Andròmeda (mitologia)

Andròmeda

Tipus	personatge de la mitologia grega
Context
Present a l'obra	Les Metamorfosis
Mitologia	mitologia grega
Dades
Gènere	femení
Família
Parella	Fineu
Cònjuge	Perseu
Mare	Cassiopea
Pare	Cefeu
Fills	Gorgòfone, Perses (fill de Perseu), Electrió, Heleu, Estènel, Mèstor, Autocte, Cinur, Alceu i Èritras
Altres
Símbol	Apulian Pelike with Perseus and Andromeda (en) i Perseus, Andromeda and Cepheus, Apulian volute-krater (en)

Andròmeda (en grec antic: Άνδρομέδη) era, segons la mitologia grega, la filla de Cefeu, rei d'Etiòpia, i de Cassiopea.

Els seus pares van ser castigats perquè Cassiopea es creia la més bella de les Nereides. Aquestes, geloses, van demanar a Posidó que les vengés d'aquell insult. El déu, per complaure-les, provocà inundacions, i envià la Balena (Cetus) a destruir les terres de Cefeu. El rei va consultar l'oracle d'Ammó, que va dir que Andròmeda havia de ser sacrificada al monstre marí per a evitar el càstig del qual era víctima el poble d'Etiòpia. Els etíops van obligar el rei a acceptar el sacrifici i la jove va ser lligada a una roca.

Quan Perseu tornava de matar la Medusa, volant gràcies a les seves sandàlies alades obsequi de les Nàiades, va veure Andròmeda i se'n va enamorar. Va baixar a la platja per parlar amb Cefeu i Cassiopea. Els va demanar de casar-se amb la seva filla si aconseguia matar el monstre. Els pares van acceptar. Perseu va lluitar amb el monstre marí i el va matar utilitzant el cap de Medusa que convertia en pedra tot aquell qui la mirava encara que estigués morta. Perseu i Andròmeda es casaren. Però Fineu, que havia estat promès a la noia, va organitzar una conjura contra Perseu. L'heroi la descobrí i va mostrar el cap de la Medusa als seus enemics, que van quedar convertits en pedra. En partir d'Etiòpia, Perseu s'endugué Andròmeda a Argos, i després a Tirint. En aquesta ciutat van tenir diversos fills i una filla, entre ells Heleu.

A la seva mort van ser col·locats dalt del cel com a les constel·lacions de Perseu i Andròmeda per Atena.

Etimologia

El nom és grec (Ἀνδρομέδα, Androméda), potser significa conscient del seu marit: del substantiu ἀνήρ, ἀνδρός, anḗr, andrós 'home'; i o bé el verb μέδεσθαι, medesthai 'tenir present', de μέδω, médō , 'protegir, governar', o el verb μήδομαι, mḗdomai 'deliberar, idear, decidir'. Aquests verbs estan relacionats amb μήδεια, mḗdeia «plans, astúcia», el probable origen del nom de Medea, la bruixa.

• 
  La novel·la Moby Dick de Herman Melville de 1851 esmenta la pintura d'Andròmeda del segle xvii de Guido Reni.
• 
  Perseu i Andròmeda, de William Hogarth, també s'esmenta a Moby-Dick. Gravat de 1808, basat en Hogarth, per T. Cook.
• 
  Perseu i Andròmeda, de Ticià, 1554–1556, apareix a la novel·la El mar, el mar d’Iris Murdoch, publicada el 1978.

Representacions

La figura d'Andròmeda encadenada a la roca representa un aspecte feble de la dona arquetípica que troba en l'home el seu defensor natural. Aquesta visió ha inspirat moltes obres d'art clàssiques. L'estructura del mite es repeteix també en moltes pel·lícules en les quals una dona indefensa és rescatada per l'heroi, atorgant a aquest l'oportunitat de lluir-se.

