Dinastia almohade

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Almohades)
الموَحدون al-Muwahhidun
Dinastia almohade
Flag of Almohad Dynasty.svg
Bandera
Bandera
1121 – 1269 Reinos de Taifas en 1037.svg
Tunis hafsid flag.png
Dz tlem2.png
Marinid emblem.png
Standard of Grenade after Cresques Atlas s XIV.svg

de}}}

Bandera

Ubicació deExtensió de la dinastia almohade vers el 1200.
Informació
CapitalMarraqueix
Sevilla
Idioma oficialÀrab
Altres idiomesAmazic, mossàrab, hebreu
ReligióIslam sunita
MonedaDinar
Període històric
Establiment1121
Dissolució1269
Política
Forma de governCalifat
Califa
 • 1120-1129:Ibn Tumart
 • 1266-1268:Abū l-ʿAlāʾ Abū-Dabbūs

Els almohades (de l'àrab الموحدون, al-muwaḥḥidūn, i. e. ‘els monoteistes' o ‘els unitaristes’) (1121-1269) fou un moviment religiós amb un fort influx amazic que va inspirar diversos estats a l'extrem occidental del món islàmic al segle xii. Conqueriren tot el nord d'Àfrica, fins a Egipte, i l'Àndalus (1145-1146).[1] Cal entendre per dinastia almohade la dels imams o califes que van dirigir el moviment (emparentats després del segon califa, que va donar lloc a la dinastia mumínida) quan el moviment religiós esdevé també polític, mentre que les dinasties que van sortir a la seva ombra o del seu desmembrament, tot i que van defensar el mateix corrent religiós, són conegudes pels noms propis de cadascuna.[2]

Probablement, el cabdill (i califa) més famós dels almohades siga Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur (1184-1199). Al-Mansur es va guanyar aquest apel·latiu per la batalla d'Alarcos contra Alfons VIII de Castella, el 1195. El seu successor, però, Muhàmmad an-Nàssir (1199-1214), també es va fer famós per la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, el 1212.[3]

Els orígens[modifica]

La dinastia s'origina amb Ibn Tumart, membre dels masmuda, una tribu amaziga de la serralada de l'Atles.[4] Ibn Tumart era fill d'un lamparer en una mesquita, era petit i deforme i vivia com un devot captaire, i ja era conegut de ben jove per la seva pietat. De joves va fer el hajj a la Meca, d'on va ser expulsat per criticar la laxitud dels altres, i des d'allà va arribar a Bagdad, on va assistir a l'escola del teòleg ortodox Abu-l-Hàssan al-Aixarí.[5]Va combinar els ensenyaments del seu mestre amb parts de les doctrines d'altres mestres i la mística d'Al-Ghazalí. El seu principi fonamental fou un estricte unitarisme que negava l'existència independent dels atributs de Déu, per ser incompatible amb la seva unitat, i per tant amb una idea politeista. Ibn Tumart, de fet, va representar una rebel·lió contra el que ell percebia com a antropomorfisme en l'ortodòxia musulmana.

Inicis del poder almohade[modifica]

Després del seu retorn al Magrib als de vint-i-vuit anys, Ibn Túmart començar la predicació i l'agitació, encapçalant atacs a botigues de vi i altres manifestacions de laxitud. Es va arribar fins i tot a assaltar a la germana d'Alí ibn Yússuf, l'emir almoràvit als carrers de Fes, perquè anava sense vel com les dones amazigues. Ali li va permetre escapar sense càstig.

Ibn Tumart, que ja havia estat expulsat d'altres ciutats, va refugiar-se entre els seus, la Masmuda, a l'Atles. Abd-al-Mumin ibn Alí, un altre amazic d'Algèria que va esdevenir guerrer i estadista de primer ordre fou el lloctinent d'Ibn Túmart, que va morir el 1128 al ribat que havia fundat a Tin Mal després de patir una severa derrota a mans dels almoràvits.[6]

Dinastia mumínida[modifica]

