Altiplà brasiler

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia físicaAltiplà brasiler
Vista panorâmica do Parque nacional da Chapada dos Guimarães.JPG
Panoràmica des del Parc Nacional de la Chapada dos Guimarães Modifica el valor a Wikidata
TipusEntitat territorial, gran província ígnia i terres altes Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaBrasil Modifica el valor a Wikidata
 17° 40′ S, 49° 12′ O / 17.67°S,49.2°O / -17.67; -49.2Coord.: 17° 40′ S, 49° 12′ O / 17.67°S,49.2°O / -17.67; -49.2
Dades i xifres
Punt més altPico da Bandeira Modifica el valor a Wikidata  (2.891,32 m Modifica el valor a Wikidata)
Superfície4.500.000 km² Modifica el valor a Wikidata

L'altiplà brasiler (Planalto brasileiro, en portuguès brasiler) és una regió geogràfica extensa, que cobreix la bona part de les regions oriental, meridional i central del Brasil, ocupant més de 4,5 milions de km², més de la meitat de la superfície continental del país.[1] Aquest altiplà és el cinquè més extens del món.[2]

L'Altiplà brasiler és notable per la gran diversitat que presenta: existeixen diversos biomes, condicions climàtiques i tipus de sòl, així com per ser l'hàbitat de milers d'espècies d'animals i plantes.[3][4]

Subunitats[modifica]

Els treballs dels geògraf Aroldo de Azevedo (1949) i Aziz Nacib Ab'Sáber (1964) van establir una divisió formal de l'altiplà, a causa de la seva enorme extensió i diversitat de característiques. Van dibuixar cinc àrees diferenciades:[5][6][7]

Mapa orientatiu de les divisions del Planalto Brasileiro.

Altiplà central[modifica]

S'estén pels estats de Minas Gerais, Goiás, Tocantins, Mato Grosso, Mato Grosso do Sul i el Districte Federal, tractant-se, de la secció més extensa del conjunt de l'altiplà brasiler. És format per planes sedimentàries i antigues planes cristal·lines.[8]

Les dues característiques principals són la presència de diverses chapadas, serres amples on la part superior és planera i la vegetació típica del cerrado (un tipus de sabana comuna al Brasil).[9][10]

Altiplà del mig-nord[modifica]

Se'l coneix també com conca del Parnaíba o altiplà del Maranhão-Piauí, pels estats on s'ubica (conjuntament amb el Ceará). És un altiplà del tipus conca sedimentària, d'origen paleozoic. Els seus dipòsits sedimentaris són principalment d'origen marí, ja que aquesta gran àrea va ser un mar en aquella era.[11][12]

Chapadas al Parc Nacional de la Chapada Diamantina (altiplà nordestí).

Altiplà nordestí[modifica]

També anomenat altiplà de la Borborema, travessa els estats nordestins d'Alagoas, Pernambuco, Paraiba i Rio Grande do Norte. Aquest altiplà és una gran chapada, delimitada per talussos amb un desnivell mínim de 100 metres.[13][14]

Serres i altiplans atlàntics[modifica]

Aquesta àrea del sud-est del país és coneguda com Mar de morros (mar de turons). Està formada per les serres més altes de l'Altiplà Brasiler i travessa pràcticament tots els estats de les regions sud i sud-est del Brasil: Santa Catarina, Paraná, São Paulo, Rio de Janeiro, Minas Gerais, Espírito Santo i endinsant-se a Bahia.[15][16]

Mar de morros a la serralada de la Mantiqueira.

