Dinastia almohade

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Almohades)
Salta a: navegació, cerca
الموَحدون

al-Muwahhidun

Dinastia almohade
Flag of Almohad Dynasty.svg
Blank.png
Blank.png
1121 – 1269 Reinos de Taifas en 1037.svg
Tunis hafsid flag.png
Dz tlem2.png
Marinid emblem.png
Standard of Grenade after Cresques Atlas s XIV.svg

de}}}

Bandera

Ubicació deExtensió de la dinastia almohade vers el 1200.
Informació
Capital

Marraqueix

Sevilla
Idioma oficial Àrab
Altres idiomes Berber, Mossàrab, Hebreu
Religió Islam sunita
Moneda Dinar
Història
Establiment 1121
Dissolució 1269
Forma de govern Califat
Califa
 • 1120-1129: Ibn Tumart
 • 1266-1268: Abū l-ʿAlāʾ Abū-Dabbūs
Modifica dades a Wikidata

Els almohades (1121-1269) (de l'àrab الموحدون al-muwaḥḥidūn, i.e. "els monoteistes" o "els unitaristes") eren un poble del nord d'Àfrica que el 1147 va ocupar i dominar bona part d'al-Àndalus. Foren un moviment religiós amb un fort influx amazic que va inspirar diversos estats a l'extrem occidental del món islàmic al segle XII. Conqueriren tot el nord d'Àfrica, fins a Egipte, i l'Àl-Andalus (1145-1146). Cal entendre per dinastia almohade la dels imams o califes que van dirigir el moviment (emparentats després del segon originant la dinastia mumínida) quan el moviment religiós esdevé també polític, mentre que les dinasties que van sortir a la seva ombra o del seu desmembrament, tot i quan van defensar la línia religiosa, són conegudes pels noms propis de cadascuna.

Probablement, el cabdill (i califa) més famós dels almohades siga Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur (1184-1199). Al-Mansur es va guanyar aquest apel·latiu per la batalla d'Alarcos contra Alfons VIII de Castella, el 1195. El seu successor, però, Muhàmmad an-Nàssir (1199-1214), també es va fer famós per la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, el 1212.

Els orígens[modifica]

La dinastia s'origina amb Ibn Tumart, membre dels masmuda, una tribu berber de la serralada de l'Atles. Ibn Tumart era fill d'un lamparer en una mesquita, era petit i deforme i vivia com un devot captaire, i ja era conegut de ben jove per la seva pietat. De joves va fer el hajj a la Meca, d'on va ser expulsat per criticar la laxitud dels altres, i des d'allà va arribar a Bagdad, on va assistir a l'escola del teòleg ortodox Abu-l-Hàssan al-Aixarí. Va combinar els ensenyaments del seu mestre amb parts de les doctrines d'altres mestres i la mística d'Al-Ghazalí. El seu principi fonamental fou un estricte unitarisme que negava l'existència independent dels atributs de Déu, per ser incompatible amb la seva unitat, i per tant amb una idea politeista. Ibn Tumart, de fet, va representar una rebel·lió contra el que ell percebia com antropomorfisme en l'ortodòxia musulmana.

Inicis del poder almohade[modifica]

Després del seu retorn al Magrib als de vint-i-vuit anys, Ibn Tumart començar la predicació i l'agitació, encapçalant atacs a botigues de vi i altres manifestacions de laxitud. Es va arribar fins i tot a assaltar a la germana d'Alí ibn Yússuf, l'emir almoràvit als carrers de Fes, perquè anava sense vel com les dones berbers. Ali li va permetre escapar sense càstig.

Ibn Tumart, que ja havia estat expulsat d'altres ciutats, va refugiar-se entre els seus, la Masmuda, a l'Atles. Abd al-Mumin ibn Ali, un altre berber d'Algèria que va esdevenir guerrer i estadista de primer ordre fou el lloctinent d'Ibn Tumart, que va morir el 1128 al ribat que havia fundat a Tin Mal després de patir una severa derrota a mans dels almoràvits.

Dinastia Mumínida[modifica]

Abd al-Mumin va mantenir en secret la seva mort durant dos anys, fins que va tenir prou influència. Entre el 1130 i la seva mort el 1163 va eliminar als almoràvits i va estendre el seu poder sobre tot el nord d'Àfrica fins a Egipte, convertint-se en emir de Marràqueix el 1149; el 1152 foren ocupades Alger, Bugia, la Kala dels Banu Hammad i Constantina; el 1159 Tunis, Mahdia, Sfax i Trípoli de Líbia (aquestes tres últimes arrabassades als normands).