Abd-al-Mumin va mantenir en secret la seva mort durant dos anys, fins que va tenir prou influència. Entre el 1130 i la seva mort el 1163 va eliminar als almoràvits i va estendre el seu poder sobre tot el nord d'Àfrica fins a Egipte, convertint-se en emir de Marràqueix el 1149; el 1152 foren ocupades Alger, Bugia, la Qala dels Banu Hammad i Constantina; el 1159 Tunis, Mahdia, Sfax i Trípoli de Líbia (aquestes tres últimes arrabassades als normands).[7]

Els almoràvits de Batalyaws i Qúrtuba no estaven d'acord amb el moviment independentista de l'Àndalus, i l'imamat de Màrtula és annexionat el 1145 a l'emirat de Batalyaws. Abu-l-Qàssim Àhmad ibn Hussayn ibn Qassi va anar al Magrib, es va entrevistar amb el califa almohade Abu-Yaqub Yússuf ibn Abd-al-Mumin i va tornar amb tropes que el van ajudar a recuperar el seu regne i el domini de Jerez de la Frontera, Arcos, Ronda i Niebla.[8] El 1146 ja Xeres i Cadis van reconèixer al sobirà almohade i el 1147 es va ocupar Sevilla; El 1148 almoràvits ja només conserven Gharnata, que va caure en mans almohades en 1155, i les illes Balears, on van marxar nombrosos partidaris dels almoràvits i des d'on es feien atacs constants a les costes del nord d'Àfrica, i que va caure en 1203.[9]

Una delegació d'emirs andalusins va anar a Salé per reconèixer el poder almohade el 1150; el 1170 els almohades transferit el seu capital a Ixbíliya fundant la gran mesquita la torre dels quals, la Giralda, es va erigir el 1184 per magnificar la marca de Yaqub al-Mansur; el 1172 van dominar l'Àndalus oriental i després València, Jaén i Múrcia.

Els prínceps almohades van tenir una més llarga i distingida carrera que els almoràvits. Els successors d'Abd al-Mumín van ser homes capaços que inicialment van dur a molts jueus i cristians a refugiar-se en els creixents estats cristians del Regne de Portugal, Castella i Aragó, però al final es van convertir en menys fanàtics que els almoràvits. El títol d'al-Mansur, el victoriós, va ser guanyat per la derrota que va infligir a Alfons VIII de Castella a la Batalla d'Alarcos el 1195. Però ja a l'Àfrica del nord començava la lluita contra els prínceps almoràvits Banu Ghàniya de Mallorca, que, mercès a la marina, es van estendre cap aquesta zona. Muhàmmad an-Nàssir (1198-1211) va poder dominar als Banu Ghàniya (1205)

Declivi[modifica]

La península Ibèrica a l'època dels almohades
Els almohades després de 1212

Després de la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212, i després de la mort d'al-Mustansir Yússuf a Marràqueix el 6 de gener de 1224, l'assemblea de cabdills almohades va proclamar califa Abu-Muhàmmad Abd-al-Wàhid, germà de Yaqub al-Mansur, però aquest nomenament no va ser acceptat a l'Àndalus perquè no podien fer front a les forces cristianes i alguns governants locals van preferir independitzar-se i sobreviure a la seva sort abans de continuar depenent d'un fals poder central que s'esvaïa sense remei. Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun va arribar a repudiar la doctrina almohade.[10]

El seu imperi es va desintegrar entre els hàfsides de Tunísia (1229), els Banu Zayyan o Banu Abd-al-Wad (zayyànides o abdalwadites) d'Alger (1235), els marínides del Marroc (1268) i les terceres taifes a la península,[11] fent front als projectes expansionistes dels cristians mitjançant el vassallatge, abans de patir el desarrelament de l'expulsió, l'abandonament de les seves terres o el sotmetiment absolut. Aquestes taifes van marcar el final de la presència musulmana a la Península, només perllongada amb els mudèjars i després moriscos, persistint els trets culturals dels darrers andalusins. L'ordre polític i territorial es va establir al voltant de quatre governants: Muhammad ibn Yusuf ibn Hud al-Judhami, de 1228 a 1238 a Múrcia; Zayyan ibn Mardanix a Onda, des de 1228, i Balànsiya des de 1229 a 1238; Muhammad ibn al-Ahmar, des de 1232 a Arjona, fundador del regne nassarita de Granada i Xuayb ibn Muhàmmad ibn Mahfudh, des de 1234 a 1262 en un emirat que s'estenia de Niebla a l'Algarve.

