Andrés Wood
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 14 setembre 1965  (60 anys)Santiago de Xile | ||
| Formació | Pontifícia Universitat Catòlica de Xile - enginyeria comercial Universitat de Nova York - cinema Saint George's College | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | director de cinema, productor de cinema, guionista, realitzador | ||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
| Premis | |||
| |||
   | |||
Andrés Wood Montt (Santiago, 14 de setembre de 1965), és un director de cinema xilè.
Vida privada
[modifica]És germà de la documentalista i exdirectora de programació de TVN, María Elena Wood, i està casat amb Paz Puga, amb qui té tres fills: Mariano, Ana i Amanda.
Va estudiar al Saint George's College de Santiago. Encara que després va estudiar enginyeria comercial a la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile, sempre li va cridar l'atenció el cinema. Així és com després d'acabar aquesta carrera va viatjar a Nova York per a estudiar direcció de fotografia (1990-1991), i hi va realitzar el seu primer curtmetratge, Idilio.
De tornada a Xile, a la darreria 1992, va començar a elaborar una sèrie de projectes audiovisuals. El 1994 va dirigir dos curtmetratgeq; un, Reunión de familia, es va convertir en la primera producció xilena a participar de la selecció oficial del Festival Internacional de Clarmont d'Alvèrnia (França) i va rebre el premi al millor director al Festival Internacional de Cinema de Viña del Mar. En forma paral·lela als projectes audiovisuals, Wood feia films de publicitat per a la televisió.
Carrera professional
[modifica]El 1997 comença a gestar-se el que seria el seu primer gran èxit. Durant aquest any dirigeix i coescriu Historias de fútbol, el seu primer llargmetratge, que va ser finançat amb una aportació del Fondart, inversions del mateix director i alguns socis, a més d'aportacions del Fons del Sud de França.
La pel·lícula es divideix en tres contes de mitja hora cadascun, relacionats amb el futbol, i narra les diferents realitats que es viuen en aquest esport en totes les regions del país.
A Xile, unes 600 mil persones van veure el film i a més es va mostrar en països de Iberoamèrica, Austràlia, Canadà, Espanya, Estats Units i França, amb gran succés arreu. Wood rep diversos esments a diferents festivals de cinema, com ara dels jurats Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i del xxiii Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva, en el qual competia amb tretze films de la resta del món.
Després de la fama adquirida amb Historias de fútbol, Wood comença un nou projecte: El desquite, història adaptada de les dècimes de Roberto Parra Sandoval, i que narra la història d'un patró d'una finca rústica del sud. Hi mostra la realitat viscuda en latifundis de Xile. La producció, una mini sèrie a Televisión Nacional de Chile, va ser reeditat en una versió de dues hores per al cinema.
El 1987, mentre treballava en una empresa com a avaluador de projectes a Aysén, es va adonar de la commoció que causava el musclo Concholepas Concholepas, («loco» en xilè) les màfies que giraven al voltant de l'extracció d'aquest mol·lusc i la bogeria de les prostitutes quan veien tants homes amb diners, en una zona que no es caracteritza per tenir grans riqueses. Aquí neix la idea de realitzar un film sobre aquest fenomen, que comença a rodar el 1999, a l'illa Toto, un poble sense carrers de l'onzena regió.
Escrita i dirigida per Wood, La fiebre del loco[1] es va estrenar el 4 d'octubre de 2001 i va ser un succés immediat a Xile. Va rebre diversos premis internacionals en diferents mostres de cinema: Millor Director en la VIII de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, a Lleida i Millor Guió Inèdit al Festival de l'Havana a Cuba.
El seu treball més conegut és el quart llargmetratge, Machuca, ambientada poc abans del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973. Aquest film va arribar precedit d'excel·lents comentaris després de la presentació al Festival de Cannes. Relata la relació de dos nens, un provinent d'una família rica, i l'altre marginal, les vides dels quals es creuen tan bon punt un col·legi religiós llança un programa d'integració social.
Es va estrenar en el marc de la Quinzena de Realitzadors de Canes, al maig de 2004, on va obtenir un esment especial del premi François Chalais d'aquest any, que lliura el Ministeri francès de la Cultura i el Centre Nacional de la Cinematografia francès. A més, almenys dotze països van adquirir els drets d'exhibició del film.
