Ammià Marcel·lí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ammià Marcel·lí o Amià Marcel·lí (Ammianus Marcellinus) fou el darrer ciutadà romà que va escriure una història profana en llatí, Res Gestae.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Muralles d'Amida, construïdes en temps de Constanci Clor, abans del setge que va viure Ammià Marcel·lí

Ammià era grec de naixement i nadiu d'Antioquia de Síria. De jove fou soldat i fou admès entre els protectores domestici,[1] fet que prova que era de família distingida, ja que aquest cos només admetia joves nobles. Va estar al servei del general Ursicí (un dels més destacats generals de Constanci Clor), al qual va acompanyar en la campanya del 350 per aplacar les revoltes dels jueus. El 354 va anar a la Gàl·lia seguint a Ursicí, que va combatre a Silvà, acusat d'autoproclamar-se emperador. Resolt el conflicte, va tornar a l'orient. En una ocasió que estava separat de la companyia d'Ursicí, es va refugiar a la ciutat d'Amida i just en aquell moment la ciutat fou assetjada pel rei sassànida Sapor II. Va escapar amb vida pels pèls i sembla que llavors va deixar el servei del general definitivament, en el període de la desgràcia d'Ursicí, abans del 360.[2] Després va acompanyar l'emperador Julià l'Apòstata a la seva campanya contra els alamans i els sassànides. Va formar part de la retirada de Jovià. Va estar a Antioquia el 371 quan es va descobrir un complot de Teodor contra Valent i va ser testimoni de les tortures infligides als conspiradors. Llavors es va establir a Roma on va escriure la seva història.

No se sap quan va morir però fou després del 390, ja que la seva història parla del consolat de Neoterius, que fou aquell any.[3]

L'ambient religiós[modifica | modifica el codi]

Generalment se l'ha descrit com a un pagà que era tolerant amb els cristians.[4] Segons Marcel·lí el cristianisme era una religió senzilla que només demanava allò que era just i moderat; quan condemnava les accions d'alguns cristians no ho feia per motiu de la seva fe sinó pels seus delictes.[5] El període històric que li va tocar viure va estar marcat per llargs brots de violència sectària i dogmàtica de la nova fe recolzada per l'Estat, sovint amb conseqüències violentes (especialment l'arrianisme) i aquests conflictes de vegades semblaven indignes d'ell, tot i que era un territori en el qual no podia arriscar-se a anar molt lluny en la crítica, a causa de les connexions polítiques creixents i volàtils entre l'església i el poder imperial. Així i tot no va ser insensible a les faltes d'uns i altres i a la seva Res Gestae va comentar que: «Cap bèstia salvatge és tan mortífera per als humans com molts cristians ho són entre ells.»[6] També va criticar l'emperador Julià per estar massa aferrat als sacrificis pagans i pel seu edicte que prohibia els cristians dedicar-se a l'ensenyament.[7]

Res Gestae[modifica | modifica el codi]

Edició de la Res Gestae del 1533

L'obra d'Ammià, Res Gestae, comença amb la pujada al tron de Nerva (96) fins a la mort de Valent el 378 i això fa que sigui la continuació a l'obra de l'historiador Tàcit. Es creu que estava formada per 31 llibres dels quals els 13 primers s'han perdut, tot i que l'historiador T.D. Barnes afirma que el conjunt original estava format per trenta-sis i en realitat manquen divuit.

Els divuit que han sobreviscut cobreixen el període que va de l'any 353 al 378. Són uns textos de gran valor històric, els fets que narren s'exposen de forma clara, comprensiva i, en general, imparcial, des del punt de vista d'un cronista que els va viure de prop. Igual que altres historiadors antics, Marcel·lí, va tenir una agenda política i religiosa molt ocupada, cosa que va aprofitar per poder narrar la història amb més detall, a més era expert en retòrica i això es nota quan expressa el contrast entre els governs de Constanci II i Julià l'Apòstata.