Al Magreb, els almohades van fomentar l'establiment de cristians fins i tot a Fes, i després de la batalla de Las Navas de Tolosa van entrar ocasionalment en aliances amb els reis de Castella. Van aconseguir expulsar les guarnicions col·locades en algunes de les ciutats costaneres pels reis normands de Sicília. Van perdre territoris, a poc a poc, per la revolta de tribus i districtes, sent els seus enemics més efectius eren els Banu Marín que van fundar la següent dinastia.[12][13] L'últim governant almohade Abu-Dabbús al-Wàthiq, va ser reduït a la possessió de Marràqueix, on morir el 1269.

Califes almohades[modifica]

Dinastia mumínida[modifica]

Art almohade[modifica]

Article principal: Art almohade

Els almohades van fer unes construccions simples, degut la seva vida al Magrib. Alguns exemples són la Torre del Oro la Giralda (el minaret de la principal mesquita de la ciutat de Sevilla, que fou la capital Almohade),la mesquita Kutubiyya de Marràqueix i la Torre Hasan a Rabat.

Referències[modifica]

  1. «almohade». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 12 juny 2022].
  2. Fierro, Maribel «Almohads» (en anglès). Oford Bibliographies, 21-01-2016, pàg. 9780195390155–0217. DOI: 10.1093/obo/9780195390155-0217.
  3. Montoya Martínez, Jesús «La batalla de Alarcos (1195) y de las Navas de Tolosa (1212) en las literaturas románicas». Revista del Centro de Estudios Históricos de Granada y su Reino, 9, 1995, pàg. 23–38. ISSN: 0213-7461.
  4. Fierro, Maribel «Le mahdi Ibn Tûmart et al-Andalus : l'élaboration de la légitimité almohade» (en francès). Revue des mondes musulmans et de la Méditerranée, 91-94, 15-07-2000, pàg. 107–124. DOI: 10.4000/remmm.251. ISSN: 0997-1327.
  5. Henderson, John B. The construction of orthodoxy and heresy : Neo-Confucian, Islamic, Jewish, and early Christian patterns. Albany, N.Y. : State University of New York Press, 1998. ISBN 978-0-7914-3759-9. 
  6. Kennedy, Hugh. Muslim Spain And Portugal A Political History Of Al Andalus By Hugh Kennedy. Routledge, 2022-04-21, p. 179. 
  7. Fletcher, Richard. La España mora (en castellà). Editorial NEREA, 2000, p. 146. ISBN 978-84-89569-40-9. 
  8. Rivero, Isabel. Compendio de historia medieval española (en castellà). Ediciones AKAL, 1982, p. 122. ISBN 8470901257. 
  9. «'Abd Allah ibn Ta'Allah al-Kumi». Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera. Arxivat de l'original el 2016-07-01. [Consulta: 24 juny 2017].
  10. al-ʻArabī, Ibn; al-Arabi, Ibn. Las iluminaciones de La Meca: textos escogidos (en castellà). Siruela, 1996, p. 12. ISBN 978-84-7844-309-3. 
  11. Abun-Nasr, Jamil M. A History of the Maghrib in the Islamic Period (en anglès). Cambridge University Press, 1987-08-20, p. 132. ISBN 978-1-316-58334-0. 
  12. Heath, Ian. Armies of Feudal Europe 1066-1300 (en anglès). Lulu.com, 2016-06-05, p. 53. ISBN 978-1-326-68621-5. 
  13. Fromherz, Allen James. Ibn Khaldun (en anglès). Edinburgh University Press, 2011-09-30, p. 16. ISBN 978-0-7486-5418-5. 
  14. Albarrán, Javier «Memoria y ŷihād en el ocaso del poder almohade: el Kitāb al-Rawḍāt al-bahiya al-wasīma fī gazawāt al-nabawiyya al-karīma». Al-qantara: Revista de estudios árabes, 38, 2, 2017, pàg. 387–406. ISSN: 0211-3589.

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia almohade