
  12. «Teatro del Príncipe». Revista Española, 29-02-1836, pàg. 4.
  13. Representació de ''Roberto Devereux'' a la tardor de 1840 a archive.org
  14. «Cançó». Ronzi, Basili i Bonoris, ca 1835. [Consulta: 29 juny 2017].

Enllaços externs[modifica]