Alta crítica

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Alta crítica és l'estudi del text de la Bíblia amb el mètode historiogràfic de la crítica històrica i el mètode filològic de la crítica textual.[1]

Al context de l'estudi científic de la bíblia, el concepte alemany höhere Kritik, literalment «crítica superior» va ser utilitzat per primera vegada pel historiador i orientalista alemany Johann Gottfried Eichhorn (1752-1827) al seu llibre Einleitung ins Alte Testament (Introducció a l'Antic Testament).[2][3] A les antecedents es compta amb l'humanista Erasme de Rotterdam (1466? - 1536) que se sol acreditar com el primer intel·lectual a estudiar la Bíblia des d'un punt de vista crític, o sota qualsevol criteri que no fos la de considerar-la un text literalment revelat.[4] Al segle XV, l'humanista Lorenzo Valla havia demostrat amb procediments filològics la falsedat de la donació de Constantí, malgrat aquest era un text papal i no bíblic. Baruch Spinoza (1632–1677) va continuar en aquest itinerari,[5] amb una concepció racionalista, en considerar la bíblia com a qualsevol altre llibre.[6]

L'alta crítica utilitza els mateixos mètodes científics que s'utilitzen per estudiar l'origen dels texts literaris antics. No es limita, per tant necessàriament a l'escripturística, sinó que s'empre sobre qualsevol manuscrit antic, medieval o fins i tot modern, i també sobre els textos impresos, especialment els incunables, i de fet, en teoria, sobre qualsevol tipus de suport d'un document. En general, s'aplica especialment a tots aquells la versió original dels quals difereix de les posteriors o, com sol passar en la major part de les fonts primàries de l'antiguitat, quan s'ha perdut i es pretén reconstruir mitjançant diferents procediments d'anàlisis de les diferències i la seva explicació genealògica.

Als estudis clàssics, la «nova alta crítica» del segle xix abandonà «els esforços per dotar a l'antiga religió de sentit literal i pertinència i en el seu lloc es dedicà a la recol·lecció crítica i a l'ordenació de les fonts materials.»[7] Les metodologies (tant de l'alta com de la baixa crítica: crítica textual, ecdòtica, crítica de les fonts) s'apliquen també a altres àmbits d'estudi de fonts documentals. En principi es pot aplicar el mètode a altres texts fundacionals de religions o concepcions filosfòfiques.

Referències[modifica]

  1. Roukema, Riemer. «Schriftkritiek». A: Harinck, George (ed.). Christelijke Encyclopedie (en neerlandès). Kampen: Kok, 2005 [Consulta: 11 maig 2018]. 
  2. Eichhorn, Johann Gottfried. Einleitung ins Alte Testament (en alemany). Leipzig: Weidmann und Reich, 1787. 
  3. Reid, G. «Biblical Criticism (Higher)». A: Catholic Encyclopedia (en anglès). Nova York: Robert Appleton Company, 1908. 
  4. Will Durant, The Story of Philosophy, p. 125, Touchstone, 1961, ISBN 0-671-20159-X,
  5. Koyzis, David T. «Studying (cautiously) the Qur’an» (en anglès). First Things, 26-09-2010.
  6. Prillevitz, Paul «Spinoza: een rationalistische mysticus» (en neerlandès). Historiek, 17-09-2015.
  7. Burkert, Greek Religion (1985), Introduction

Bibliografia[modifica]