Altiplà meridional[modifica]

Rep també el nom d'altiplà de les araucàries, pels boscos típics de l'interior de la regió sud del país (Paraná, Santa Catarina i Rio Grande do Sul). tot i que també s'endinsa a l'Uruguai, Argentina i Paraguai.[17][18]

Està formada per terres sedimentaris de gres, cobertes parcialment per vessaments basàltics que han format la terra fèrtil anomenat localment de terra roxa (terra morada, malgrat en realitat sigui de color vermell fosc) a causa de la presència de magnetita.[19][20]

Relleu[modifica]

Formació[modifica]

Antics fluixos de lava basàltica van donar origen a gran part de l'altiplà. Tanmateix, el temps d'activitat geofísica dramàtica és antic i avui ja no hi ha cap activitat sísmica o volcànica significativa.[21] L'erosió també va exercir un important paper en la formació de l'altiplà, creant extensos dipòsits sedimentaris i desgastant les muntanyes.[6][22]

Tipologia[modifica]

Gondwana occidental. Cratons en color marró i orogènies en gris.

Altiplans de plataforma[modifica]

Provinents dels cratons prehistòrics, són aquells altiplans constituts per roques molt antigues, desgastades per moltes fases d'erosió, amb una gran complexitat de roques, predominant les metamòrfiques de l'era Proterozoica (són un derivat de les roques ígnies). Hi ha tres grans àrees d'aquest tipus al Brasil: l'escut guaianès, la plataforma sud-amazònica i la del São Francisco.[23][24]

Cinturons orogènics[modifica]

Els cinturons orogènics són també molt antics, del precambrià i desgastats per les fases erosives, però encara mantenen la forma de serra. Degut a diversos plecs, apareixen incursions d'altres tipus de roca - a més de les metamòrfiques - incloent les d'origen volcànic.[25] Aquests cinturons (o cadenes) són els de l'Atlàntic, el de Brasília i el de Paraguai-Araguaia. Més petits, aïllats i amb algunes diferències, es troben casos com l'arc de Borborema (a la regió nord-est del Brasil) i l'escut Sul-Riograndense (regió sud del Brasil).[26][27][28]

Conques sedimentàries[modifica]

L'últim tipus d'altiplà són les conques sedimentàries: l'Amazònica, la del Parnaíba i la del Paraná. Estan constituïdes per roques sedimentàries, del Paleozoic i del Mesozoic, sorgides per dipòsits marins i continentals.[29][11] La pràctica totalitat de conques sedimentàries brasileres presenten jaciments de petroli.[30]

Topografia[modifica]

Pico da Bandeira, el cim més alt del Planalto Brasileiro.

La seva altitud és variable, entre 305 i 915 metres de mitjana. Presenta una gran erosió i està tallat per algunes serres i nombroses valls. El terreny restant, les planes, presenten vegetació diversa, des de selves i boscos a cerrado. Els altiplans estan delimitats per talussos, on el procés d'erosió supera la deposició de sediments. Poden tractar-se de muntanyes, serres, turons o chapadas.[31]

Les principals serralades de l'Altiplà Brasiler són les que suposen el seu límit pel sud i sud-est: la Serra Geral, la Serralada del Mar i la Serra da Mantiqueira. En canvi, el cim més alt el trobem a la serra del Caparaó, rep el nom de Pic de la Bandera i fa 2.891 metres d'altitud (el tercer més alt del país).[32][33]

Altres informacions[modifica]