Els almoràvits de Batalways i Qurtuba no estaven d'acord amb el moviment independentista d'Al-Àndalus, i l'imamat de Martulah és annexionat el 1145 a l'emirat de Batalyaws. Abu-l-Qàssim Àhmad ibn Hussayn ibn Qassi va anar al Magrib, es va entrevistar amb el califa almohade Abu-Yaqub Yússuf ibn Abd-al-Mumin i va tornar amb tropes que el van ajudar a recuperar el seu regne i el domini de Jerez de la Frontera, Arcos, Ronda i Niebla.[1] El 1146 ja Xeres i Cadis van reconèixer al sobirà almohade i el 1147 es va ocupar Sevilla; El 1148 almoràvits ja només conserven Gharnata, que va caure en mans almohades en 1155, i les illes Balears, on van marxar nombrosos partidaris dels almoràvits i des d'on es feien atacs constants a les costes del nord d'Àfrica, i que va caure en 1203.[2]

Una delegació d'emirs andalusins va anar a Salé per reconèixer el poder almohade el 1150; el 1170 els almohades transferit el seu capital a Isbiliya fundant la gran mesquita la torre dels quals, la Giralda, es va erigir el 1184 per magnificar la marca de Yaqub al-Mansur; el 1172 van dominar l'Àndalus oriental i després València, Jaén i Múrcia.

Els prínceps almohades van tenir una més llarga i distingida carrera que els almoràvits. Els successors d'Abd al-Mumín van ser homes capaços que inicialment van dur a molts jueus i cristians a refugiar-se en els creixents estats cristians del Regne de Portugal, Castella i Aragó, però al final es van convertir en menys fanàtics que els almoràvits. El títol d'al-Mansur, el victoriós, va ser guanyat per la derrota que va infligir a Alfons VIII de Castella a la Batalla d'Alarcos el 1195. Però ja a l'Àfrica del nord començava la lluita contra els prínceps almoràvits Banu Ghaniya de Mallorca, que, mercès a la marina, es van estendre cap aquesta zona. Muhàmmad an-Nàssir (1198-1211) va poder dominar als Banu Ghaniya (1205)

El declivi[modifica]

La península Ibèrica a l'època dels almohades
Els almohades després de 1212

Després de la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212, i després de la mort d'Al-Mustanṣir Yūsuf a Marràqueix el 6 de gener de 1224, l'assemblea de cabdills almohades va proclamar califa Abū Muḥammad ʿAbd al-Wāhid, germà de Yaʿqub al-Manṣūr, però aquest nomenament no va ser acceptat a l'Àndalus perquè no podien fer front a les forces cristianes i alguns governants locals van preferir independitzar-se i sobreviure a la seva sort abans de continuar depenent d'un fals poder central que s'esvaïa sense remei. Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun va arribar a repudiar la doctrina almohade.

El seu imperi es va desintegrar entre els hàfsides de Tunísia (1229), els Banu Zayyān o Banu Abd al-Wad (zayyànides o abdalwadites) d'Alger (1235), els marínides del Marroc (1268) i les terceres taifes a la península, fent front als projectes expansionistes dels cristians mitjançant el vassallatge, abans de patir el desarrelament de l'expulsió, l'abandonament de les seves terres o el sotmetiment absolut. Aquestes taifes van marcar el final de la presència musulmana a la Península, només perllongada amb els mudèjars i després moriscos, persistint els trets culturals dels darrers andalusins. L'ordre polític i territorial es va establir al voltant de quatre governants: Muhammad ibn Yusuf al-Ydami Ibn Hud, de 1228 a 1238 a Múrcia; Zayyan ibn Mardanix a Onda, des de 1228, i Balansiya des de 1229 a 1238; Muhammad ibn al-Ahmar, des de 1232 a Arjona, fundador del regne nassarí de Granada i Suayb ibn Muhammad ibn Mahfuz, des de 1234 a 1262 en un emirat que s'estenia de Niebla a l'Algarve.

Califes almohades[modifica]

Dinastia mumínida[modifica]

Art almohade[modifica]

Article principal: Art almohade

Els almohades van fer unes construccions simples, degut la seva vida al Magrib. Alguns exemples són la Torre del Oro la Giralda (el minaret de la principal mesquita de la ciutat de Sevilla, que fou la capital Almohade),la mesquita Kutubiyya de Marràqueix i la Torre Hasan a Rabat.

Referències[modifica]

  1. Rivero, Isabel. Compendio de historia medieval española (en castellà). Ediciones AKAL, 1982, p. 122. ISBN 8470901257. 
  2. «'Abd Allah ibn Ta'Allah al-Kumi». Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera.

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia almohade Modifica l'enllaç a Wikidata