Sembla però, que la seva obra va patir molt a causa de les còpies manuscrites. A banda dels llibres que es van perdre, els que en resten presenten algunes llacunes. El manuscrit més antic que s'ha conservat i del què en deriven gairebé totes les altres còpies, és un text carolingi del segle IX,(catalogat amb el nom; Vaticà lat. 1873, V), que el va fer un copista del monestir de Fulda a partir d'un exemplar que estava en males condicions de legibilitat. Una altra còpia de l'antic Res Gestae s'anomena Fragmenta Marbugensia, M, també del segle IX fet al regne dels francs i a la qual li van arrencar pàgines per utilitzar-les com a carpetes separadores en un llibre de comptabilitat al segle XV. Només van sobreviure sis pàgines del manuscrit M; però abans de desmuntar-lo l'abat d'Hersfeld va prestar el manuscrit a Sigismund Gelenius, qui en va fer una còpia (la Froben, G). Les dates i la relació entre els exemplars V i M van ser tema de constrovèrsia fins que el 1936 R. P. Robinson va demonstrar que el V era una còpia del M. L.D. Després d'això Reynolds arriba a la següent conclusió: «M és un fragment de l'arquetip; hi ha senyals que evidencien un original anterior a l'arquetip».[8]

El pas de manuscrit a la forma impresa només va anar una mica més bé. L'edició prínceps va sortir el 1474, impresa a Roma per Georg Sachsel i Bartholomaeus Golsch, es deia que s'havia fet a partir de la pitjor còpia i finalitzava de forma abrupta al llibre 26. En la següent impressió (Bolònia, 1517) els editors van omplir els buids amb conjectures. A Basilea el 1518 es va fer una altra edició, copiada de la del 1474. No fou fins al 1533 que els darrers cinc llibres no es van afegir a la impressió , la qual va encarregar Silvanus Otmar i fou editada per Mariangelus Accursius. La primera impressió de l'època moderna la va fer C.U. Clark (Berlín, 1910-1913).[8]

Crítica[modifica | modifica el codi]

L'historiador britànic Edward Gibbon va opinar sobre la Res Gestae que era «una guia acurada i fidedigna» ja que l'autor havia escrit la història dels seu temps sense deixar-se emportar pels prejudicis i passions que normalment afecten als historiadors que són contemporanis als fet que narren.[9] D'altra banda, també va criticar Marcel·lí per la seva manca destil literari: «La ploma seca i indistingible d'Ammià ha delineat les xifres sanguinàries amb precisió tediosa i desagradable».[10] L'historiador austríac Ernst Stein va lloar Marcel·lí dient que era «el major geni literari que el món ha produït entre Tàcit i Dante».

Segons Kimberly Kagan, els seus relats de batalles posen èmfasi en el que estaven experimentant els soldats però a costa d'ignorar la visió global dels fets. Com a resultat d'això es fa difícil per al lector entendre el per què de de les batalles que descriu i l'abast de les seves conseqüències.[11]

A banda dels esdeveniments bèl·lics, a la Res Gestae es pot trobar una descripció detallada d'un tsunami que va afectar la costa est de la mediterrània i va devastar la metròpoli d'Alexandria, el 21 de juliol del 365. La seva crònica descriu totes les seqüències del fenomen, la retirada de les aigües del mar i la sobtada ona gegant.[12]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ammià, Res Gestae XXXI.16.9
  2. Kagan, 2006, p. 29-30.
  3. Kelly, 2008, p. 104.
  4. Treadgold, 1997, p. 133.
  5. Hunt, 1985, p. 193-195.
  6. Ammià, Res Gestae, XXII.5.4
  7. Hunt, 1985, p. 198.
  8. 8,0 8,1 Reynolds, 1983, p. 6.
  9. Gibbon, 1845, capítol 26,p.5
  10. Gibbon,1845, capítol 25
  11. Kagan, 2006, p. 27-29.
  12. Kelly, 2004, p. 141-167.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Chisholm, Hugh. "Encyclopædia Britannica", volum 1, article: «Ammianus, Marcellinus». Cambridge University Press, 1911. 
  • Gibbon, Edward. " Decline and Fall of the Roman Empire", capítol 26, 1845. 
  • Hunt, E.D. «Christians and Christianity in Ammianus Marcellinus». Classical Quarterly, new series, 35, 1985.
  • Kagan, Kimberly. "The Eye of Command". University of Michigan Press, 2006. 
  • Kelly, Gavin. «Ammianus and the Great Tsunami». The Journal of Roman Studies, 94, 2004. DOI: 10.2307/4135013.
  • Kelly, Gavin. "Ammianus Marcellinus: The Allusive Historian". Cambridge University Press, 2008. 
  • Reynolds, L.D.. "Texts and Transmission: A Survey of the Latin Classics". Oxford: Clarendon Press, 1983. 
  • Stein, Ernst. "Geschichte des spätrömischen Reiches", 1928. 
  • Treadgold, Warren T. "A history of the Byzantine state and society", 1997. ISBN 978-0-8047-2630-6. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ammià Marcel·lí Modifica l'enllaç a Wikidata