A la capital, Brasília, s'hi troba el Palácio do Planalto, que és la seu del poder executiu. És comú referir-se al Govern del Brasil com el Planalto.[34]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Anos finais - Geografia - 7º ano» (pdf). Prefeitura São José dos Campos. [Consulta: 25 abril 2021].
  2. ↑ Sousa, Rafaela. «Planaltos» (en portuguès brasiler). OL | Brasil Escola. [Consulta: 25 abril 2021].
  3. ↑ Boligian, Levon [et al.].. Geografia espaço e vivência. 9. Atual Didáticos, 2019. ISBN 978-8557690196. 
  4. ↑ de Azevedo, Aroldo «As grandes unidades do relêvo brasileiro». Revista Geográfica, 1951, pàg. 7-9.
  5. ↑ «Elementos Formadores da Paisagem - Relevo» (en portuguès). Arxivat de l'original el 2006-04-11. [Consulta: 23 novembre 2008].
  6. ↑ 6,0 6,1 de Azevedo, Aroldo «O planalto brasileiro e o problema da classificação de suas formas de relevo» (pdf). Boletim paulista de geografia, 1949, pàg. 43-50.
  7. ↑ A obra de Aziz Nacib Ab'Sáber. 1. ed. São Paulo, SP, Brasil: Beca, 2010. ISBN 978-85-62768-05-7. 
  8. ↑ Motta, Paulo Emilio Ferreira da; Carvalho Filho, Amaury de; Ker, João Carlos; Pereira, Nilson Rendeiro; Carvalho Junior, Waldir de «Relações solo-superfície geomórfica e evolução da paisagem em uma área do Planalto Central Brasileiro». Pesquisa Agropecuária Brasileira, 37, 6, 2002-06-XX, pàg. 869–878. DOI: 10.1590/S0100-204X2002000600017. ISSN: 0100-204X.
  9. ↑ Rodrigues Mendonça, Marcelo; Júnior, Antonio Thomaz «A modernização da agricultura nas áreas de Cerrado em Goiás (Brasil) e os impactos sobre o trabalho». Investigaciones Geográficas, 55, 17-02-2012, pàg. 97. DOI: 10.14350/rig.30113. ISSN: 2448-7279.
  10. ↑ «Planalto Central» (en portuguès brasiler). Toda Matéria. [Consulta: 25 abril 2021].
  11. ↑ 11,0 11,1 Pedreira da Silva, Augusto J. [et al.].. «Bacias Sedimentares Paleozóicas e Meso-Cenozóicas Interiores». A: L. A. Bizzi, C. Schobbenhaus, R. M. Vidotti e J. H. Gonçalves. Geologia, Tectônica e Recursos Minerais do Brasil. Brasília: CPRM, 2003, p. 55-85. 
  12. ↑ «Bacia do Parnaíba». Toda Matéria. [Consulta: 25 abril 2021].
  13. ↑ Corrêa, Antonio Carlos de Barros; Tavares, Bruno de Azevêdo Cavalcanti; Monteiro, Kleython de Araújo; Cavalcanti, Lucas Costa de Souza; Lira, Daniel Rodrigues de «Megamorfologia e morfoestrutura do Planalto de Borborema» (en anglès). Revista do Instituto Geológico, 31, 1-2, 01-01-2010, pàg. 35–52. DOI: 10.5935/0100-929X.20100003. ISSN: 2176-1892.
  14. ↑ «Planalto da Borborema» (en portuguès brasiler). Toda Matéria. [Consulta: 25 abril 2021].
  15. ↑ Ab'Sáber, Aziz Nacib. Os domínios de natureza no Brasil : potencialidades paisagísticas. São Paulo: Ateliê Editorial, 2003. ISBN 85-7480-099-6. 
  16. ↑ «Domínio dos Mares de Morro». Mundo Educação. [Consulta: 25 abril 2021].
  17. ↑ Biffi, Vitor Hugo Rosa; Paisani, Julio Cesar «SUPERFÍCIES DE CIMEIRA DO PLANALTO DAS ARAUCARIAS – SUL DO BRASIL». Revista Brasileira de Geomorfologia, 19, 3, 01-07-2018. DOI: 10.20502/rbg.v19i3.1336. ISSN: 2236-5664.
  18. ↑ Egli Exposti, Karen. «Planalto Meridional» (en portuguès brasiler). Info Escola. [Consulta: 25 abril 2021].
