Andrònic Ducas (general de Lleó VI)
 |
Per a altres significats, vegeu «Andrònic Ducas». |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 855 (Gregorià)  Paflagònia |
| Mort | c. 910 (54/55 anys) Bagdad |
| Estrateg | |
| | |
| Activitat | |
| Ocupació | militar |
| Carrera militar | |
| Lleialtat | Imperi Romà d'Orient |
| Família | |
| Fills | Constantí Ducas |
Andrònic Ducas o Dux (grec: Ἀνδρόνικος Δούκας / Δούξ, Andrónikos Dukas / Dux; mort cap al 910) fou un general i rebel romà d'Orient en el temps de l'emperador Lleó VI el Savi (r. 866-912). És el primer membre de la il·lustre nissaga dels Ducas conegut pel seu nom. La seva rivalitat amb el poderós eunuc Samones conduí a la seva revolta i posterior deserció als àrabs el 906-907. Morí a l'exili a Bagdad.
Biografia
[modifica]Andrònic Ducas és el primer membre de la família dels Ducas la vida del qual es coneix en cert detall.[1] Possiblement era fill del primer Ducas documentat, un funcionari actiu vers el 855, però no se sap res del seu origen i la seva joventut.[2] Andrònic és esmentat per primera vegada el 904, quan ja tenia la dignitat de patrici i havia estat nomenat general. El novembre o desembre d'aquell any sortí en campanya contra els àrabs juntament amb Eustaqui Argir i obtingué una important victòria contra les forces de Mopsuèstia i Tars a la vora de Germanicea. Aleksandr Vassíliev planteja la possibilitat que fos una campanya punitiva pel saqueig de Tessalònica, segona ciutat de l'imperi, pels àrabs uns mesos abans.[3][4][5] Després de la seva victòria probablement fou ascendit a domèstic de les escoles, és a dir, comandant en cap de l'exèrcit.[6] El 906 fou enviat a la costa egea per ajudar la flota dirigida per Himeri a repel·lir una gran expedició naval àrab. Tanmateix, Andrònic patia per la seva integritat després de rebre cartes de Constantinoble que l'avisaven que Himeri tenia ordres de detenir-lo i cegar-lo. Els cronistes relaten que aquestes cartes eren el resultat de les intrigues de l'influent camarlenc de Lleó, l'eunuc Samones, d'orígens àrabs. Samones havia guardat rancúnia a la família Ducas des que Constantí Ducas, fill d'Andrònic, l'havia enxampat intentant fugir a la seva terra natal uns anys abans.[7][8] La insistència d'Himeri no feu altra cosa que alimentar les suspicàcies d'Andrònic, que es negà a embarcar-se al vaixell almirall d'Himeri. Fos com fos, Himeri salpà amb les seves pròpies forces i el 6 d'octubre s'anotà una gran victòria sobre la flota àrab. Andrònic, que temia ser castigat per desobeir les ordres de l'emperador, es retirà a l'est amb la seva família i els seus protegits i s'emparà de la fortalesa de Cabal·la, prop d'Iconi.[3][9][10]
S'hi atrinxerà durant sis mesos. Lleó envià el nou domèstic de les escoles, Gregoràs Iberitzes, parent polític dels Ducas, per convèncer-lo de rendir-se. Tanmateix, Andrònic fou assabentat que el seu amic, el patriarca Nicolau I el Místic, que esperava que pogués fer de mitjancer, havia estat deposat el febrer del 907. Així doncs, decidí fugir i demanà socors als àrabs.[3][9][11] A mitjans de primavera del 907, una força àrab li vingué en auxili i trencà el setge de Cabal·la. Escortats pels àrabs, Andrònic i la seva família travessaren la frontera i passaren per Tars de camí a la capital abbàssida de Bagdad.[9][10] La fugida d'Andrònic Ducas és un episodi particular: alguns estudiosos, com ara Aleksandr Vassíliev i Romilly Jenkins, creuen que demostra que hi havia una conspiració real contra Lleó, que hauria comptat el patriarca Nicolau i possiblement Himeri entre els seus participants. D'altres, com ara Demétrios Polemis i Shaun Tougher, rebutgen aquesta interpretació i analitzen els fets des de la perspectiva de la seva rivalitat amb el poderós Samones. Veuen les accions d'Andrònic com mesures purament defensives: la seva negativa a cooperar amb Himeri l'havia posat en una situació insostenible.[3][12][13]
Malgrat la deserció d'Andrònic (o justament a causa d'ella, tenint en compte que els enemics més perillosos de l'imperi en aquell temps, Lleó de Trípoli i Damià de Tars, eren romans renegats), Lleó estava decidit a fer-lo tornar. No s'hi pot obviar el paper de la simpatia personal: Lleó, que tenia una estima evident pel seu general, escrigué un poema lamentant la seva deserció.[14] Així doncs, li trameté un missatge secret amagat dins d'una espelma per prometre-li que no patiria represàlies si tornava. Tanmateix, Samones s'assegurà que el missatge caigués en mans del visir del califa, cosa que desacredità el general a ulls dels àrabs. Andrònic fou empresonat a Bagdad i obligat a convertir-se a l'islam. Probablement morí allí mateix poc després.[15][16] Constantí, en canvi, reeixí a escapar-se poc després i tornà a l'Imperi Romà, on fou indultat per Lleó i tornat a posar al capdavant d'exèrcits.[3][17]
Llegat
[modifica]Les gestes d'Andrònic i Constantí, que el 913 feu un intent fallit de prendre el tron que li costà la vida, passaren a formar part de l'imaginari popular i foren una de les fonts d'inspiració del poema èpic Dígenes Acrites.[3][18]
Referències
[modifica]- ↑ Kajdan, 1991, «Doukas» (A. Kajdan i A. Cutler).
- ↑ Polemis, 1968, p. 16.
- 1 2 3 4 5 6 Kajdan, 1991, «Doukas, Andronikos» (A. Kajdan).
- ↑ Polemis, 1968, p. 17.
- ↑ Tougher, 1997, p. 189.
- ↑ Tougher, 1997, p. 208.
- ↑ Polemis, 1968, p. 17 i 18.
- ↑ Tougher, 1997, p. 208 i 209.
- 1 2 3 Polemis, 1968, p. 18.
- 1 2 Tougher, 1997, p. 209.
- ↑ Tougher, 1997, p. 209 i 213-216.
- ↑ Polemis, 1968, p. 19 i 20.
- ↑ Tougher, 1997, p. 214-216.
- ↑ Tougher, 1997, p. 39, 216 i 217.
- ↑ Polemis, 1968, p. 19.
- ↑ Tougher, 1997, p. 209, 210 i 216.
- ↑ Tougher, 1997, p. 210.
- ↑ Kajdan, 1991, «Doukas, Constantine» (A. Kajdan).
Bibliografia
[modifica]- Kajdan, A. The Oxford Dictionary of Byzantium (en anglès). Oxford University Press, 1991. ISBN 0-19-504652-8.
- Polemis, D. I. The Doukai: A Contribution to Byzantine Prosopography (en anglès). Athlone Press, 1968.
- Tougher, S. The Reign of Leo VI (886–912): Politics and People (en anglès). Brill, 1997. ISBN 978-90-04-10811-0.