Andròmeda en l'art

• 
  Andròmeda; Pintura de Ticià
• 
  Andròmeda Joachim Wtewael, Louvre
• 
  Andromeda encadenada a les roques (Rembrandt, 1630)
• 
  Pintura d'Edward Poynter
• 
  Els pares d'Andròmeda remercien Perseu per haver-la salvat (1679) Pierre Mignard
• 
  Andròmeda encadenada a la roca per les Nereides (1840) de Théodore Chassériau
• 
  Andròmeda de Piero di Cosimo
• 
  (1892) de M. Arosa
• 
  Andròmeda. Escultura de Domenico Guidi.
• 
  Andròmeda i Perseu de Giorgio Vasari,
• 
  Dibuix d'Eugène Delacroix
• 
  Andròmeda de Carlo Saraceni
• 
  Paul Gustave Doré va pintar Andròmeda exposada al monstre marí el 1869
• 
  «Perseu allibera Andròmeda» de Peter Paul Rubens
  (oli sobre plafó, 100x138,5 cm, Gemäldegalerie, Berlín)

En la literatura

En poesia

El poema en cobles heroics de George Chapman , Andromeda liberata, o les noces de Perseu i Andròmeda, va ser escrit per al casament de Robert Carr, primer comte de Somerset, i Frances Howard el 1614. El casament, que va conduir a una seqüència d'intrigues, assassinats i execucions, va ser l'escàndol de l'època. Els estudiosos s'han sorprès que Chapman hagués celebrat aquest matrimoni, i la seva elecció d'una al·legoria del mite de Perseu-Andròmeda per a aquest propòsit. El poema va enfurismar tant a Carr com al comte d'Essex, fent que Chapman publiqués una justificació del seu plantejament. El poema de Chapman veu la naturalesa humana com a caòtica i desordenada, com el monstre marí, a la qual s'oposa la bellesa d'Andròmeda i la naturalesa equilibrada de Perseu; la seva unió provoca una harmonia astrològica de Venus i Mart que perfecciona el caràcter de Perseu, ja que es creia que Venus sempre dominava Mart. Malauradament per a Chapman, Essex va suposar que estava representat per la barraine rocke a la qual Andròmeda estava encadenada: Howard s'havia divorciat d'Essex amb l'argument que no podia consumar el seu matrimoni, i ella s'havia casat amb Carr amb els cabells deslligats, cosa que indicava que era verge. A més, el poema es podria interpretar com a amb implicacions polítiques perilloses, que implicaven el rei Jaume.

L'influent poema èpic Orlando Furioso de Ludovico Ariosto (1516–1532) presenta una princesa pagana anomenada Angèlica que en un moment donat es troba exactament en la mateixa situació que Andròmeda, encadenada nua a una roca al mar com a sacrifici a un monstre marí, i és salvada a l'últim moment pel cavaller sarraí Ruggiero. Les imatges d'Angèlica i Ruggiero sovint són difícils de distingir de les d'Andròmeda i Perseu.

El sonet de John Keats de 1819 On the Sonnet compara la forma de sonet restringida amb l'Andròmeda lligada com a encadenada, malgrat la bellesa adolorida. William Morris torna a explicar la història de Perseu i Andròmeda al seu poema èpic de 1868 The Earthly Paradise, a la secció April: The Doom of King Acrisius. El sonet Andròmeda de Gerard Manley Hopkins (1879) ha donat lloc a moltes interpretacions. El poema hexàmetre de Charles Kingsley que torna a explicar el mite, Andròmeda (1858), va ser musicat per Cyril Rootham a la seva obra Andròmeda (1905).

• 
  Pàgina del títol de l'obra Andròmeda Liberata de George Chapman, 1614, que celebra al·legòricament el matrimoni tumultuós de Robert Carr, 1r comte de Somerset, i Frances Howard
• 
  Ruggiero rescatant Angèlica de Gustave Doré, 1880–1881, il·lustra el poema èpic Orlando Furioso de Ludovico Ariosto, en una escena sovint confosa amb el mite d'Andròmeda.