  19. ↑ Paisani, Julio Cesar; Marga, Márcia Regina Calegari; Pontelli, Eliz; Pessenda, Luiz Carlos Ruiz; Côrrea, Antonio Carlos de Barros «O papel das mudanças climáticas do quaternário superior na dinâmica evolutiva de Paleovale de segunda ordem (sul do Brasil)» (en pt-br). Revista Brasileira de Geomorfologia, 14, 1, 2013, pàg. 103–116.
  20. ↑ Gutmans, M. «Rochas-mater da "terra roxa"». Bragantia, 3, 9, 1943-09-XX, pàg. 272–321. DOI: 10.1590/S0006-87051943000900001. ISSN: 0006-8705.
  21. ↑ Ronaldo Decicino. «Terremotos no Brasil» (en portuguès). [Consulta: 23 novembre 2008].
  22. ↑ de Almeida, Fernando F. M. «O planalto basáltico da bacia do Paraná». Boletim Paulsta de Geografia, octubre 1956, pàg. 3-34.
  23. ↑ Mantovani, Marta S.M.; Brito Neves, Benjamin B. de. Chapter 7.1 The Paranapanema Lithospheric Block: Its Nature and Role in the Accretion of Gondwana (en anglès). 16. Elsevier, 2009, p. 257–272. DOI 10.1016/s0166-2635(09)01619-3. ISBN 978-0-444-53249-7. 
  24. ↑ Coutinho, Maria Glícia da Nóbrega. Província mineral do Tapajós: geologia, metalogenia e mapa previsional para ouro em SIG (en pt-br). CPRM, 2008. ISBN 978-85-7499-022-4. 
  25. ↑ Jamieson, R. A.; Beaumont, C. «On the origin of orogens» (en anglès). Geological Society of America Bulletin, 125, 11-12, 01-11-2013, pàg. 1671–1702. DOI: 10.1130/B30855.1. ISSN: 0016-7606.
  26. ↑ Ab'Saber, A. N «Os domínios morfoclimáticos na América do Sul. Primeira aproximação.» (en portuguese). Geomorfologia, São Paulo, 52, 1977, pàg. 1–22.
  27. ↑ Neves, Benjamim Bley de Brito; Santos, Edilton José dos; Fuck, Reinhardt Adolfo; Santos, Lauro César Montefalco Lira; Universidade de São Paulo, Brazil «A preserved early Ediacaran magmatic arc at the northernmost portion of the Transversal Zone central subprovince of the Borborema Province, Northeastern South America». Brazilian Journal of Geology, 46, 4, 2016-12-XX, pàg. 491–508. DOI: 10.1590/2317-4889201620160004. ISSN: 2317-4889.
  28. ↑ [Chemale Junior, Farid] «Evolução geológica do Escudo Sul-rio-grandense». Geologia e Estratigrafia do Rio Grande do Sul, 2000, pàg. 3-44.
  29. ↑ Milani, Edison J.; Ramos, Víctor A. «OROGENIAS PALEOZÓICAS NO DOMÍNIO SUL-OCIDENTAL DO GONDWANA E OS CICLOS DE SUBSIDÊNCIA DA BACIA DO PARANÁ». Revista Brasileira de Geociências, desembre 1998, pàg. 473-484.
  30. ↑ Thomaz Filho, Antonio [et al]. «Magmatismo nas bacias sedimentares brasileiras e sua influência na geologia do petróleo». Revista Brasileira de Geociências, juny 2008, pàg. 128-137.
  31. ↑ «Planaltos» (en portuguès brasiler). UOL | Mundo Educação. [Consulta: 25 abril 2021].
  32. ↑ «Geociências: IBGE revê as altitudes de sete pontos culminantes». Agência IBGE, 29-02-2016. [Consulta: 24 abril 2021].
  33. ↑ Mentz Ribeiro, Pedro Augusto. «Os abrigos-sob-rocha do Virador, no estado do Rio Grande do Sul, Brasil» (pdf). Fundação de Amparo à pesquisa do Estado do Rio Grande do Sul, 1969. [Consulta: 24 abril 2021].
  34. ↑ «Planalto age para fazer successor de Maia». Correio Braziliense, 22-04-2020. [Consulta: 24 abril 2021].

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Altiplà brasiler
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Altiplà_brasiler&oldid=28564519»