El 2008, va estrenar el llargmetratge La buena vida, un film que va guanyar a Espanya el Colón d'Or al novembre i el Goya a la Millor Pel·lícula Estrangera Hispanoamericana al febrer de 2009.
Li va seguir Violeta se fue a los cielos, pel·lícula estrenada el 2011 i que ha guanyat diversos guardons com ara el Gran Premi Internacional del Jurat al Festival de Sundance (gener de 2012).[2] El film es basa en la biografia Violeta se fue a los cielos[3] que Ángel Parra va escriure sobre la seva mare, Violeta Parra.
El 2013 va escriure i dirigir la minisèrie televisiva de tres capítols Ecos del desierto, inspirada en la història real de l'advocada de drets humans Carmen Hertz i la seva lluita per portar davant la justícia els responsables de la mort del seu marit, Carlos Berger, assassinat al costat d'altres 96 persones a les mans de l'exèrcit durant la massacre anomenada Caravana de la mort, perpetrada poc després del cop d'estat de 1973. Ecos del desierto va ser estrenada per Chilevisión entre el 9 i l'11 de setembre de 2013, a l'ocasió del quaranté aniversari del cop militar, i va ser transmesa per a tota Llatinoamèrica dos mesos més tard per la cadena TNT.
És un dels dos directors, juntament amb Francisco Arévalo, de Wood Produccions, amb la qual fa llargmetratges en cooperació amb altres productores.[4]
Premis i reconeixements
[modifica]- Premi del Festival Internacional de Cinema de Viña del Mar al millor director pel curtmetratge Reunión de familia
- Premi de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya 2002 al millor director per La fiebre del loco
- Premi del Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana 2001 al millor guió inèdit per La fiebre del loco
- Premi Benjamín Vicuña Mackenna 2004 (atorgat a personalitats que des dels seus àmbits han contribuït al progrés i el desenvolupament de Santiago)
- Colón d'Or 2008 (Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva) per La buena vida
- Goya 2009 a la millor pel·lícula estrangera hispanoamericana per La buena vida
- Premi Pedro Sienna 2011 per Violeta se fue a los cielos
- Colón de Plata del Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva 2011 a la millor direcció per Violeta se fue a los cielos
- Gran Premi Internacional del Jurat en el Festival de Sundance 2012 per Violeta se fue a los cielos
Filmografia
[modifica].jpg)
Director
[modifica]- Romance (1992), curtmetratge.
- Reunión de familia (1994), curtmetratge.
- Historias de fútbol (1997).
- El desquite (1999).
- La fiebre del loco (2001).
- Machuca (2004).
- La buena vida (2008).
- Violeta se fue a los cielos (2011).
- Ecos del desierto, minisèrie per Chilevisión (2013).
- Ramona, sèrie de televisió (2017).
- Araña (2019).
Guionista
[modifica]- Historias de fútbol (1997).
- El desquite (1999).
- La fiebre del loco (2001).
- Machuca (2004).
- Ecos del desierto, amb Guillermo Calderón; minisèrie per Chilevisión (2013).
- Araña, amb Guillermo Calderón (2019).
Productor
[modifica]- La fiebre del loco (2001).
- Machuca (2004).
- Nacido y criado (2006) (coproductor).
- La buena vida (2008).
- Los 80 (2008-2014).
- Pulseras rojas (2014).
- Mary & Mike (2018).
Referències
[modifica]- ↑ «La Fiebre del loco». Arxivat de l'original el 2021-04-23. [Consulta: 17 març 2020].
- ↑ 'Violeta' y 'Joven y alocada' marcan histórico triunfo del cine chileno en Sundance, La Segunda, 29.01.2012; acceso el mismo día
- ↑ Parra, Ángel. Violeta se fue a los cielos (en castellà). Editorial Catalonia, 2018. ISBN 978-956-324-181-5.
- ↑ Nosotros Arxivat 2012-03-22 a Wayback Machine., Wood Producciones, s/f; acceso 17.08.20112