En novel·les

A la novel·la Moby Dick de 1851, el narrador de Herman Melville, Ishmael, tracta el mite de Perseu i Andròmeda en dos capítols. El capítol 55, De les imatges monstruoses de les balenes, esmenta representacions de Perseu rescatant Andròmeda de Cetus en obres d'art de Guido Reni i William Hogarth. Al capítol 82, L'honor i la glòria de la caça de balenes, Ishmael relata el mite i diu que els romans van trobar un esquelet de balena gegant a Joppa que creien que era l'esquelet de Cetus. Jules Laforgue va incloure el que Knutson anomena una adaptació satírica notable, en les seves Moralités Légendaires de 1887. Tots els elements tradicionals hi són presents, juntament amb elements de fantasia i lirisme, però només per permetre que Laforgue els parodiï. La novel·la de 1909 de l'escriptor de crim i thriller Carlton Dawe, The New Andromeda (publicada a Amèrica com a The Woman, the Man, and the Monster), ofereix el que en aquell moment es va anomenar una recreació totalment poc convencional de la història d'Andròmeda en un context modern. El conte de 1923 de Robert Nichols, Perseus and Andromeda, torna a explicar la història satíricament amb estils contrastats. A la seva novel·la de 1978 The Sea, the Sea, Iris Murdoch utilitza el mite d'Andròmeda, tal com es presenta en una reproducció del quadre de Ticià Perseus and Andromeda a la Col·lecció Wallace de Londres, per reflectir el caràcter i els motius dels seus personatges. Charles té una visió d'una serp alimentada amb LSD; Quan torna a Londres, emmalalteix en veure el quadre de Ticià, i el seu cosí James acudeix al seu rescat.

Bibliografia

• Apollodorus, Apollodorus, The Library, with an English Translation by Sir James George Frazer, F.B.A., F.R.S. in 2 Volumes, Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press; London, William Heinemann, 1921. ISBN 0-674-99135-4. Online version at the Perseus Digital Library.
• Hard, Robin (2004), The Routledge Handbook of Greek Mythology: Based on H.J. Rose's "Handbook of Greek Mythology", Psychology Press, 2004. ISBN 978-0-415-18636-0. Google Books.
• Hard, Robin (2015), Eratosthenes and Hyginus: Constellation Myths, With Aratus's Phaenomena, Oxford University Press, 2015. ISBN 978-0-19-871698-3. Google Books.
• Herodotus, Histories, translated by A. D. Godley, Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press, 1920. ISBN 0674991338. Online version at the Perseus Digital Library.
• Hesiod, Catalogue of Women, in Hesiod: The Shield, Catalogue of Women, Other Fragments, edited and translated by Glenn W. Most, Loeb Classical Library No. 503, Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press, 2007, 2018. ISBN 978-0-674-99721-9. Online version.
• Hyginus, Gaius Julius, De astronomia, in The Myths of Hyginus, edited and translated by Mary A. Grant, Lawrence: University of Kansas Press, 1960. Online version at ToposText.
• Hyginus, Gaius Julius, Fabulae, in The Myths of Hyginus, edited and translated by Mary A. Grant, Lawrence: University of Kansas Press, 1960. Online version at ToposText.
• Lucian, Phalaris. Hippias or The Bath. Dionysus. Heracles. Amber or The Swans. The Fly. Nigrinus. Demonax. The Hall. My Native Land. Octogenarians. A True Story. Slander. The Consonants at Law. The Carousal (Symposium) or The Lapiths, translated by A. M. Harmon, Loeb Classical Library No. 14, Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press, 1913. ISBN 978-0-674-99015-9. Online version at Harvard University Press.
• Manilius, Astronomica, edited and translated by G. P. Goold, Loeb Classical Library No. 469, Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press, 1977. ISBN 978-0-674-99516-1. Online version at Harvard University Press.
• Ovidi, Metamorphoses, edited and translated by Brookes More, Boston, Cornhill Publishing Co., 1922. Online version at the Perseus Digital Library. Online version at ToposText.
• Pausanias, Pausanias Description of Greece with an English Translation by W.H.S. Jones, Litt.D., and H.A. Ormerod, M.A., in 4 Volumes, Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press; London, William Heinemann Ltd., 1918. Online version at the Perseus Digital Library.
• Smith, William, Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, London (1873). Online version at the Perseus Digital Library.
• Strabo, Geography, edited and translated by H.C. Hamilton, Esq., W. Falconer, M.A., London, George Bell & Sons, 1903. Online version at the Perseus Digital Library.
• Trzaskoma, Stephen M., R. Scott Smith, and Stephen Brunet, Anthology of Classical Myth: Primary Sources in Translation, Hackett Publishing Company, 2004. ISBN 0-87220-721-8. Google Books.
• Tzetzes, John, Scolia eis Lycophroon, edited by Christian Gottfried Müller, Sumtibus F.C.G. Vogelii, 1811. Internet Archive.
• Biblioteca d'Apol·lodor, II, 4.3-5.
• Ovidi, Les Metamorfosis IV, 668-764.
• Edith Hamilton, Mythology, Part Three, 204-207